Focus

Maniobres de reanimació als salaris

La crisi i les polítiques laborals han empès els sous a la baixa en els darrers anys. Economistes, experts en el mercat de treball, patronals i sindicats coincideixen a posar fi a les reduccions per reactivar el consum

Les baixades de sou es precipiten amb l'aprovació de la reforma laboral
El que costarà més de recuperar són els salaris de contractació

Ningú no nega que a l'Estat espa­nyol hi ha hagut una deva­lu­ació sala­rial en els dar­rers anys. Les dades par­len per elles matei­xes. Segons les dades de l'INE, el salari mitjà per tre­ba­lla­dor a l'Estat espa­nyol era a final del 2014 de 1.991,84 euros, un 1,4% per sota del nivell on estava al tan­ca­ment de l'exer­cici 2011. Aquesta mateixa font indica que, només durant l'any pas­sat, els sous van dis­mi­nuir un 0,2%. Una tendència que també cons­tata l'Agència Tri­butària, segons la qual, els sala­ris a les grans empre­ses espa­nyo­les van bai­xar el 2014 fins un 0,8%.

Aques­tes bai­xa­des han allu­nyat els sous espa­nyols de la mit­jana sala­rial a la zona euro, és a dir, han des­fet pas­ses en el camí de con­vergència que s'albi­rava en els anys pre­ce­dents a la crisi. Segons Euros­tat, un tre­ba­lla­dor espa­nyol cobrava per cada hora tre­ba­llada un 24,3% menys que la mit­jana dels països de la unió monetària. Sis anys després, la diferència ha arri­bat al 27,3%.

Les dades del Minis­teri d'Ocu­pació, que només recu­llen els sala­ris dels tre­ba­lla­dors pro­te­gits per con­ve­nis col·lec­tius, en canvi, apun­ten a un incre­ment del 4,56% en els sous entre 2011 i 2014. Els sin­di­cats asse­nya­len, però, que, fins i tot, amb aquest aug­ment, els tre­ba­lla­dors per­den poder adqui­si­tiu, perquè l'IPC ha pujat més en aquest període. A més, recor­den que aquesta dada fa referència només als emple­ats empa­rats per un con­veni i no reflec­teix les bai­xa­des sala­ri­als que han pro­pi­ciat algu­nes de les figu­res nor­ma­ti­ves introduïdes per la reforma labo­ral: la ina­pli­cació de con­veni i la modi­fi­cació subs­tan­cial de les con­di­ci­ons de tre­ball, inclòs el sou.

Totes dues per­me­ten que una empresa rebaixi els sous, digui el que digui el con­veni. I es tracta, segons el soci del bufet d'advo­cats Sagar­doy Manel Hernández, de dues de les mesu­res que més han apli­cat les empre­ses durant els dar­rers anys de la crisi.

El catedràtic de dret del tre­ball i de la Segu­re­tat Social de la UAB Edu­ardo Rojo situa la reducció en el nom­bre de tre­ba­lla­dors coberts per con­ve­nis col·lec­tius -també rela­ci­o­nada amb la reforma labo­ral- com un altre dels fac­tors que han pro­pi­ciat la bai­xada dels sala­ris. “Si un tre­ba­lla­dor no té aquesta cober­tura, la seva posició con­trac­tual davant l'ocu­pa­dor és més com­pli­cada”, afirma.

Cal recor­dar, a més, que les retri­bu­ci­ons al sec­tor públic s'han con­ge­lat o, fins i tot, reduït.

Pre­ca­ri­e­tat.

Amb tot, les bai­xa­des de salari més impor­tants les han tin­gut els tre­ba­lla­dors que han acon­se­guit una nova feina després de pas­sar per l'atur. En aquest cas, alguns estu­dis situen la cai­guda entre el 15% i el 20%. Tal com apunta el secre­tari gene­ral de la CGT, Ermen­gol Gas­siot, els con­trac­tes tem­po­rals i par­ci­als supo­sen una part molt impor­tant de la nova ocu­pació, més precària i pit­jor remu­ne­rada que la que s'incor­po­rava al mer­cat de tre­ball fa uns anys. L'INE cor­ro­bora aquest feno­men en asse­nya­lar que el cost sala­rial per hora tre­ba­llada en con­trac­tes a jor­nada com­pleta va dis­mi­nuir un 0,37% entre 2011 i 2014, men­tre que la retri­bució per hora tre­ba­llada en els con­trac­tes a temps par­cial, per la seva banda, va caure en aquest mateix període un 2,29%.

Per tant, la deva­lu­ació sala­rial està rela­ci­o­nada amb la crisi econòmica, però, sobre­tot, amb les nor­ma­ti­ves labo­rals apro­va­des en els dar­rers anys. Sin­di­cats, patro­nals, eco­no­mis­tes i experts en el mer­cat labo­ral dife­rei­xen en la valo­ració sobre les con­seqüències, però no en la cons­ta­tació que la reforma labo­ral ha tin­gut un efecte directe sobre les rela­ci­ons labo­rals i ha pre­ci­pi­tat les bai­xa­des de sous. Així es pot veure al gràfic del cost sala­rial total per tre­ba­lla­dor, que recull les vari­a­ci­ons intera­nu­als regis­tra­des cada tri­mes­tre des del 2009. Encara que prèvia­ment es mode­ren les puja­des, és a par­tir de finals del 2012, en què la nor­ma­tiva impul­sada pel govern del PP ja estava en vigor, quan s'acu­mu­len les evo­lu­ci­ons nega­ti­ves -la cai­guda del quart tri­mes­tre del 2012 i la recu­pe­ració en el mateix període del 2013, més exa­ge­ra­des que la resta, estan mar­ca­des per la supressió i la recu­pe­ració de la paga extra als fun­ci­o­na­ris de l'Estat.

“Era una cosa can­tada”, declara Sergi Jiménez, pro­fes­sor del Depar­ta­ment d'Eco­no­mia de la UPF i inves­ti­ga­dor asso­ciat de la Fun­dació d'Estu­dis d'Eco­no­mia Apli­cada (Fedea), en referència a la bai­xada de sous. Jiménez recorda que, en ante­ri­ors cri­sis, l'Estat espa­nyol havia optat per deva­luar la moneda per gua­nyar com­pe­ti­ti­vi­tat res­pecte a altres països. Aquest cop no s'ha pogut fer perquè la política monetària no depèn direc­ta­ment de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, sinó d'Europa.

“Era clar que s'havia d'acon­se­guir millo­rar les expor­ta­ci­ons i, per fer-ho, calia apos­tar per algun tipus de solució”, insis­teix el pro­fes­sor d'eco­no­mia del grup AQR-IREA (UB) Raül Ramos. Segons explica, amb l'estruc­tura pro­duc­tiva espa­nyola, en la qual un dels prin­ci­pals com­po­nents dels cos­tos són els sala­ris, l'única manera de fer més atrac­tius els pro­duc­tes a través de rebai­xes de preu era abai­xant els sous.

En la mateixa línia s'expres­sen les patro­nals. Des de Foment del Tre­ball, el direc­tor labo­ral, Javier Ibarz, con­si­dera que “no ha que­dat més remei” que abai­xar sous, un fet que con­si­dera que era “impres­cin­di­ble per ser més com­pe­ti­tius”. La direc­tora de Rela­ci­ons Labo­rals i Política Social de Pimec, Jana Callís, creu que la mesura era “necessària” perquè repre­sen­tava “l'únic camí efec­tiu a curt ter­mini per recu­pe­rar com­pe­ti­ti­vi­tat”.

Per­ju­di­cis.

Altres veus, en canvi, asse­nya­len els efec­tes nega­tius que ha pro­vo­cat aquest feno­men. Segons Rojo, el govern espa­nyol creu que aques­tes mesu­res poden fun­ci­o­nar en un moment d'inici de la recu­pe­ració com l'actual, “i s'haurà de veure si és veri­tat, però de moment, han pro­vo­cat un aug­ment impor­tant de les desi­gual­tats”.

“En el seu moment, vam arri­bar a un acord de mode­ració sala­rial. Ara bé, una cosa és mode­ració i l'altra, la reta­llada bèstia de sala­ris que s'ha produït.” Qui parla de manera tan con­tun­dent és el secre­tari de política sin­di­cal de la UGT, Camil Ros, que alerta dels efec­tes nega­tius que la cai­guda dels sala­ris ha tin­gut sobre el con­sum. Des de CCOO, el res­pon­sa­ble de nego­ci­ació col·lec­tiva, Juan Car­los Casa­no­vas, també fa incidència en la debi­li­tat de la demanda interna i afirma que aquesta no s'enlai­rarà fins que no es comen­cin a recu­pe­rar els sala­ris. Així, tant els repre­sen­tants dels sin­di­cats com Rojo asse­gu­ren que ha arri­bat el moment de cap­gi­rar la situ­ació i empènyer els sala­ris a l'alça per donar una embran­zida al con­sum.

Ibarz rebutja aquesta posició posant com a exem­ple el que va pas­sar el 2014, quan la demanda interna va tenir una evo­lució posi­tiva -això sí, molt lleu­gera-, tot i la mode­ració sala­rial. Segons ell, és la prova que el que afa­vo­reix un incre­ment del con­sum és l'aug­ment de l'ocu­pació i la millora de les pers­pec­ti­ves econòmiques. Per aquest motiu, és par­ti­dari de man­te­nir la mode­ració sala­rial, vin­cu­lar qual­se­vol pujada a incre­ments de la pro­duc­ti­vi­tat i dei­xar marge perquè les empre­ses i sec­tors que fun­ci­o­nin por­tin a terme puja­des més impor­tants.

Per la seva banda, Callís reco­neix que la deva­lu­ació sala­rial és només una solució pun­tual i que “com­pe­tir amb sous mise­ra­bles” no és una alter­na­tiva. En aquest sen­tit, la repre­sen­tant de Pimec pro­posa man­te­nir la mode­ració sala­rial -que no vol dir reducció ni con­ge­lació de sala­ris, acla­reix- i tre­ba­llar en polítiques públi­ques i empre­sa­ri­als que aju­din a aug­men­tar la pro­duc­ti­vi­tat. Com Foment, Pimec creu que les puja­des de sala­ris han d'estar en con­sonància amb la situ­ació de cada sec­tor i empresa.

Pre­ci­sa­ment aquests incre­ments sala­ri­als cen­tren les nego­ci­a­ci­ons entre sin­di­cats i patro­nals, que bus­quen un nou pacte que guiï la nego­ci­ació col·lec­tiva en els pro­pers anys. Les dues diver­gei­xen en la quan­ti­tat, però coin­ci­dei­xen a apos­tar per un incre­ment. “Les empre­ses estan veient que, després d'anys de con­tenció, han de començar a can­viar les revi­si­ons sala­ri­als de les seves plan­ti­lles”, afirma Manel Hernández. Una altra cosa, segons l'advo­cat, són els sous de con­trac­tació, els dels tre­ba­lla­dors que s'incor­po­ren al mer­cat. “Aquests con­ti­nu­a­ran a la baixa. Amb un atur tan alt és difícil can­viar la tendència”, con­clou.

Un sou mínim més alt a la capital

L'alcalde de Barcelona -i candidat a la reelecció- ha proposat establir un salari mínim propi per a la capital catalana, on el nivell de vida és més alt que en altres municipis de Catalunya. La concreció d'un salari mínim de ciutat -ja existeix a llocs com San Francisco, als EUA- hauria de ser fruit de les negociacions entre sindicats i patronals -l'Ajuntament no té competència en aquest àmbit- i entraria en vigor el 2016.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.