Com funciona el procés de desheretament?
Qualsevol persona pot disposar lliurement del futur dels seus béns quan es disposa a realitzar un testament, per la qual cosa pot atorgar les seves últimes voluntats de forma absolutament lliure i pot nomenar hereu o hereus dels seus béns qui consideri.
No obstant això, i malgrat la plena autonomia del testador per efectuar el lliure repartiment dels seus béns mitjançant testament, la llei imposa l'obligació de deixar una part del valor de l'herència als “hereus forçosos” o “legitimaris”.
A Catalunya tenen dret a legítima els fills per parts iguals, i per al supòsit que el causant (mort) no tingués fills, hi tindrien dret els pares. D'altra banda, l'import de la legítima és d'una cambra sobre el total de l'herència a repartir entre els que hi tinguin dret.
Malgrat l'obligació continguda en la llei de deixar una part de l'herència en concepte de legítima, també és cert que l'article 451-17 del Codi Civil de Catalunya preveu unes determinades causes de deseheretament que contemplen la possibilitat d'excloure legitimaris del seu dret a la legítima.
Per desheretar un fill del seu dret a la legítima s'ha d'indicar expressament en el testament, ha de basar-se en una de les causes legals que a continuació detallarem, i s'ha de produir la designació nominal expressa en el testament del fill desheretat.
Les causes.
-Haver estat condemnat mitjançant sentència ferma penal per un delicte contra la persona o integritat del causant (pare).
- La denegació de donar aliments al pare o al cònjuge en els casos en què existia l'obligació legal per donar-los-hi.
- El maltractament greu al progenitor.
- L'absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, si és per una causa exclusivament imputable al legitimari.
En l'última reforma del Codi Civil de Catalunya, es va afegir precisament aquesta última causa que fa referència a l'absència manifesta i continuada de la relació familiar, ja que per un motiu o un altre, és cada vegada més freqüent que un fill no mantingui cap tipus de relació amb el seu pare i l'entorn familiar, i només quan aquest mor apareix per reclamar la seva part de la legítima, davant de l'estupefacció de la resta de la família.
El legislador ha intentat evitar aquestes situacions tan desagradables i conflictives per a l'entorn familiar, per la qual cosa ha afegit com a causa de desheretament el fet que el legitimari no tingués cap tipus de relació amb el causant, si bé aquesta falta de relació havia de ser de forma manifesta i continuada. És a dir, la falta de relació ha de ser “coneguda” i “no esporàdica”, la qual cosa és igual a la pràctica inexistència de vincles, no només afectius sinó de contacte físic, i que aquests siguin notoris per a tots els de el seu entorn.
El citat article també indica que “l'absència de relació ha de ser exclusivament imputable al legitimari”. Això vol dir que el causant no hagi estat la causa d'aquest allunyament o bé no ho hagi promogut. Per això, les raons del distanciament únicament s'han d'atribuir al fill.
Dret a la legítima.
En aquests casos els tribunals s'hauran de basar en proves que considerin suficients i indiciàries de la inexistència de vincles. Segurament el menys difícil serà provar la falta de relació entre les parts, a través de la declaració d'amics o familiars.
No obstant això el quid de la qüestió serà determinar a quin dels dos membres (pare o fill) se li ha d'imputar la falta de relació manifesta.
Per al supòsit que existissin dubtes o que no pogués provar-se correctament, el jutge consideraria nul·la la clàusula i declararia el dret del fill a percebre la part corresponent de la legítima.