“Si el més important és la igualtat, la cohesió i la solidaritat, llavors no fan falta les comunitats autònomes, n'hi ha prou amb un model d'Estat unitari.” Antoni Castells, catedràtic d'Hisenda Pública de la UB en la inauguració d'un curs d'estiu sobre finançament de les CCAA del Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona. “Castells: «Si el més important és la igualtat, sobren les autonomies.»” de Serafí del Arco, El País, 19-07-2007.

La divisió administrativo-territorial d'Espanya en comunitats autònomes és fruit dels pactes autonòmics del 1981 i 1985, acords que mai van ser confirmats al Parlament ni incorporats a la Constitució del 1978 que sí que es refereix, de manera genèrica, al dret a l'autonomia de les regions. La Constitució i els pactes autonòmics van significar la instauració d'un sistema territorial que té molt de federal i que es trobava en clara oposició al centralisme fins llavors vigent.

En dotar les comunitats autonòmiques de competències i van instaurar governs autonòmics amb les seves estructures administratives. El problema va venir quan van haver d'establir-ne el sistema de finançament. Dues, el País Basc i Navarra, i a causa dels seus antics drets forals, vigents en el cas de la segona i derogats pel franquisme en el de la primera, van tenir règims fiscals propis consistents en el fet que les seves hisendes recapten les contribucions fiscals als seus territoris i després lliuren a l'Agència Tributària aportacions anuals en funció del seu respectiu pes en el PIB d'Espanya, mentre que les quinze comunitats autonòmiques restants van quedar subjectes a un sistema comú en què l'Agència Tributària recapta i després reparteix en funció de criteris variats. El sistema de finançament de les comunitats de règim comú i de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla va quedar recollit en la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) del 22 de setembre del 1980, que després va tenir diversos ajustos i modificacions el 1996, 2001 i 2009. I va sorgir el problema.

El finançament de les comunitats autònomes segons el que es disposa en la Lofca no es va establir com una conseqüència ni del pes econòmic de cadascuna ni de l'aportació que cadascuna feia al PIB d'Espanya, sinó com un sistema per reduir les diferències de les rendes mitjanes de cadascuna de les comunitats autònomes respecte a la renda mitjana d'Espanya. Lluny d'analitzar la viabilitat de les comunitats abans de donar-los naixement i les possibilitats que poguessin finançar les competències que els havien de transferir, van establir un sistema pel qual les que més PIB generaven i amb més PIB potencial, més els treia l'Agència Tributària i més lliurava a les que menys generaven i menys potencial tenien, de manera que les que aportaven molt es podien quedar, després d'aportar, en una posició pitjor de la que tenien abans d'aportar, i tot això, sense que es fes cap anàlisi de la viabilitat econòmica de les que rebien.