Focus

L'emigració es consolida com a sortida a la crisi

Els estrangers representen un 90% dels fluxos de sortida i, entre els autòctons, destaquen els joves.

Els joves marxen per les dificultats per inserir-se i per les condicions laborals
Estan marxant les idees. Són pocs, però podrien ser el motor del futur
Les sortides podrien haver arribat a una certa estabilització aquest any
La població torna a envellir i això causa tensió al sistema de pensions
Hi ha persones que es plantegen sortir com a estratègia forçada de supervivència
Som un país molt envellit. En menys de 10 anys la manca de mà d'obra es notarà

Entre 1999 i 2007, el pes dels immi­grants en el total de la població espa­nyola va pas­sar del 2% al 12% en el que va ser una cres­cuda espec­ta­cu­lar del nom­bre de per­so­nes que van arri­bar a l'Estat pro­ce­dents d'altres països i cri­dats per una eco­no­mia en crei­xe­ment i neces­si­tada de mà d'obra poc qua­li­fi­cada. L'aug­ment de població va fer créixer la demanda interna, va faci­li­tar la recap­tació d'impos­tos i va supo­sar un alleu­ja­ment per al sis­tema de pen­si­ons, amenaçat abans per l'enve­lli­ment de la població. La crisi, però, va cap­gi­rar la situ­ació i els pro­ces­sos migra­to­ris. L'efecte crida va dis­mi­nuir i ben aviat es va fer palesa una dis­mi­nució en les entra­des. Amb el temps, quan va que­dar clar que la crisi no era una cosa pas­sat­gera, van créixer de forma impor­tant les sor­ti­des. Així, el saldo migra­tori -la diferència entre immi­gra­ci­ons i emi­gra­ci­ons- a l'Estat espa­nyol es va posar en números nega­tius el 2010. A Cata­lu­nya ho era des d'un any abans.

Demògrafs, sociòlegs i eco­no­mis­tes remar­quen la difi­cul­tat per quan­ti­fi­car l'emi­gració. Tots coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar que el padró regis­tra satis­factòria­ment les immi­gra­ci­ons, men­tre que el procés con­trari està subre­gis­trat -són pocs els que mar­xen i es donen de baixa al padró-. Com a referència, es pre­nen les dades de l'Estadística d'Immi­gra­ci­ons que ela­bora l'INE -una esti­mació a par­tir del padró-, que són con­si­de­ra­des les ofi­ci­als. Segons l'INE, entre 2009 i 2012 van sor­tir de Cata­lu­nya amb des­ti­nació a l'estran­ger 472.832 per­so­nes. El 2013, any del qual només hi ha dades pro­vi­si­o­nals, ho van fer 145.722 per­so­nes, un 9,5% més que un any abans.

Els experts coin­ci­dei­xen que aques­tes dades mar­quen una tendència, tot i que no són cent per cent fia­bles. De fet, molts d'ells tre­ba­llen amb els seus pro­pis números. Mar­ges d'error a banda, la tendència és con­ti­nu­ada i s'ha con­so­li­dat en els dar­rers anys. Al 2014, les sor­ti­des hau­rien arri­bat a una certa esta­bi­lit­zació, segons Amparo González, inves­ti­ga­dora del CSIC, que apunta, però, que varien molt segons la des­ti­nació.

Retorns.

Segons el sub­di­rec­tor del Cen­tre d'Estu­dis Demogràfics i inves­ti­ga­dor prin­ci­pal del grup d'estu­dis demogràfics i de migra­ci­ons, Andreu Domingo, hi ha tres flu­xos dife­rents en l'emi­gració. Per un cos­tat, hi ha els estran­gers, que cons­ti­tu­ei­xen el grup més impor­tant. De fet, repre­sen­ten al vol­tant del 85% del saldo migra­tori nega­tiu. D'aquests, la majo­ria estan retor­nant al seu país d'ori­gen. Una sor­tida uti­lit­zada sobre­tot pels sud-ame­ri­cans, que van venir en un moment d'expansió de l'eco­no­mia espa­nyola i que ara es tro­ben que, men­tre que l'espa­nyola està en crisi, la dels seus països és emer­gent. Altres han optat per ree­mi­grar a ter­cers països, fona­men­tal­ment als que havien estat des­ti­na­ci­ons tra­di­ci­o­nals per a ells. En tots dos casos, poden arros­se­gar alguns naci­o­nals, cònju­ges o fills.

El segon grup són els estran­gers naci­o­na­lit­zats espa­nyols. Aquests solen anar a llocs dife­rents, segons Domingo, que afirma que es mouen no tant per la demanda del mer­cat de tre­ball sinó per les xar­xes fami­li­ars. Els afri­cans, per exem­ple, mar­xen a països com França o Bèlgica.

Amb tot, la pro­fes­sora de soci­o­lo­gia i inves­ti­ga­dora del Grup d'Estu­dis d'Immi­gració i Mino­ries Ètni­ques de la UAB, Sònia Pare­lla, creu que no han mar­xat tants estran­gers com es pen­sava a l'inici de la crisi. I no ho han fet, segons ella, perquè, en molts casos, pro­ve­nen de països on la situ­ació econòmica encara és més dolenta que l'espa­nyola.

Final­ment, hi ha els espa­nyols nas­cuts a l'Estat, entre els quals des­ta­quen els joves amb estu­dis, diu Domingo, que recorda, però, que les estadísti­ques no reve­len els nivells d'ins­trucció. També hi ha per­so­nes grans que aban­do­nen Cata­lu­nya perquè són cònju­ges d'estran­gers o antics emi­grants, que havien tor­nat en època de vaques gras­ses i ara han deci­dit fer el camí d'anada de nou.

Un informe d'Ava­lot, els Joves de la UGT de Cata­lu­nya, pre­sen­tat abans de l'estiu xifrava en 55.300 els joves cata­lans resi­dents a l'estran­ger, un 9,24% més que al 2013 i un 55,62% més que al 2009. L'estudi des­taca dades com ara la pro­cedència d'aquests joves i cons­tata que més de la mei­tat pro­ve­nen de la ciu­tat de Bar­ce­lona, i que més de 40.000 són de la demar­cació bar­ce­lo­nina, però que l'incre­ment més acu­sat l'han pro­ta­go­nit­zat els joves de Girona.

La por­ta­veu naci­o­nal d'Ava­lot, Afra Blanco, asse­nyala que els joves cata­lans sem­pre han mar­xat a l'estran­ger quan han tin­gut una bona opor­tu­ni­tat. El pro­blema, diu, és el pic de sor­ti­des dels últims anys, que està direc­ta­ment rela­ci­o­nat amb les difi­cul­tats per inse­rir-se labo­ral­ment i amb l'empit­jo­ra­ment de les con­di­ci­ons labo­rals. Blanco recorda que, des del 2007, a Cata­lu­nya s'han des­truït 200.000 llocs de tre­ball ocu­pats per joves entre 19 i 24 anys, que la taxa de tem­po­ra­li­tat en aquest col·lec­tiu supera el 42%, que els sala­ris han anat a la baixa, i que qua­tre de cada deu joves cata­lans tre­ba­llen en fei­nes per sota de la seva for­mació.

A llarg ter­mini.

Els experts tenen clar que l'emi­gració tindrà con­seqüències sobre el mer­cat de tre­ball, l'eco­no­mia i la soci­e­tat. Amparo González comenta que, a àmbit polític, ha pre­do­mi­nat una visió i inter­pre­tació de la situ­ació a curt ter­mini, que mini­mitza la importància del fet que cada vegada més per­so­nes, siguin estran­gers o amb naci­o­na­li­tat espa­nyola, aban­do­nin el país. No obs­tant això, diu, com­porta una pèrdua de capi­tal humà. “És gent que havia inver­tit en el país, havia après l'idi­oma, s'havia adap­tat a viure-hi, i en la qual l'Estat i la soci­e­tat havien inver­tit per tal que la con­vivència fos fac­ti­ble”, diu en referència als estran­gers arri­bats abans de la crisi. En la mateixa línia, l'eco­no­mista Edward Hugh posa com a exem­ple el mer­cat fut­bolístic. Quan un club fitxa un juga­dor, diu, és neces­sari un ajust d'uns dos o tres anys perquè aquest ren­deixi al més alt nivell. El mateix passa amb els tre­ba­lla­dors. “És gent que ha fet un entre­na­ment d'anys, que és més ren­di­ble segur. I ara tot això es perd”, lamenta.

Més enllà d'això, la pro­fes­sora de la UB i inves­ti­ga­dora de l'Ins­ti­tut d'Anàlisi Econòmica IAE-CSIC Lídia Farré recorda que l'arri­bada mas­siva d'immi­grants en els anys pre­vis a la crisi va con­tri­buir a fer créixer la demanda interna. Per tant, la seva marxa posa difícil la recu­pe­ració del con­sum. També se'n res­sen­ten les arques públi­ques i sobre­tot el sis­tema de pen­si­ons. L'incre­ment de l'emi­gració pro­voca, de retruc, l'enve­lli­ment de la població i, per tant, que tor­nin a aparèixer els dub­tes sobre la sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema de pen­si­ons.

En aquest sen­tit, Hugh argu­menta que, quan hi ha un desa­just econòmic, la reacció sem­pre és ajus­tar mit­jançant la política monetària. Els estats de la UE, però, no ho poden fer perquè hi ha una moneda com­par­tida. Per tant, diu, el desa­just es cor­re­geix movent per­so­nes. Això, segons Hugh, no té con­seqüències quan es fa din­tre d'un mateix país, amb un sis­tema de pen­si­ons i de salut únic. Però, quan no és així, apa­reix un pro­blema. Si un tre­ba­lla­dor català o por­tuguès marxa a tre­ba­llar a Ale­ma­nya, deixa de cotit­zar al sis­tema espa­nyol o por­tuguès, i aquest se'n pot res­sen­tir, con­clou.

“Som un país enor­me­ment enve­llit i, d'aquí a menys de 10 anys, la manca de mà d'obra es notarà. Neces­si­ta­rem joves ben for­mats, autòctons o estran­gers, i no veig clar que els puguem atreure lle­vat que les con­di­ci­ons labo­rals que se'ls ofe­rei­xin siguin prou bones perquè tor­nin”, afirma la catedràtica d'eco­no­mia de la Uni­ver­si­tat del País Basc Sara de la Rica.

Farré coin­ci­deix que, mal­grat que repre­senti un per­cen­tatge petit de la gent que marxa, el que es coneix com a fuga de cer­vells, és a dir, els tre­ba­lla­dors alta­ment espe­ci­a­lit­zats i for­mats, és el més pre­o­cu­pant. “Estan mar­xant les idees. Són pocs, però podrien ser el motor del futur del país”, declara. Farré posa en relleu sobre­tot que aquests per­fils són neces­sa­ris per a un canvi de model pro­duc­tiu. Els experts coin­ci­dei­xen que no seria un pro­blema que aques­tes per­so­nes mar­xes­sin, si, en dos o tres anys, tor­nes­sin al país. Però alguns posen en dubte que ho facin perquè la situ­ació no sem­bla apun­tar a una millora de les con­di­ci­ons labo­rals en sec­tors com l'R+D i tam­poc s'han dis­se­nyat nous pro­gra­mes per afa­vo­rir el retorn del talent.

Situ­a­ci­ons dramàtiques.

El Cen­tre d'Infor­mació per a Tre­ba­lla­dors Estran­gers de CCOO ha vist com, en els dar­rers anys, ha aug­men­tat el nom­bre de con­sul­tes rela­ci­o­na­des amb l'emi­gració. El seu coor­di­na­dor, Car­les Ber­tran, explica que la majo­ria són d'estran­gers, però que també hi ha autòctons. Entre aquests, li pre­o­cu­pen sobre­tot els casos de gent -en molts casos, atu­rats de llarga durada i amb poca for­mació- que marxa “a la des­es­pe­rada” perquè hi ha el risc que acabi sent explo­tada. Sònia Pare­lla com­par­teix la visió: “Hi ha per­so­nes que mar­xen sense recur­sos per fer-ho, que es plan­te­gen sor­tir com a estratègia forçada de super­vivència. I aquesta es pot con­ver­tir en un fracàs”, lamenta.

618.554

És la quantitat de persones que van marxar de Catalunya amb destinació a un altre país entre els anys 2009 i 2013, segons l'INE -les dades de 2013 són encara provisionals-. D'aquest total, el percentatge més gran el representaven els de nacionalitat estrangera, un 92%. Per la seva banda, el 8% tenien nacionalitat espanyola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.