L'any 2011 Brynjolfsson i McAfe, investigadors del Massachussets Institute of Technology (MIT) van publicar el llibre Race Against the Machine (la cursa contra la màquina), on argumentaven que tot i que la innovació i el progrés tècnic han estat factors clau al llarg de tota la història de la humanitat, la seva importància s'ha accelerat en els temps recents. Els autors es reafirmen en aquesta idea en el seu nou llibre The Second Machine Age (la segona era de les màquines), publicat el 2014, on il·lustren a partir d'exemples de la vida quotidiana com les màquines estan substituint feines que mai no hauríem pensat que podien estar amenaçades pel canvi tecnològic. Segons els autors, aquest canvi qualitatiu i quantitatiu es pot resumir en la coneguda com llei de Moore. L'any 1965 un dels cofundadors d'Intel, Gordon Moore, va predir que la capacitat de càlcul dels ordinadors es duplicaria cada 2 anys a un cost més baix. Aquesta regularitat empírica encara es manté avui en dia i explica en bona mesura l'explosió de les noves tecnologies i la revolució digital que vivim actualment.

Està clar que aquest canvi tecnològic té molts efectes positius per als consumidors, però també en té de negatius, sobretot quan ho mirem des de la perspectiva dels treballadors. La bretxa entre els treballadors més qualificats que poden complementar aquesta tecnologia i els menys qualificats que es veuen desplaçats per ella està augmentant com no ho havia fet en cap altra etapa de canvi tecnològic. Tal i com podem veure als gràfics, l'evolució del nombre d'ocupats i del nombre d'hores treballades durant els últims quinze anys mostren tendències cada cop més divergents el que es tradueix en una reducció de la jornada laboral i en un major pes del treball a temps parcial. Aquesta tendència no només s'observa a Alemanya i a Espanya sinó que és comuna a la majoria dels països desenvolupats tot i que amb diferents intensitats.

S'ha de esperar que durant les pròximes dècades i fins i tot en els moments de major activitat econòmica, el treball passi a ser un bé molt més escàs del que ho és avui en dia. Per aquest motiu, en els darrers anys diferents propostes argumenten la necessitat de “repartir la feina” per poder reduir l'atur. La reducció de la jornada a 35 hores setmanals a França és una de les poques iniciatives que s'han implementat de manera efectiva, però n'hi ha hagut d'altres molt més elaborades, com per exemple, la recollida a l'informe 21 hores de la New Economic Foundation, on s'argumenta que aquesta hauria de ser la jornada laboral al Regne Unit. L'estudi argumenta que no només seria una mesura que permetria lluitar de manera efectiva contra l'atur i les desigualtats econòmiques, sinó que també tindria molts altres efectes positius sobre la societat i l'economia britànica. Per exemple, una jornada laboral concentrada en tres dies a la setmana disminuiria de manera sensible els moviments diaris entre la residència i el lloc de treball, reduint així les emissions de gasos, cosa que milloraria la qualitat de l'aire. També milloraria la qualitat laboral gràcies a la major satisfacció dels treballadors davant la possibilitat de conciliar millor l'activitat laboral amb les responsabilitats familiars i cuidar molt més la seva salut. En aquest sentit, les desigualtats per gènere també podrien reduir-se de manera significativa, ja que els canvis en els usos del temps afavoririen un trencament amb la tradicional assignació de rols entre homes i dones.

Com al lector no se li deu haver passat per alt, el principal problema d'aquesta proposta és que una jornada laboral més curta implicaria una reducció de la renda rebuda, però els defensors de la mesura argumenten que només afectarien aquelles llars on abans de la implantació de la mesura treballaven almenys dos membres a jornada completa. Per a tota la resta de llars, els efectes serien positius i, en tot cas, la transició podria fer-se de manera gradual al llarg d'un període suficientment llarg perquè l'adaptació fos suau. Les empreses també haurien de flexibilitzar les estructures perquè aquest nou context fos viable i, per últim, els sistemes de cotització social haurien de redissenyar-se deixant de tenir el focus en el treballador per tenir-lo en l'hora treballada.

És viable la proposta? Realment els beneficis superarien els costos? No tinc la resposta, però el que sembla clar és que estem davant d'una situació on tot i que l'activitat econòmica pot millorar, la creació de llocs de treball serà limitada i caldrà considerar totes aquelles propostes que ens puguin ajudar a mantenir els actuals nivells de cohesió econòmica i social.