El 1997 l'edi­to­rial Afers de Catar­roja es féu ressò del lli­bre The Euro­pean mira­cle (de l'eco­no­mista aus­tralià Eric Jones, publi­cat per pri­mera vegada el 1981 a la Cam­bridge Uni­ver­sity Press) amb la publi­cació d'un lli­bre curiós: El mira­cle euro­peu i la via asiàtica.

La idea de Jones no tenia cap relació amb el tòpic dels mira­cles econòmics dels anys 1950-60: l'ale­many, l'italià o l'espa­nyol. El mira­cle euro­peu és molt ante­rior, comença amb la revo­lució indus­trial dels segles XIII-XIV i l'expansió comer­cial euro­pea ini­ci­ada als XIV-XV. Res, abans, no podia fer pen­sar que les eco­no­mies euro­pees pas­ses­sin al davant de les eco­no­mies dels grans rius asiàtics de Xina o de l'Índia.

Per enten­dre la sor­pre­nent con­tinuïtat del crei­xe­ment (i la diver­si­fi­cació) de l'eco­no­mia cata­lana, fóra útil par­tir de l'anàlisi euro­pea d'Eric Jones. Ara bé, ha cal­gut espe­rar fins al curs 2014-2015 per tro­bar en un pro­grama (con­cre­ta­ment del Depar­ta­ment de Política Econòmica de la Facul­tat d'Eco­no­mia i d'Empresa de la UB) una part d'una lliçó dedi­cada a expli­car El mira­cle català.

Seguint els fils con­duc­tors de les expli­ca­ci­ons de Jones sobre Europa, el pri­mer argu­ment és, jus­ta­ment, el dina­misme que genera l'absència, a Europa, d'una pro­ducció ali­mentària sufi­ci­ent. I, doncs, la neces­si­tat del comerç marítim a llarga distància d'ali­ments i pro­duc­tes bàsics com els fer­ros, els draps, els cere­als, els vins, els fruits secs, el paper, els vidres o les teu­les. Aquest comerç estarà basat, en a) una revo­lució en l'art de la nave­gació, amb fites com l'Atles Català de 1375, o la Coca de Mataró de 1450, joia del Museu Marítim d'Ams­ter­dam, i b) una regu­lació glo­bal, i de detall, reco­llida a les suc­ces­si­ves edi­ci­ons (i tra­duc­ci­ons) d'El Lli­bre de Con­su­lat de Mar.

El segon fil: el mer­cat exte­rior anava acom­pa­nyat de la cre­ació d'un mer­cat inte­rior, gene­rat per l'èxit rela­tiu, al segle XV, a par­tir del Com­promís d'Amer, de les revol­tes anti­feu­dals dels page­sos de remença. Un pacte que seria la base del model econòmic de les masies. Amb un lli­bre com Secrets d'agri­cul­tura (Per­pinyà, 1617) de Manuel Agustí, del qual se'n ferien més de 20 edi­ci­ons!

El ter­cer argu­ment per expli­car el mira­cle euro­peu és la com­petència entre estats i ciu­tats-estat. Un argu­ment que encaixa per­fec­ta­ment amb la rea­li­tat de la con­fe­de­ració cata­la­no­a­ra­go­nesa que comença a fun­ci­o­nar molt aviat, el 1137 (la següent, la pri­mera con­fe­de­ració suïssa, de 1291), i que dis­po­sarà, des de la cre­ació de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya el 1359, de diver­sos governs, ele­gits per diver­sos par­la­ments. I, des de 1388, de diver­sos vir­reis, repre­sen­tant el rei.

Aquest model polític con­fe­de­ral i com­pe­ti­tiu és un dels motors del mira­cle català (i, per cert, serà més tard un model imi­tat a altres punts d'Europa i del món).

El quart fil argu­men­tal d'Eric Jones es basa en l'existència de “regi­ons nucle­ars” a Europa, basa­des en l'arti­cu­lació d'àrees agrícoles dinàmiques, ciu­tats gre­mi­als avançades, infra­es­truc­tu­res per al gran comerç inter­na­ci­o­nal i uni­ver­si­tats. Jones situa un d'aquests nusos a l'àrea cata­lana.

De fet, les inver­si­ons de la Corona, les Gene­ra­li­tats i els Con­sells Muni­ci­pals foren impor­tants: els ports, les tor­res de guaita, les dras­sa­nes marítimes, les llot­ges comer­ci­als, els camins i ponts de pedra, els hos­pi­tals, els estu­dis gene­rals o uni­ver­si­tats, les fàbri­ques de mone­des o seques, els bancs públics (o tau­les de canvi). El mira­cle de l'eco­no­mia cata­lana d'abans de 1492 no es pot enten­dre sense aquests fac­tors polítics i sense aques­tes inver­si­ons.