Normalment, parlem d'estructura econòmica per distingir-la de la conjuntura econòmica. L'estructura econòmica està relacionada amb el model de creixement. Amb tota aquella combinació eficient de factors, bàsicament capital físic, humà, tecnològic, organitzatiu, emprenedor, innovador i social, que millora la productivitat de l'economia i el benestar de la societat. Per tant, quan parlem de reformes estructurals estem centrant l'atenció en tots aquells factors, institucions i polítiques que poden millorar la productivitat de l'economia, la seva capacitat per créixer sosteniblement en el mitjà i el llarg termini. Fixin-se que les reformes estructurals es vinculen a un temps dilatat i, per definició, queden lluny de la conjuntura, de totes aquelles reformes que abasten aspectes més concrets i temporalment més curts.

Les reformes estructurals s'associen amb la competitivitat, no tenen resultats immediats, s'han de plantejar i discutir amb coneixement de causa i, sobretot, lluny de la picabaralla política del curt termini.

No cal confondre reformes estructurals amb austeritat. L'austeritat per si mateixa no és cap objectiu, és un instrument al servei de la finalitat, que no és altra que la competitivitat de l'economia. Però, aturem-nos un moment en l'instrument. En l'era de la globalització financera, els operadors dels mercats financers prenen decisions basant-se en els fonaments de l'economia. I un d'aquests fonaments és l'endeutament dels governs. Aquesta és una regla del joc de l'economia d'avui molt important. Si vols accedir al crèdit internacional has de jugar amb les regles dels mercats financers internacionals i de les agències de qualificació per molt desprestigiats que estiguin. Aquests operadors estudien els pressupostos i prenen decisions basant-se en les següents premisses. No s'espantin! Són bastant intuïtives, com les d'una família. Hi trobaran poques sorpreses. En primer lloc, una administració pública, sigui quina sigui, no pot incórrer en dèficits per finançar despesa corrent. Tota la despesa associada a l'activitat de l'administració pública (sous i salaris, i compres intermèdies) inclosos els interessos del deute acumulat s'han de finançar amb els ingressos obtinguts. Si hi ha menys ingressos, la despesa corrent s'ha d'ajustar als ingressos disponibles. En segon lloc, el dèficit públic només és tolerable quan l'administració realitza inversió productiva, és a dir, quan inverteix en algun dels capitals que esmentàvem més amunt. Per tant, l'austeritat si es combina amb la redefinició de la despesa i la inversió pública, és una reforma estructural en si mateixa. Ens calen més polítiques públiques d'inversió i menys despesa pública. I això implica, necessàriament, una profunda reforma de les competències i tasques dels treballadors de l'administració, així com dels seus esquemes organitzatius.

En relació amb el sistema financer. En teoria el sistema financer és important perquè és l'encarregat de canalitzar l'estalvi cap a la inversió, en concret cap a la inversió productiva. Arribats a aquest punt, dues reformes estructurals molt importants. La primera és que els bancs haurien de tornar als seus fonaments i finançar l'activitat empresarial, especialment els projectes solvents de les pimes. Amb les ajudes públiques a la banca vàrem perdre una oportunitat d'or per forçar aquesta situació, però l'auge de la banca ètica i de les fonts de finançament alternatives aniran posant les coses a lloc. Una segona cosa molt important. La banca també ha de canviar el seu model de creixement, especialment ha d'avançar moltíssim en els processos i la gestió de riscos del finançament d'intangibles. Estem a les portes d'una nova era, i necessitem bancs que financin amb normalitat projectes d'inversió empresarials basats en la tecnologia, el coneixement i la innovació.

El treball estable per compte aliè i per a tota la vida està passant a la història. Les noves condicions globals de competència impedeixen literalment a les empreses treballar en els contextos industrials de relació laboral. No podem demanar a les empreses allò que no poden complir. Però, flexibilitat no necessàriament implica precarietat. Les empreses necessiten treballadors qualificats, emprenedors i compromesos amb la innovació constant. I per organitzar aquest talent els esquemes científics no serveixen. Necessitem una revolució organitzativa a la societat, però en particular a les empreses. Més xarxes i menys piràmides, més autonomia i menys jerarquia, més col·laboració i menys competència, més treball continu i menys treball estable. En definitiva, més organització i menys relació laboral.

No hi ha reforma estructural possible sense més transparència i qualitat democràtica. No vull parlar avui de la corrupció, però com és possible que a la societat xarxa no hi hagi llistes obertes, vot digital i més participació directa? Tenen els polítics les competències necessàries per gestionar la cosa pública en la globalització? Com pot ser que els parlaments encara siguin totalment presencials i no es pugui fer una videoconferència o presentar un PowerPoint? Tenim molta reforma a fer. Menys paraules i més fets.