DE MEMÒRIA
Les empreses del 36
Ala sensacional redefinició dels espais dedicats a l'art modern del MNAC del parc de Montjuïc de Barcelona, hi ha un lloc per a la incorporació de l'art dels anys de les col·lectivitzacions, municipalitzacions i nacionalitzacions/estatificacions dels temps de la guerra d'Espanya de 1936/39. Alguna de les obres que s'hi exhibeixen tenen un notable interès per a tots aquells que pensen que l'economia és una vessant ineludible de totes les activitats humanes.
Per exemple, hi ha la projecció non stop d'un film publicitari sobre un cosmètic mític: Tabú, fabricat per Dana, l'empresa fundada per Xavier Serra (que procedia de Myrurgia). De fet, Tabú ha estat considerat per veus coneixedores com un dels 100 productes de la perfumeria del segle XX.
A una altra sala, es projecta un pack de noticiaris informatius de l'empresa Laya Films. Una excel·lent introducció al coneixement de la feina del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, creat a l'estiu de 1936, que esdevindria, ràpidament, “la gran empresa pública de publicitat” (vegeu: L'Econòmic, 5/9/2011).
Una de les peces escultòriques emblemàtiques del museu és, sense dubte, les mans i el cap de la figura de pagesa catalana de Juli Gonzàlez que ha passat a la història amb el nom de la Montserrat. Bé, aquesta dona pagesa del camp català que alça els braços contra les bombes que fa caure l'aviació feixista es pot veure parcialment al MNAC. Car l'escultura sencera (que fou una de les icones del Pavelló de la República a l'Exposició Internacional de Paris de 1937) és, encara, al Stelelijk Museum, el museu d'art modern d'Amsterdam. Esperem que (com es va fer amb el Gernika de Picasso) quan Pepe Serra, director del MNAC, aconsegueixi que aquesta gran escultura torni, s'incorpori a l'exposició permanent del museu, al costat de les petites peces que ja s'hi poden veure.
Mentrestant, es pot pensar que Jaume Miravitlles (i els altres responsables del Pavelló de l'Exposició de París) van escollir una pagesa catalana (i no, per exemple, un obrer industrial) per expressar la protesta airada contra els monstruosos bombardeigs a la població civil.
El modèlic cartellisme català dels anys 1936/39 que ara s'exhibeix al MNAC inclou, en molts casos, missatges d'un clar contingut econòmic. Per exemple, amb els cartells on es presenta la campanya que es va definir com La batalla de l'ou (vegeu: L'Econòmic, 20/10/2012). O els nombrosos cartells on s'expressa la necessitat de guanyar, a la rereguarda, la batalla de la producció, o la demanda d'armes i municions per a l'exèrcit republicà. En un cartell de Martí Bas, llegim: “Feu tancs, tancs, tancs, que són els vehicles de la victòria”.
De fet, la Generalitat de Catalunya, amb la creació de la Comissió d'Indústries de Guerra, va donar impuls a un insòlit procés de reconversió industrial que va permetre la transformació d'unes empreses (metal·lúrgiques i químiques) dedicades fonamentalment a la producció de béns de consum. Tal com algú ho ha explicat amb un exemple: la producció massiva de pintallavis destinats a un amplíssima demanda femenina esdevindria producció de bales de fusell. La pólvora substituiria, per uns mesos, els colors per als llavis de les dones.
Una altra presència visualment esparsa és la producció i el consum de l'electricitat (aleshores, d'origen tèrmic o hidràulic). Érem, tal com s'ha dit des del Museu d'Història de Catalunya de la Barceloneta, als anys elèctrics. Al 1936, la Conselleria d'Economia de la Generalitat va iniciar un pla molt ambiciós per a la “electrificació integral de Catalunya” (vegeu L'Econòmic, 25/6/2011). Les empreses –i les famílies- catalanes del 36 podrien disposar d'un bon subministrament, i a un bon preu, si el pla reeixia.
Carles Pi i Sunyer
Un dels protagonistes dels documentals de Laya Films que es poden veure al MNAC és l'enginyer i conseller de la Generalitat Carles Pi i Sunyer. Inconfusible pel llacet que duia (ell, i molts altres) per tancar el coll de la camisa. Implicat –totalment- en la defensa de la societat i de l'economia catalanes, Pi i Sunyer és autor d'un dels millors llibres mai escrits sobre el funcionament d'aquesta societat. És: L'aptitud econòmica de Catalunya. El publicaria, a Barcino, el senyor Casacuberta, un editor curós (i molt exigent).
