Aquest estiu hem viscut diferents crisis (Ucraïna i Orient Mitjà) que tornen a posar en relleu la dependència europea en temes energètics i la debilitat manifestada per la UE per respondre coordinadament a àmbit extern. Els EUA, a banda de temes polítics, i de tenir petroli al seu territori, tenen un factor addicional que els fa menys dependents d'aquests factors: la ràpida adopció del fracking. Malgrat la forta discussió sobre els perjudicis mediambientals que aquesta tecnologia genera, el fet és que fins ara permet als EUA recuperar amb escreix la reducció de producció que es produeix en els països en conflicte i reduir el cost, no només del combustible, sinó d'una gran quantitat de matèries primeres fonamentals per a la indústria. Estem davant d'un cas molt clar en què el lideratge en innovació té un impacte sobre la posició competitiva del país. A Europa, en canvi, alguns països com França o Alemanya han establert moratòries d'alguns anys per aplicar la tecnologia, mentre que altres, com el Regne Unit o Espanya, ja han autoritzat algunes explotacions. El més important d'aquest debat no és tant si s'ha d'adoptar o no la tecnologia del fracking, ni fins i tot si cal fer-ho amb alguna protecció mediambiental addicional, sinó el fet que es manifesta un cop més la urgència per definir estratègies comunes de recerca i innovació a àmbit europeu, que responguin als problemes imminents que planteja la resta del món. Aquesta estratègia pot prioritzar l'energia a curt termini (com el fracking), l'obtenció de noves formes d'energia a llarg termini, on tindrien rellevància projectes com l'ITER, el reactor de fusió nuclear que s'està desenvolupant a Cadarache (França) o fins i tot la protecció del medi ambient pensant a preservar actius clau per al futur com ara les reserves d'aigua potable, però en tot cas hauria de transcendir la lògica dels estats per anar a una definició d'objectius més àmplia de tota la UE. A banda d'això, Europa ha d'aconseguir simplificar la gestió dels organismes i programes de recerca, per poder enfocar-se molt decididament a l'objectiu, més enllà dels interessos científics més teòrics i de la competència pel finançament entre centres, regions i estats. Fins ara l'organització europea sembla més governada pel tactisme que per les necessitats comunes, com ara la constitució de la nova Comissió, seguint pel finançament de la recerca i acabant en els programes concrets (H2020) que són enormement complicats de gestionar, però les urgències geopolítiques no deixen de posar pressió, com hem pogut veure en esdeveniments que citàvem anteriorment i Europa no té temps a perdre per millorar en la seves mancances actuals.