De la mateixa manera que els trac­tats euro­peus no pre­ve­uen que una regió d'un estat mem­bre de la Unió Euro­pea pugui segre­gar-se'n i con­ti­nuar essent mem­bre de la Unió, l'arti­cle 50 del Trac­tat de la Unió Euro­pea -desprès de la modi­fi­cació introduïda pel Trac­tat de Lis­boa en vigor des de desem­bre de 2009- per­met per pri­mer cop a la història de la inte­gració euro­pea que un Estat mem­bre pugui dei­xar de pertànyer a la Unió.

És en base a aquesta pos­si­bi­li­tat que el pre­mier britànic David Came­ron va pro­me­tre al gener de 2013 (vegeu el meu arti­cle a l'Econòmic de 19 de gener 2013: Els referèndums del Regne Unit i d'Escòcia i la UE) que si al 2015 gua­nyava les elec­ci­ons con­vo­ca­ria un referèndum sobre la per­manència del Regne Unit a la UE al 2016 o al 2017. Com que el par­tit con­ser­va­dor de Came­ron va gua­nyar per majo­ria abso­luta (326 escons) les elec­ci­ons del pas­sat 7 de maig ha començat a espe­cu­lar-se com el Sr. Came­ron com­plirà la seva pro­mesa elec­to­ral de rene­go­ciar amb Brus­sel·les i de quina manera un even­tual resul­tat de sor­tida, el que ja es deno­mina BRE­XIT (abre­vi­ació simi­lar a la de GRE­XIT uti­lit­zada per una even­tual sor­tida de Grècia: amb la paraula sor­tida en anglès) podria ser pos­si­ble i quins resul­tats pro­dui­ria.

El Regne Unit no ha sigut mai un bon alumne entre els països que par­ti­ci­pen en la inte­gració euro­pea. Quan el procés inte­gra­dor va començar al 1951 amb el trac­tat CECA Lon­dres va refu­sar de par­ti­ci­par-hi, i encara que el pre­mier con­ser­va­dor Mac­mi­llan i el labo­rista Wil­son van inten­tar rec­ti­fi­car i van dema­nar l'ingrés, van topar amb vetos del gene­ral de Gau­lle el 1963 i 1967. A la fi el pre­mier con­ser­va­dor Edward Heath va acon­se­guir que el Regne Unit fos accep­tat com a mem­bre de la lla­vors Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea (junt amb Dina­marca i Irlanda) a par­tir de l'1 de gener de 1973, però subs­tituït a la pre­sidència del govern pel labo­rista Wil­son, ja el 1975 es va plan­te­jar un pri­mer referèndum de per­manència a la Comu­ni­tat en què va gua­nyar l'opció de per­manència per un con­tun­dent 67%.

Quan la con­ser­va­dora Thatc­her va arri­bar al 10 de Dowing Street van començar la bata­lla per reduir la con­tri­bució britànica a les finan­ces comu­nitàries, en què la inso­li­da­ri­tat de Lon­dres sota l'expressió “I want my money back” va deter­mi­nar que al 1984 s'establís el check britànic per reduir el dese­qui­li­bri entre el que Lon­dres apor­tava a Brus­sel·les i el que rebia en forma de fons i inver­si­ons euro­pees al Regne Unit. El con­ser­va­dor Major va acon­se­guir que el Regne Unit quedés fora de l'euro quan es va fer el Trac­tat de Maas­tricht pel qual, entre altres coses, es posava en marxa la Unió Econòmica i Monetària, i en les eta­pes labo­ris­tes de Blair i Brown els angle­sos han acon­se­guit que­dar fora de l'espai Schen­gen o no entrar en els acords per superar la crisi finan­cera dels últims temps.

Gran Bre­ta­nya està, per tot això, en una segona velo­ci­tat d'inte­gració a Europa i ara Came­ron pretén que Brus­sel·les accepti can­vis res­pecte a la par­ti­ci­pació de Lon­dres en la UE abans de fer el referèndum de per­manència que va pro­me­tre de fer.

Es molt difícil que Lon­dres pugui obte­nir con­ces­si­ons perquè per can­viar els trac­tats euro­peus neces­sita acon­se­guir la rati­fi­cació dels ara 28 estats mem­bres de la UE i perquè l'opinió publica d'alguns dels estats mem­bres no veu­ria mala­ment que els angle­sos mar­xes­sin.