Focus

La desigualtat amenaça l'economia

La bretxa social s'ha incrementat des dels vuitanta, però la crisi ha aguditzat el fenomen a països com l'Estat espanyol. Els experts avisen que pot afectar el creixement, el benestar i la cohesió social

L'atur i les mesures d'austeritat han impactat més sobre els desafavorits
Es pot créixer exportant a preus baixos, però se'n ressentirà el benestar
La qüestió no és tant com es reparteix la riquesa, sinó com es produeix
La desigualtat excessiva no propicia que hi hagi un creixement sostingut
L'augment de la bretxa social dels darrers anys frena la demanda interna
Hi ha més gent en risc de pobresa i els que ja ho estaven s'han empobrit més

Molts estu­dis han posat de mani­fest l'aug­ment de la desi­gual­tat a din­tre dels països. Es tracta d'una tendència glo­bal que va arren­car els anys vui­tanta i que té a veure amb les polítiques econòmiques que es van apli­car a par­tir d'aquells anys. Més recent­ment, la crisi ha esde­vin­gut un cata­lit­za­dor d'aquest feno­men, sobre­tot a alguns països occi­den­tals. L'Estat espa­nyol n'és un cas para­digmàtic. Més enllà d'asse­nya­lar la rea­li­tat, els infor­mes han adver­tit de les con­seqüències que pot tenir l'eixam­pla­ment de l'esquerda social, tant sobre el benes­tar com sobre la cohesió social. Alguns -fets per ins­ti­tu­ci­ons tan poc sos­pi­to­ses d'anar con­tra el sis­tema com l'FMI o l'OCDE-, fins i tot han apun­tat que es pot con­ver­tir en un fre per a la recu­pe­ració.

El ger­men d'aquest aug­ment de la desi­gual­tat cal bus­car-lo, segons la majo­ria d'eco­no­mis­tes que han estu­diat el tema, en l'ascens de Mar­ga­ret Thatc­her i Ronald Rea­gan. Tots dos van abraçar les polítiques neo­li­be­rals i la des­re­gu­lació dels mer­cats, que es van anar este­nent pel món. A això s'ha de sumar el canvi que ha supo­sat la glo­ba­lit­zació i la revo­lució tec­nològica sobre el mer­cat de tre­ball. La demanda de cert tipus de força labo­ral molt for­mada en com­petències rela­ci­o­na­des amb aquesta nova rea­li­tat econòmica ha cres­cut i se'ls paga millor. En canvi, ha cai­gut la neces­si­tat de les empre­ses de tre­ba­lla­dors poc qua­li­fi­cats. Aquests dos fac­tors com­bi­nats han fet pujar la distància entre els sala­ris. Per últim, també hi influ­eix el fet que el pes de les ren­des de capi­tal hagin aug­men­tat sig­ni­fi­ca­ti­va­ment res­pecte a les del tre­ball.

Par­tint d'aquest con­text inter­na­ci­o­nal, l'Estat espa­nyol té par­ti­cu­la­ri­tats que han fet que ja abans de la crisi tingués uns nivells de desi­gual­tat supe­ri­ors als de països de l'entorn. “El sis­tema fis­cal espa­nyol és molt poc redis­tri­bu­tiu, deixa poc alte­rada la dis­tri­bució de la renda després dels impos­tos”, afirma el pro­fes­sor d'Eco­no­mia Apli­cada de la UAB Albert Recio, que argu­menta que es gra­ven poc sobre les ren­des de capi­tal i més els sala­ris. Recio també en culpa l'estruc­tura sala­rial, molt deter­mi­nada per l'ele­vada tem­po­ra­li­tat i el pes “escàs” del sec­tor públic. “Si mirem els països amb menys desi­gual­tats, els del nord d'Europa, tenen una estruc­tura sala­rial molt estreta lli­gada a la força dels sin­di­cats i la nego­ci­ació col·lec­tiva, i més pes del sec­tor públic”, diu.

A més, el direc­tor del gabi­net tècnic del CTESC, Xavier Rui­dor, asse­gura que l'Estat espa­nyol té un estat del benes­tar “molt poc efi­ci­ent”. Segons diu, hi ha dos pro­ble­mes: un dèficit de cober­tura -els ajuts no arri­ben a alguns col·lec­tius- i una baixa inten­si­tat -sovint la pro­tecció és insu­fi­ci­ent per sor­tir de la pobresa.

Per tot això, la desi­gual­tat no es va reduir ens els anys pre­vis a la crisi, mal­grat l'expansió econòmica. Pot­ser la faci­li­tat d'accés al crèdit va mati­sar el feno­men i va crear la il·lusió que les distàncies no eren tan grans.

Inflexió.

La crisi i la res­posta que han donat les admi­nis­tra­ci­ons ha acce­le­rat el crei­xe­ment de la desi­gual­tat. Els experts con­si­de­ren que l'esquer­da­ment que s'ha produït a l'Estat espa­nyol en els pri­mers cinc anys de la crisi és supe­rior al que es va pro­duir al Regne Unit i als EUA en els pri­mers cinc anys de man­dat de Thatc­her i Rea­gan res­pec­ti­va­ment.

L'Orga­nit­zació Inter­na­ci­o­nal del Tre­ball (OIT) asse­nyala l'atur com a prin­ci­pal causa. I, en menor mesura, la bai­xada gene­ra­lit­zada de sala­ris. Cal tenir en compte també que els nivells de tem­po­ra­li­tat i par­ci­a­li­tat han anat a l'alça i això té un efecte directe sobre les remu­ne­ra­ci­ons. El direc­tor d'Oxfam Intermón a Cata­lu­nya, Fran­cesc Mateu, remarca que les mesu­res que les admi­nis­tra­ci­ons han pres per fer front a la situ­ació econòmica -bàsica­ment, con­so­li­dació fis­cal i reta­lla­des en polítiques públi­ques- han reper­cu­tit direc­ta­ment sobre una capa molt con­creta de la població, la més des­a­fa­vo­rida. “De manera que les diferències s'accen­tuen”, con­clou. El pro­fes­sor d'ESADE Teo­dor Mellén afe­geix un altre motiu. S'ha ten­dit, diu, a aug­men­tar els impos­tos indi­rec­tes més que no els direc­tes, cosa que no grava la renda sinó el con­sum i és “tre­men­da­ment desi­gual”.

De fet, les dades con­fir­men que els ciu­ta­dans que han sor­tit més mal parats de la crisi són els que ja esta­ven en situ­a­ci­ons deli­ca­des abans. Xavier Rui­dor explica que els infor­mes sobre la qüestió detec­ten que els pobres s'han empo­brit encara més del que ho esta­ven. Cal recor­dar que els ajuts públics a aquests col·lec­tius, com ara la renda mínima d'inserció, han patit reta­lla­des. Però no només ha pas­sat això. El direc­tor del gabi­net tècnic del CTESC asse­gura que també hi ha més pobres o per­so­nes en risc de pobresa. Com es pot veure al gràfic, el risc de pobresa i exclusió social ha pujat diver­sos punts en els anys de la crisi i ja afecta el 27,3% de la població espa­nyola i el 20,1% de la cata­lana. Aquest fet està estre­ta­ment rela­ci­o­nat amb la des­trucció de llocs de tre­ball manu­als qua­li­fi­cats a la indus­tria. Allò que el sociòleg i pro­fes­sor de la UPF Sebastià Sarasa iden­ti­fica amb l'“aris­tocràcia de la classe obrera” i el nom­bre cada cop més impor­tant de tre­ba­lla­dors pobres.

El pro­fes­sor de soci­o­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Sara­gossa Pau Mari-Klose deixa clar, però, que a l'Estat espa­nyol no ha des­a­pa­re­gut la classe mit­jana. “S'ha impor­tat el dis­curs dels EUA acrítica­ment, però jo no he vist encara cap evidència empírica. La par­ti­ci­pació de la classe mit­jana en els ingres­sos totals està estan­cada, no ha variat”, clama.

Un cop cons­ta­tat el feno­men, la pre­gunta que és plan­teja és qui­nes con­seqüències econòmiques i soci­als té. Segons l'OCDE, la desi­gual­tat té un impacte nega­tiu sobre el crei­xe­ment a mitjà ter­mini. L'orga­nisme xifra la pèrdua en 25 anys en el 8,5% si no es rever­teix la situ­ació. En la mateixa línia, la direc­tora gerent de l'FMI, Chris­tine Lagarde, creu que l'exces­siva desi­gual­tat no pro­pi­cia un crei­xe­ment sos­tin­gut. I un estudi de dos eco­no­mis­tes de la ins­ti­tució con­clou que els països desi­guals tenen cicles expan­sius més curts.

La desi­gual­tat pot afec­tar nega­ti­va­ment el crei­xe­ment econòmic per diver­sos meca­nis­mes. Oxfam denun­cia que la con­cen­tració de riquesa pro­pi­cia l'existència i l'enfor­ti­ment de grups de pressió que poden arri­bar a influir sobre els polítics i acon­se­guir l'apro­vació de mesu­res que els afa­vo­rei­xen. Mari-Klose asse­nyala que, als països més desi­guals, les clas­ses més des­a­fa­vo­ri­des pro­gres­sen menys en el sis­tema edu­ca­tiu i, per tant, es dei­xen enrere joves que podrien ser adults pro­duc­tius i con­tri­buir al desen­vo­lu­pa­ment.

Però segu­ra­ment el que es notarà abans a l'Estat espa­nyol és la influència sobre el con­sum. L'OCDE con­si­dera que el més relle­vant per al crei­xe­ment és que les famílies amb menys ingres­sos es que­din enrere. S'entén que la con­cen­tració de riquesa arriba un moment que no es tra­du­eix en més com­pres o inver­si­ons pro­duc­ti­ves, sinó en estalvi. En canvi, la major part dels recur­sos de les per­so­nes amb menys recur­sos van des­ti­na­des al con­sum.

No obs­tant això, hi ha alguns eco­no­mis­tes que no com­par­tei­xen la tesi. Albert Recio, per exem­ple, recorda que alguns països han cres­cut molt tot i tenir alts nivells de desi­gual­tat i ho han fet gràcies a les expor­ta­ci­ons. És el cas de la Xina. Per tant, diu, tot depèn del model pel qual s'opti. “Si et dedi­ques a expor­tar a preus molt bai­xos, encara que aquí la gent esti­gui mala­ment, pots créixer", afirma. El pit­jor, segons ell, són les con­seqüències que aquesta desi­gual­tat té sobre el benes­tar dels ciu­ta­dans i la cohesió social.

Davant el pro­blema, eco­no­mis­tes i sociòlegs plan­te­gen com a solu­ci­ons una política fis­cal més redis­tri­bu­tiva que gravi més les ren­des del capi­tal, un reforçament de les polítiques públi­ques, sobre­tot les que rever­tei­xen sobre els més des­pro­te­gits -per exem­ple, l'esta­bli­ment d'una renda garan­tida- i un incre­ment dels sala­ris. A nivell més estruc­tu­ral, apun­ten que cal un canvi en el mer­cat de tre­ball que tren­qui la seg­men­tació exis­tent. En el fons, perquè aques­tes solu­ci­ons fos­sin pos­si­bles, tots tenen clar que Cata­lu­nya i l'Estat espa­nyol hau­rien de bus­car un model pro­duc­tiu nou, més basat en la indústria.

Jordi Tei­xidó, del Semi­nari Taifa, adver­teix, però, que aques­tes solu­ci­ons es que­den en l'epi­der­mis del pro­blema. “La qüestió no és tant com es repar­teix la riquesa, sinó com es pro­du­eix”, afirma. Segons ell, la causa última de la desi­gual­tat és el fet que uns tin­guin mit­jans de pro­ducció i altres -la majo­ria-, no. A par­tir d'aquí, “com més bene­fi­cis gua­nyen les empre­ses, hi ha menys part del pastís per als tre­ba­lla­dors i, per tant, tenim desi­gual­tat social". Al seu parer, calen can­vis més pro­funds i noves mane­res de pro­duir.

217

És el temps que necessitaria el cofundador de Microsoft per dilapidar tota la seva fortuna, que, segons Forbes, ascendeix a 79.200 milions de dòlars, si gastés un milió de dòlars al dia. Segons la famosa llista que elabora la publicació, a Gates, el més ric del món, el segueixen Carlos Slim, amb 77.100 milions de dòlars, i Warren Buffet, amb 72.700. Amancio Ortega és quart amb 64.500 milions.

La gran epidèmia sanitària mundial

“Les desigualtats socials produeixen desigualtats en la salut. I això s'expressa en indicadors com l'esperança de vida, el risc de mortalitat, la mortalitat infantil, les causes de mort, i en indicadors de malalties, de salut mental i de qualitat de vida.” Joan Benach, professor de la UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, deixa clar que l'increment de la bretxa social dels darrers anys ha tingut una translació directa a la salut. Segons diu, una persona que es queda a l'atur, que perd l'habitatge o que no té ingressos suficients, menja més malament i té problemes d'estrès. “Tot això acaba afectant la salut”, diu Benach, que recorda que sovint, entre aquests col·lectius, hi ha més problemes de salut mental, de consum de drogues i més intents de suïcidi. És el que es coneix com a determinants socials de la salut.

L'acadèmic remarca que el sistema sanitari no ha donat resposta a l'increment derivat del creixement de la desigualtat. “La sanitat pública, de qualitat i universal està en risc”, diu Benach, que ho atribueix a la pressió dels governs i de la indústria farmacèutica i sanitària “que vol fer negoci amb això”.

Amb tot, Benach considera la desigualtat com la pitjor epidèmia sanitària que hi ha al món.

Causa i conseqüència

Un estudi de la Fundació Bofill constata que ha augmentat la desigualtat en els resultats educatius a Catalunya. Segons un dels autors de l'informe, Xavier Bonal, s'han comparat les dades de Pisa de 2003 i de 2012 i han conclòs que els resultats depenen més de l'origen socioeconòmic. Aquest “determina més el resultat educatiu”. L'estudi també indica que quanta més concentració d'alumnes desafavorits hi ha en una escola, pitjors són les competències, i que els països on més han millorat els rendiments són els que han reduït més les desigualtats. Bonal adverteix, a més, que l'efecte és bidireccional, és a dir, que la desigualtat repercuteix negativament en el rendiment i la manca de competències fomenta la desigualtat. “L'educació és condició necessària per sortir de la pobresa, però ara ja no és suficient”, afirma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.