L'informe de Bialet Massé

L'Informe de Joan Bia­let Massé publi­cat a Bue­nos Aires, el 1904 per Adolf Grau, és fàcil­ment acces­si­ble car, si bé des de1968 n'exis­tien edi­ci­ons diver­ses, ara n'hi ha, a la xarxa, una versió digi­ta­lit­zada.

Joan Bia­let Massé (Mataró, 1846- Bue­nos Aires, 1907) és una per­so­na­li­tat difícil d'enca­se­llar. D'entrada, és un lli­cen­ciat i doc­tor en medi­cina, un metge català, que, al 1873, emi­gra, per raons que no sabem, a Argen­tina. Bia­let, a la República Argen­tina, esdevé pro­fes­sor de medi­cina legal, i, per reforçar-ho, es lli­cen­cia en dret. Paral·lela­ment, el 1884 esdevé el prin­ci­pal pro­mo­tor de La Pri­mera Argen­tina, una empresa de cals i ciments arti­fi­ci­als, i, des de 1888, posa en marxa un gran embas­sa­ment a l'alta vall del riu Pri­mero, pen­sant en el rega­diu i de gene­ració d'hidro­e­lec­tri­ci­tat. En la cons­trucció d'aquesta gran obra de 35 m d'alçada hi tre­ba­lla­ran més de 7.000 ope­ra­ris. El dic de Sant Roc serà l'ori­gen del major llac arti­fi­cial d'Amèrica Lla­tina (1.700 ha de superfície) i, amb 2.000 km de sèquies, per­metrà trans­for­mar en rega­diu unes 40.000 ha.

Al mateix temps, com a ense­nyant, Bia­let Massé és un dels quen va obrir el pas a la Ley 1420 de 1883. Amb aquesta llei, la República Argen­tina esde­ve­nia el país que, per pri­mera vegada a la història, implan­tava un sis­tema públic d'ense­nya­ment comú, obli­ga­tori, gratuït i laic.

Després de tot aquest cara­mull d'acti­vi­tats, el 1904, quan Bia­let Massé tenia 58 anys (i una família nom­brosa) el govern del pre­si­dent argentí d'ori­gen català Juli A. Roca li feu un encàrrec sor­pre­nent: que con­fec­cionés un informe gene­ral, però, al mateix temps, deta­llat, sobre les con­di­ci­ons de vida i de tre­ball als dife­rents sec­tors –i a tots els ter­ri­to­ris- de l'eco­no­mia argen­tina de l'inte­rior del país. Un informe que havia de ser la base científica de la legis­lació labo­ral que el par­la­ment de la república havia d'apro­var. El títol del lli­bre publi­cat el 1904 fou: Informe sobre el estado de las cla­ses obre­ras en el inte­rior de la República Argen­tina. El plu­ral “clas­ses obre­res” era per­fec­ta­ment jus­ti­fi­cat, car Bia­let Massé pre­sen­tava els dife­rents tipus d'ocu­pació i de remu­ne­ració d'un ven­tall prou ampli d'acti­vi­tats pro­duc­ti­ves. Seguint l'ordre d'apa­rició a l'escena de l'informe, calia dis­tin­gir entre “l'obrer cri­oll” (capítol 1), “l'indi” (cap. 2), “la immi­gració estran­gera” (cap. 3), “el tre­ball agrícola” al sec­tor de la pro­ducció de cere­als (cap. 4), el tre­ball a “el sucre” (cap. 6), “la mine­ria” i “l'alta agri­cul­tura” de la regió de La Rioja, (cap. 7), “el rega­diu”, “la força hidroelèctrica” i “la pedrera” de Còrdova (cap. 8), “la càrrega i descàrrega de vai­xells i fer­ro­car­rils” i “els esti­ba­dors” (cap.10), “el tre­ball en les indústries de trans­port”, “els fer­ro­car­rils” i “les agències de trans­port” (cap. 11).

Al lli­bre de Bia­let Massé, doncs, hi havia la presència simultània –i mal cone­guda i mal inter­pre­tada fins ales­ho­res- dels indis, dels cri­olls, de la immi­gració foras­tera. I, també, de les dones tre­ba­lla­do­res i dels infants tre­ba­lla­dors. Les seves reco­ma­na­ci­ons (les 8 hores, el des­cans d'un dia a la set­mana i d'uns dies l'any, la no auto­rit­zació al tre­ball dels menors de 14 anys, la “neces­si­tat de la forma escrita” en els con­trac­tes, etcètera) no van ésser accep­ta­des per gai­rebé ningú. Tar­da­rien molts anys, a l'Argen­tina i a la resta del món, a con­ver­tir-se en nor­mes legals.