Les declaracions de l'inefable ministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo comparant una llista sense polítics amb un Barça sense futbolistes pot ser molt ocurrent i irònica i divertida però, en el fons, no fa altra cosa que demostrar quin és el concepte de l'exercici de la política que tenen molts professionals de la matèria a la capital del regne dels espanyols. Perquè considerar que una llista sense polítics (suposant que pugui existir una llista on qui hi vagi no sigui considerat polític, però això ja és una altra discussió) és com un equip de futbol sense futbolistes, és creure que la societat civil i la ciutadania són simples espectadors o, com a màxim, animadors, d'un partit que juguen uns altres, els que en saben, els que hi entenen, els professionals de la pilota, del joc curt, de la passada a l'espai.

No es pot pas negar que durant anys bona part de l'electorat ha donat la raó a ideòlegs com el senyor García-Margallo, anant a votar (o ni això) i oblidant-se de la fiscalització de la política fins a les eleccions següents. Així ens ha anat. Per això aquests últims anys un contingent important de la població (des dels 11-S i des del 15-M) ha pres la decisió d'implicar-se més en les coses de tots fins al punt que no només vigila de més a prop els professionals de la gestió pública sinó que té ganes de lluitar per tenir la pilota i disputar el partit amb la suor del propi esforç.

Per això caldria suggerir al cap de la diplomàcia hispana que modifiqués una mica l'acudit, perquè de jugadors que sortiran al camp n'hi haurà. En tot cas, si vol seguir amb la metàfora futbolística, podria dir que una llista electoral sense polítics (professionals) podria comparar-se a un equip del Barça sense directiva. La qual cosa no és necessàriament dolenta. Sense anar més lluny, i ara que el senyor Bartomeu no ens llegeix, aquesta última temporada hi ha culers que pensen que no hi havia directiva. I s'ha guanyat el triplet.