El sector eòlic, aplegat a EolicCat, opta per la proactivitat i ha proposat a les administracions i als representants polítics un pla d'actuació que inclou accions transcendentals, com ara ampliar el mapa eòlic o que la llei permeti desenvolupar projectes de parcs de més de 10MW sense concurs previ.

Com explica Víctor Cusí, president d'EolicCat, “cal habilitar noves zones de més de 3.200 hores equivalents de recurs eòlic per poder competir en les subhastes que convocarà el ministeri d'Indústria i Energia, però a Catalunya el 80% del territori amb aquest nivell de recurs està localitzat en zones prohibides, així que caldria revisar les restriccions del mapa”.

A més, el sector vol que el marc jurídic “no sotmeti els projectes de parcs de més de 10 MW a concurs ni hagi de determinar amb anterioritat Zones de Desenvolupament Prioritari, que hem vist que són ineficients”. A més, l'associació també demana coordinar amb Red Eléctrica el objectius de potència que fixi la Generalitat per als anys 2020 i 2030. EolicCat proposa crear una comissió de treball conjunta amb l'administració així com un nou càrrec per agilitar la tramitació de parcs eòlics. EolicCat demana que amb urgència es doni el vistiplau administratiu a projectes viables que ara estan encallats en la fase de tramitació.

A parer de Francesc Rosell, director de desenvolupament d'Alstom, “a Espanya hi ha hagut operadors importants, però la complicació de la llei ha dificultat l'activitat industrial i per això cal planificació i estabilitat”. Sense això, empreses com la seva deixaran definitivament de banda el mercat local: del 2011 al 2015, Alstom va instal·lar a Espanya 109 MW, mentre que a Brasil, durant el mateix període, va instal·lar 3.500 MW.

Banc Sabadell, entitat molt activa en el finançament de projectes eòlics, com diu Josep Montañés, responsable de l'àrea, creu important avançar cap a l'eliminació del risc de mercat i per això creu que “hauríem d'anar a un model com el d'altres països, de contractes de compravenda d'energia (PPA per la sigla en anglès) entre generador i consumidor a un preu determinat”. Un altre risc que caldria esvair és el de retribucions: “difícilment podríem predir el cash flow d'un projecte si revisen la retribució cada sis anys, quan els projectes es dissenyen a 17 anys”. Des de l'òptica financera, Montañés també creu, pel que fa als concursos, que “cal un sistema que fixi un període més curt, de màxim de tres mesos, per començar a construir els parcs, no pot ser que alguns projectes se'n vagin als 36 mesos”. Tot fent un exercici de prospectiva, segons Pep Moreno, de Vortex, enginyeria que confegeix mapes eòlics, “si a Catalunya l'energia primària és de 45.000 GW/h en electricitat, si la potència en servei al país, de 1.272,32 MW, hagués treballat 3.200 hores a l'any, haguessin produït 40.000 GWh, en lloc dels 2.900 GWh que s'han fet, amb un rendiment mitjà de 2.270 hores”. Sobre el mapa eòlic català, el tauler sobre el qual han de jugar les empreses eòliques, Miquel Aragonés, de l'enginyeria Invall, opina que “és massa restrictiu, cal obrir-lo. Aprofitant noves zones podríem assolir els 1.500 MW, i sense haver de localitzar els parcs en zones crítiques des del punt de vista mediambiental”- Considera que l'administració catalana s'hauria d'apressar a treballar-ho d'ara fins al 2020, per complir amb els objectius del Pla de l'Energia i el Canvi Climàtic de Catalunya (PECAC 2012-2020). En aquest sentit, Francesc Rosell, d'Alstom, observa que “tot i que 3.200 hores de vent a l'any són realment moltes, encara es podrien trobar alguns emplaçaments, a indrets de la Terra Alta”. És clar que, en parlar de rendiments, tot és relatiu, com assenyala Moreno: “El llindar de rendibilitat varia segons el país, segons el preu a què es paga l'electricitat: a França es primava l'eòlica justament allà on hi havia menys recurs.”