Una de les lliçons que s'extre­uen dels qua­tre dar­rers anys de govern muni­ci­pal és que can­via el model de gestió econòmica, la cul­tura finan­cera, ara molt més abo­cada al con­trol dels cos­tos, del que val cada cosa, més que a la inversió incons­ci­ent en el ser­vei del ciu­tadà.

La tendència a l'estalvi és clara, en les xifres del Minis­teri d'Eco­no­mia i Hisenda: l'any 2013, els ajun­ta­ments cata­lans van com­pu­tar un deute de 5.​477.​930.​000 euros, quan l'any ante­rior el regis­tre era de 5.​512.​269.​000 euros. “El canvi cul­tu­ral cap a un con­trol dels cos­tos és gene­ral, però s'ha notat espe­ci­al­ment en la gestió dels ajun­ta­ments, i si fa qua­tre anys la situ­ació de molts ajun­ta­ments era com­plexa, ara podem dir que només un 15-20% tenen pro­ble­mes”, explica Josep Casas, cap del Ser­vei d'Assistència a la Gestió Econòmica Local de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. Val a dir que en aquests anys el marc jurídic ha anat mutant cap a un con­trol rigorós de fins on es pot gas­tar. S'ha pas­sat de models basats en l'incre­ment de ser­veis i l'ori­en­tació al resul­tat a situar en el pri­mer pla el con­trol dels cos­tos. La llei de raci­o­na­lit­zació i sos­te­ni­bi­li­tat de l'admi­nis­tració local (LRSAL) imposa a par­tir d'enguany la deter­mi­nació del cost efec­tiu d'un ser­vei. Més enllà del punt polèmic de la llei -si el cost efec­tiu d'un ser­vei és supe­rior al cost al qual el pot pres­tar la Dipu­tació, aquesta se'n farà càrrec- és símptoma que ara hi ha una altra mesura de les coses. Com diu Casas, “el cost clàssic era el cost intern, i ara es cal­cula el cost efec­tiu, que seria el cost social del ciu­tadà”. Si un ajun­ta­ment té unes ins­tal·laci­ons espor­ti­ves que cedeix en con­cessió a una empresa que li paga un cànon, amb el cost intern clàssic això és un ingrés i prou, men­tre que amb la filo­so­fia del cost efec­tiu, vol­drem saber quins són els cos­tos del con­ces­si­o­nari en relació amb el que paga el ciu­tadà. “El càlcul del cost efec­tiu per­met al ciu­tadà saber què costa el ser­vei en relació amb el que paguen pel mateix a altres muni­ci­pis, i així tots els ajun­ta­ments es posen les piles per ofe­rir un ser­vei amb més eficiència econòmica.” Al cost efec­tiu cal afe­gir-hi la regla de la des­pesa, un meca­nisme que pro­ce­deix de la llei d'esta­bi­li­tat pres­su­postària, que pretén limi­tar el volum de des­pesa dels ajun­ta­ments, però que té una con­cepció més ade­quada per a les fases de crei­xe­ment econòmic, quan cal con­tro­lar el dèficit en pre­visió de quan van mal dades. En apli­car-se en plena crisi, “hem tro­bat que alguns ajun­ta­ments en situ­ació de solvència han reduït exces­si­va­ment la capa­ci­tat d'endeu­ta­ment, i no han pogut con­tri­buir al crei­xe­ment econòmic”. I aquesta mena de regla d'or tam­poc ha resolt els pro­ble­mes dels petits.

En el debat si la tendència a l'estalvi impul­sarà exter­na­lit­za­ci­ons de ser­veis, con­sor­cis o man­co­mu­ni­tats, Casas pensa que tot és rela­tiu: “Amb l'exter­na­lit­zació pots gua­nyar eficiència, però en per­dre el con­trol hi ha un risc clar de per­dre eficàcia, tot dependrà de l'encert de les con­di­ci­ons que hi impo­ses.” Alerta que la LRSAL jus­ta­ment fomenta l'apa­rició d'empre­ses mono­polísti­ques de con­ces­si­ons públi­ques, i “quan hi ha empre­ses en mono­poli, els preus pugen”. L'esmen­tada llei també vol fomen­tar el con­sorci o la man­co­mu­ni­tat, “però el pro­blema no és la figura, sinó que hi hagi avi­nença entre cor­po­ra­ci­ons a l'hora de col·labo­rar, d'acos­tar for­mes de gestió”. Casas creu que, pel que fa als ajun­ta­ments petits (menys de 3.000 habi­tants), si la llei “pro­mou que peti­tes pobla­ci­ons tin­guin ser­veis en comú, els ha de donar repre­sen­tació política, i no inten­tar que sur­tin del mapa mit­jançant fusi­ons”.

Ara es parla de fer de la neces­si­tat vir­tut, i a la nos­tra rea­li­tat muni­ci­pal s'està apro­fun­dint en mètodes d'anàlisi de cos­tos en què tot passa per deter­mi­nar cos­tos uni­ta­ris, per ser­vei i per usu­ari, cos­tos vari­a­bles per ser­veis i el cost net per ser­vei, què aporta la hisenda local. Un mètode per poder res­pon­dre a qüesti­ons com ara quant costa reco­llir una bossa d'escom­bra­ries; quin preu hem d'esta­blir a les clas­ses d'ins­tru­ment a l'escola muni­ci­pal de música si volem recu­pe­rar un deter­mi­nat per­cen­tatge del cost, o quin és el cost d'una plaça no ocu­pada en una escola bres­sol.

Car­los Vivas, direc­tor de Pres­su­pos­tos i Política Fis­cal de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, fa anys, pri­mer a l'Ajun­ta­ment de Sant Cugat del Vallès, que fa una gestió amb consciència de cost. “Que no hi hagués aquesta consciència va dur a aber­ra­ci­ons com ara que els ingres­sos gene­rats per l'acti­vi­tat immo­biliària -taxes d'obres, plusvàlues o l'impost sobre cons­truc­ci­ons i ins­tal·laci­ons- es des­ti­nes­sin a pagar des­pesa cor­rent, com les nòmines, cosa que la prudència comp­ta­ble pro­hi­beix.” Hi afe­geix: “Abans el millor ges­tor era el que exe­cu­tava el pres­su­post, el que des­pe­sava. Ho feia perquè sabia que a l'any següent el pres­su­post seria el mateix, més un plus.”