Gran angular

Un nou intent d'obrir l'economia cubana?

El 17 de desem­bre –quan par­ti­ci­pava en una con­ferència a l'Ins­ti­tut Uni­ver­si­tari Euro­peu, a Florència- em va sor­pren­dre la noti­cia que Obama i Cas­tro volien can­viar la relació entre els Estats Units i Cuba. El dia 18 el Cor­ri­ere della Sera titu­lava en pri­mera plana: “Cro­lla l'ultimo muro gra­zie al Papa”.

Cal dir que una reo­ber­tura de les rela­ci­ons entre Was­hing­ton i l'Havana és un movi­ment sense pre­ce­dents després que Fidel Cas­tro obtingués el poder a Cuba i d'ençà que, al començament del 1961, Cas­tro decidís aliar-se amb la Unió Soviètica després del boi­cot ame­ricà, con­seqüència que el 1960 Cas­tro naci­o­na­litzés sense com­pen­sació els interes­sos ame­ri­cans a l'illa i que Ken­nedy es fes enrere, el 1961, a l'hora de donar suport aeri nord-ame­ricà a la invasió dels anti­cas­tris­tes a Bahía Coc­hi­nos. Sem­blava que amb allò l'URSS tin­dria una base mili­tar a l'hemis­feri occi­den­tal, però la solució a la Crisi dels Míssils del 1962 va limi­tar el perill mili­tar.

Des de lla­vors Cuba no va repre­sen­tar cap amenaça mili­tar per als Estats Units, però sí una pla­ta­forma ideològica que va expan­dir el soci­a­lisme a molts països de l'Amèrica Lla­tina en aquells anys de guerra freda. Alguns països lla­ti­no­a­me­ri­cans van patir com a reacció dures dic­ta­du­res mili­tars durant anys.

Cuba va arri­bar a ser mem­bre del Mer­cat Comú dels països soci­a­lis­tes (Come­con) fins a la seva dis­so­lució en des­a­parèixer l'URSS i es va espe­ci­a­lit­zar suïcida­ment a pro­duir només sucre i alguns mine­rals per sub­mi­nis­trar als països de l'Est. La seva eco­no­mia es va tor­nar tan depen­dent de Mos­cou que a la cai­guda de l'URSS, 1990-93, l'eco­no­mia cubana va sofrir una dava­llada del PIB de l'ordre del 35%.

L'eco­no­mia cubana no reac­ci­o­nava, però Fidel Cas­tro argu­men­tava als seus llarguíssims dis­cur­sos que les pri­va­ci­ons per a la població es devien al blo­queig nord-ame­ricà i no al seu propi des­go­vern.

La llei Helms-Bur­ton de Clin­ton el 1996 i la “posició comuna de la UE” impul­sada pel govern espa­nyol de José María Aznar van fer més estret el blo­queig exte­rior a Cuba. Jo mateix vaig nego­ciar a l'Havana amb Fidel Cas­tro una certa rela­xació de la relació entre Cuba i la UE en la meva posició, lla­vors, de direc­tor pel Carib a la Comissió Euro­pea, el desem­bre del 1997, poc abans de l'arri­bada a l'Havana de Joan Pau II, però Cas­tro no volia demo­cra­tit­zar ni libe­ra­lit­zar res i la con­demna del regim cubà a les Naci­ons Uni­des va fer impos­si­ble avançar en la renor­ma­lit­zació les rela­ci­ons polítiques cuba­nes amb occi­dent. Hi havia, sí, un turisme euro­peu i cana­denc que por­tava divi­ses a la des­feta eco­no­mia cubana.

L'ajuda de Chávez.

A més, a finals dels anys noranta el pre­si­dent Hugo Chávez va començar a aju­dar Fidel Cas­tro començant a pro­veir-lo de petroli a canvi de met­ges, mes­tres i altres pro­fes­si­o­nals que Veneçuela neces­si­tava. En aquesta etapa, i fins que la Veneçuela de Chávez i de Maduro ha entrat en crisi per excés d'aju­des petro­li­e­res a altres països política­ment afins i pel des­go­vern, Cuba es va anar tor­nant cada cop més depen­dent de Cara­cas, fins a tal punt que la seva eco­no­mia es cal­cula que depèn en un 40% dels inter­can­vis amb Veneçuela, i ara el preu del petroli ja no ajuda.

Cas­tro i Chávez van crear inclús el 2004 una orga­nit­zació inter­na­ci­o­nal de països veïns afins, gai­rebé tots els quals es bene­fi­ci­a­ven del petroli cedit per Veneçuela a un preu baix, que ha arruïnat la mateixa Veneçuela: “L'Aliança Boli­va­ri­ana pels Pobles de la Nos­tra Amèrica-Trac­tat de Lliure Comerç dels Pobles” (ALBA-TCP), que el 2014 agrupa Anti­gua i Bar­buda, Bolívia, Cuba, Domi­nica, Equa­dor, Nica­ra­gua i Saint Vin­cent.

D'ençà que Raúl Cas­tro (que com­plirà 84 anys al juny i que té man­dat fins al 2018) va subs­ti­tuir el seu germà Fidel, el febrer del 2008, s'han anat pro­duint modes­tes refor­mes econòmiques alhora que els lli­be­rals nord-ame­ri­cans han anat pres­si­o­nant la Casa Blanca perquè relaxés el blo­queig a Cuba. Edi­to­ri­als i arti­cles al New York Times en donen tes­ti­moni, però la pressió dels exi­li­ats cubans a Miami -que con­di­ci­o­nen les elec­ci­ons a la Casa Blanca- havia impe­dit fins ara que la Casa Blanca donés per aca­bat el blo­queig si els diri­gents cubans no havien avançat cap a la democràcia i l'eco­no­mia de mer­cat. La visita de Benet XVI a l'Havana el març del 2012 va dei­xar a Raúl Cas­tro el mateix mis­satge que sem­bla que ara ha repe­tit el papa Fran­cesc.

Des­mun­tar el blo­queig.

El canvi de relació no serà, però, fàcil. Als Estats Units caldrà des­mun­tar l'apa­rell legis­la­tiu i admi­nis­tra­tiu de blo­queig que s'ha anat cons­truint des del 1960 i Obama no té majo­ria ni al Con­gres ni al Senat, i, com se sap, els neo­cons des­con­fien de Cas­tro.

D'altra banda, caldrà veure si Cuba està dis­po­sada a indem­nit­zar els expro­pi­ats nord-ame­ri­cans del 1960 i a fer movi­ments cap a la democràcia i la libe­ra­lit­zació econòmica per atreure empre­ses estran­ge­res.

Una eco­no­mia com la cubana, amb 11 mili­ons d'habi­tants, un PIB per càpita de 6.300 dòlars però sense accés al crèdit extern i la pèrdua de Veneçuela com a suport per­ma­nent, pot ésser molt interes­sant per als inver­sors estran­gers, però caldrà que Cuba es faci merei­xe­dora de la con­fiança exte­rior. Europa, i en par­ti­cu­lar Espa­nya, ha de seguir detin­gu­da­ment tot això per no que­dar al marge del que pot ésser una opor­tu­ni­tat per impul­sar els seus valors i nous nego­cis ara que els Estats Units i la Xina com­pe­ti­ran per obte­nir el mer­cat cubà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.