Al gran lli­bre de 1927-29 de Car­les Pi i Sunyer sobre les cau­ses de la con­tinuïtat del crei­xe­ment de l'eco­no­mia cata­lana titu­lat L'apti­tud econòmica de Cata­lu­nya hi ha unes pàgines sen­sa­ci­o­nals dedi­ca­des a la com­ple­xi­tat psi­cològica dels empre­sa­ris, els menes­trals i els obrers cata­lans. De fet, “el feno­men de la dua­li­tat es dóna també entre els nos­tres eco­no­mis­tes, la gran majo­ria dels quals tenen una per­so­na­li­tat com­plexa, i ajun­ten a les doc­tri­nes de l'eco­no­mia i a les rea­lit­za­ci­ons pràcti­ques diver­ses espe­cu­la­ci­ons espi­ri­tu­als d'un altre ordre”.

Hi ha, segons Pi i Sunyer, nom­bro­sos exem­ples d'empre­sa­ris on es pot obser­var nítida­ment aquesta dua­li­tat: “La coe­xistència de la funció econòmica amb mani­fes­ta­ci­ons d'un altre caràcter espi­ri­tual”. Els casos que pre­senta són ben diver­sos.

En pri­mer lloc, i des­ta­ca­da­ment, Fran­cesc Cambó. La síntesi de la seva per­so­na­li­tat que en fa, al 1929!, és clara: Cambó és un “finan­cer típica­ment repre­sen­ta­tiu del con­cepte modern de cap d'empresa, i ensems, i sobre­tot, polític, cre­a­dor de la Fun­dació Ber­nat Metge i col·lec­ci­o­nista de pin­tura clàssica”. Uns anys més tard, hi hau­ria afe­git: la Fun­dació Bíblica cata­lana, la Història de Fer­ran Sol­de­vila i el Dic­ci­o­nari de Pom­peu Fabra.

Seguei­xen altres noms de temps ante­ri­ors: Joan Güell i Fer­rer, l'home del Vapor Vell de Sants, defi­nit com a “indus­trial, comer­ci­ant, finan­cer, pilot i par­la­men­tari”. I pare d'Eusebi Güell i Baci­ga­lupi, l'home que finançà, un temps, els viat­ges del poeta Jacint Ver­da­guer i encar­regà a Antoni Gaudí la ciu­tat jardí del Parc Güell, l'església de la Colònia Güell i la seva pròpia casa, al Raval: el Palau Güell.

També Josep Fer­rer Vidal, l'home de la fàbrica de la Ram­bla de Vila­nova i la Geltrú, “fabri­cant, polític, home de vasta cul­tura i poeta dile­tant en els seus lleu­res”. Autor, per exem­ple, d'un lli­bre sobre la crisi econòmica euro­pea (1875). O Manuel Girona, impul­sor del Banc de Bar­ce­lona, “finan­cer, pro­pul­sor de la cons­trucció del Liceu i res­tau­ra­dor de la Cate­dral (de Bar­ce­lona)”. I pro­pul­sor, també, del Canal d'Urgell. O Llo­renç de Balanzó, que “copi­ava la pri­mera versió cata­lana de la Divina Comèdia al seu des­patx de colo­ni­als, entre les visi­tes dels cor­re­dors i men­tre feia els ajus­tos”.

Més pro­per, per edat, Pi pre­senta l'empre­sari Lluís Plan­diura, que tenia plan­ta­ci­ons de canya de sucre, un home “que pot par­tir l'acti­vi­tat entre el comerç i la seva valu­osa col·lecció artística, tan intel·ligent­ment aple­gada”. La col·lecció Plan­diura d'art modern català seria, uns anys després, com­prada pel Museu d'Art de Cata­lu­nya.

La idea de Pi Sunyer és interes­sant: alguns indus­tri­als cata­lans desen­vo­lu­pen de forma pro­fes­si­o­nal, o intel·ligent, diver­sos tipus d'acti­vi­tats en camps apa­rent­ment molt allu­nyats de la seva dedi­cació prin­ci­pal.

El mateix suc­ce­eix amb els eco­no­mis­tes. Els exem­ples que posa són: Llàtzer de Dou, pro­fes­sor a Cer­vera, “per­so­na­li­tat de vasta cul­tura, pre­si­dent de les Corts de Cadis”; Eudald Jau­me­an­dreu, pro­fes­sor d'eco­no­mia de la Junta de Comerç, “espe­rit tur­bu­lent i dis­so­ciat”; Bona­ven­tura Car­les Ari­bau, “el poeta de l'Oda a la pàtria”; Josep Sol i Padrís, que “deixà la car­rera literària pels estu­dis econòmics i la defensa del tre­ball”. També, Joan Illas i Vidal, Pere Esta­sen (v. L'Econòmic, 19 i 26/11/2011). I altres noms d'eco­no­mis­tes on “la com­ple­xi­tat es fa encara més visi­ble”: Fre­de­ric Rahola, Gui­llem Gra­ell, Pere Coro­mi­nes (v. L'Econòmic, 17/12/ 2011), Manuel Reventós, Joan Cre­xells (v. L'Econòmic, 18/6/2010).