Nor­mal­ment, par­lem d'estruc­tura econòmica per dis­tin­gir-la de la con­jun­tura econòmica. L'estruc­tura econòmica està rela­ci­o­nada amb el model de crei­xe­ment. Amb tota aque­lla com­bi­nació efi­ci­ent de fac­tors, bàsica­ment capi­tal físic, humà, tec­nològic, orga­nit­za­tiu, empre­ne­dor, inno­va­dor i social, que millora la pro­duc­ti­vi­tat de l'eco­no­mia i el benes­tar de la soci­e­tat. Per tant, quan par­lem de refor­mes estruc­tu­rals estem cen­trant l'atenció en tots aquells fac­tors, ins­ti­tu­ci­ons i polítiques que poden millo­rar la pro­duc­ti­vi­tat de l'eco­no­mia, la seva capa­ci­tat per créixer sos­te­ni­ble­ment en el mitjà i el llarg ter­mini. Fixin-se que les refor­mes estruc­tu­rals es vin­cu­len a un temps dila­tat i, per defi­nició, que­den lluny de la con­jun­tura, de totes aque­lles refor­mes que abas­ten aspec­tes més con­crets i tem­po­ral­ment més curts.

Les refor­mes estruc­tu­rals s'asso­cien amb la com­pe­ti­ti­vi­tat, no tenen resul­tats imme­di­ats, s'han de plan­te­jar i dis­cu­tir amb conei­xe­ment de causa i, sobre­tot, lluny de la pica­ba­ra­lla política del curt ter­mini.

No cal con­fon­dre refor­mes estruc­tu­rals amb aus­te­ri­tat. L'aus­te­ri­tat per si mateixa no és cap objec­tiu, és un ins­tru­ment al ser­vei de la fina­li­tat, que no és altra que la com­pe­ti­ti­vi­tat de l'eco­no­mia. Però, atu­rem-nos un moment en l'ins­tru­ment. En l'era de la glo­ba­lit­zació finan­cera, els ope­ra­dors dels mer­cats finan­cers pre­nen deci­si­ons basant-se en els fona­ments de l'eco­no­mia. I un d'aquests fona­ments és l'endeu­ta­ment dels governs. Aquesta és una regla del joc de l'eco­no­mia d'avui molt impor­tant. Si vols acce­dir al crèdit inter­na­ci­o­nal has de jugar amb les regles dels mer­cats finan­cers inter­na­ci­o­nals i de les agències de qua­li­fi­cació per molt des­pres­ti­gi­ats que esti­guin. Aquests ope­ra­dors estu­dien els pres­su­pos­tos i pre­nen deci­si­ons basant-se en les següents pre­mis­ses. No s'espan­tin! Són bas­tant intuïtives, com les d'una família. Hi tro­ba­ran poques sor­pre­ses. En pri­mer lloc, una admi­nis­tració pública, sigui quina sigui, no pot incórrer en dèficits per finançar des­pesa cor­rent. Tota la des­pesa asso­ci­ada a l'acti­vi­tat de l'admi­nis­tració pública (sous i sala­ris, i com­pres intermèdies) inclo­sos els interes­sos del deute acu­mu­lat s'han de finançar amb els ingres­sos obtin­guts. Si hi ha menys ingres­sos, la des­pesa cor­rent s'ha d'ajus­tar als ingres­sos dis­po­ni­bles. En segon lloc, el dèficit públic només és tole­ra­ble quan l'admi­nis­tració rea­litza inversió pro­duc­tiva, és a dir, quan inver­teix en algun dels capi­tals que esmentàvem més amunt. Per tant, l'aus­te­ri­tat si es com­bina amb la rede­fi­nició de la des­pesa i la inversió pública, és una reforma estruc­tu­ral en si mateixa. Ens calen més polítiques públi­ques d'inversió i menys des­pesa pública. I això implica, necessària­ment, una pro­funda reforma de les com­petències i tas­ques dels tre­ba­lla­dors de l'admi­nis­tració, així com dels seus esque­mes orga­nit­za­tius.

En relació amb el sis­tema finan­cer. En teo­ria el sis­tema finan­cer és impor­tant perquè és l'encar­re­gat de cana­lit­zar l'estalvi cap a la inversió, en con­cret cap a la inversió pro­duc­tiva. Arri­bats a aquest punt, dues refor­mes estruc­tu­rals molt impor­tants. La pri­mera és que els bancs hau­rien de tor­nar als seus fona­ments i finançar l'acti­vi­tat empre­sa­rial, espe­ci­al­ment els pro­jec­tes sol­vents de les pimes. Amb les aju­des públi­ques a la banca vàrem per­dre una opor­tu­ni­tat d'or per forçar aquesta situ­ació, però l'auge de la banca ètica i de les fonts de finançament alter­na­ti­ves ani­ran posant les coses a lloc. Una segona cosa molt impor­tant. La banca també ha de can­viar el seu model de crei­xe­ment, espe­ci­al­ment ha d'avançar moltíssim en els pro­ces­sos i la gestió de ris­cos del finançament d'intan­gi­bles. Estem a les por­tes d'una nova era, i neces­si­tem bancs que finan­cin amb nor­ma­li­tat pro­jec­tes d'inversió empre­sa­ri­als basats en la tec­no­lo­gia, el conei­xe­ment i la inno­vació.

El tre­ball esta­ble per compte aliè i per a tota la vida està pas­sant a la història. Les noves con­di­ci­ons glo­bals de com­petència impe­dei­xen lite­ral­ment a les empre­ses tre­ba­llar en els con­tex­tos indus­tri­als de relació labo­ral. No podem dema­nar a les empre­ses allò que no poden com­plir. Però, fle­xi­bi­li­tat no necessària­ment implica pre­ca­ri­e­tat. Les empre­ses neces­si­ten tre­ba­lla­dors qua­li­fi­cats, empre­ne­dors i com­pro­me­sos amb la inno­vació cons­tant. I per orga­nit­zar aquest talent els esque­mes científics no ser­vei­xen. Neces­si­tem una revo­lució orga­nit­za­tiva a la soci­e­tat, però en par­ti­cu­lar a les empre­ses. Més xar­xes i menys piràmides, més auto­no­mia i menys jerar­quia, més col·labo­ració i menys com­petència, més tre­ball con­tinu i menys tre­ball esta­ble. En defi­ni­tiva, més orga­nit­zació i menys relació labo­ral.

No hi ha reforma estruc­tu­ral pos­si­ble sense més trans­parència i qua­li­tat democràtica. No vull par­lar avui de la cor­rupció, però com és pos­si­ble que a la soci­e­tat xarxa no hi hagi llis­tes ober­tes, vot digi­tal i més par­ti­ci­pació directa? Tenen els polítics les com­petències necessàries per ges­ti­o­nar la cosa pública en la glo­ba­lit­zació? Com pot ser que els par­la­ments encara siguin total­ment pre­sen­ci­als i no es pugui fer una vide­o­con­ferència o pre­sen­tar un Power­Point? Tenim molta reforma a fer. Menys parau­les i més fets.