La set­mana pas­sada la Fun­dació per la Indústria, de Saba­dell, va pre­sen­tar el lli­bre del pro­fes­sor de la UAB Josep Oli­ver que ana­litza la pèrdua de llocs de tre­ball i la con­tri­bució al PIB de la indústria cata­lana. En poques parau­les, en els dar­rers anys s'han per­dut 250.000 llocs de tre­ball a la indústria, dels quals una quan­ti­tat res­pec­ta­ble incre­menta les xifres d'atur de Cata­lu­nya. El pro­blema és que el tre­ball al sec­tor ser­veis, en par­ti­cu­lar els vin­cu­lats al turisme, sovint com­porta sala­ris bai­xos, forta esta­ci­o­na­li­tat, hora­ris poc com­pa­ti­bles amb la vida fami­liar (o sim­ple­ment la vida més enllà de la feina), reque­reix per­so­nal amb baixa for­mació i ofe­reix poques expec­ta­ti­ves de millora pro­fes­si­o­nal. És clar que el turisme és una font d'ingres­sos que no podem igno­rar, però con­fiar tota l'eco­no­mia del país només al turisme és un error greu, que tal vegada ens pot cos­tar molt car, en par­ti­cu­lar el dia que la resta dels països del Medi­ter­rani solu­ci­o­nin els seus con­flic­tes interns i intro­du­ei­xin un ele­ment de com­pe­tició en preu. Sem­bla que el govern ha detec­tat el pro­blema i dar­re­ra­ment hem pogut assis­tir a diver­ses pre­sen­ta­ci­ons sobre l'estratègia indus­trial de Cata­lu­nya del 2014 al 2020. Per­so­nal­ment, les dife­rents estratègies pre­sen­ta­des em gene­ren dub­tes sobre la seva via­bi­li­tat real: sem­bla que s'intenta tocar molts punts, de difícil con­nexió entre ells, i molts aspec­tes en els quals l'admi­nis­tració pública real­ment no té un impacte directe. D'altra banda, sem­bla curiós el con­trast entre la dife­rent manera d'abor­dar les acci­ons en dife­rents àrees econòmiques: en el sec­tor indus­trial el govern impulsa estratègies de futur, men­tre que en el món del turisme direc­ta­ment s'inver­teix en pro­jec­tes con­crets, supo­sa­da­ment trac­tors: de Spa­nair a Bar­ce­lona World. En defi­ni­tiva, segu­ra­ment seria millor defi­nir menys objec­tius i menys ambi­ci­o­sos en el sec­tor indus­trial i crear eines con­cre­tes d'inversió amb un fort com­promís públic que per­me­tes­sin a les empre­ses pri­va­des exe­cu­tar els seus pro­jec­tes de la millor manera pos­si­ble. La idea seria que les eines d'inversió per­me­tes­sin cofi­nançar a mitjà i llarg ter­mini pro­jec­tes específics, que pot­ser tenen un període de retorn massa llarg per als inver­sors finan­cers tra­di­ci­o­nals, però que poden tenir valor estratègic per al país, amb la intenció òbvia, a llarg ter­mini, de recu­pe­rar els diners inver­tits, a més del seu efecte col·late­ral. És una pri­mera pro­posta, i segu­ra­ment la Fun­dació per la Indústria farà un estudi més pro­fund de la situ­ació i n'apor­tarà de més ambi­ci­o­ses i més efi­ca­ces, però és fona­men­tal que la pre­o­cu­pació per la situ­ació actual de la indústria es tra­du­eixi aviat en acci­ons més enllà dels estu­dis, perquè com més dura sigui la cai­guda més com­pli­cada serà la recu­pe­ració.