Durant l'estiu hem observat amb sorpresa i preocupació com l'entrada d'immigrants cap a diferents estats membres de la Unió Europea i altres països veïns s'ha intensificat de manera important. Les colpidores imatges de naufragis al Mediterrani o també de les llargues cues de famílies senceres procedents de Síria esperant trens que no arribaven ens han fet prendre consciència de la situació a què diàriament s'enfronten milions de persones al món.

Tot i que les estadístiques sobre el nombre real de refugiats al món presenten algunes deficiències, segons l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), l'any 2013 hi havia més de 50 milions de desplaçats al món i més d'11 milions eren refugiats que vivien fora del seu país d'origen. Tal com es pot veure al gràfic, aquesta xifra és substancialment inferior a l'existent a principi dels noranta del segle passat, però mostra un preocupant canvi de tendència durant els últims anys. L'any 2013 més de la meitat dels refugiats al món provenien de tres països (Afganistan, Síria i Somàlia) i només una minoria d'aquests refugiats vivia a països desenvolupats. De fet, els tres països que acollien un nombre més gran de refugiats eren el Pakistan, que acollia més d'1,6 milions de persones, l'Iran i el Líban. L'únic país desenvolupat que apareix entre els 10 primers països amb més nombre absolut de refugiats és els Estats Units, amb uns 260.000 refugiats.

Des del començament de la guerra civil a Síria, l'any 2011, l'arribada de refugiats d'aquest país als estats membres de la Unió Europea i als països veïns ha augmentat progressivament però s'ha intensificat de manera important durant aquest any i no s'espera que la situació canviï durant els propers mesos. Els motius que han provocat aquesta situació són diversos: d'una banda, la violència i la inestabilitat a Síria no cessen, sinó que més aviat s'han intensificat; i de l'altra, la situació als països que fins ara els havien acollit, com ara Jordània o el Líban, s'han deteriorat. A més a més, altres destinacions alternatives que havien acollits immigrants de Síria o de l'Afganistan com ara Líbia ja no representen una alternativa segura, motiu pel qual els estats membres de la Unió Europea encara resulten més atractius.

En relació amb aquesta situació d'emergència, i tot i que els tractats internacionals subscrits pels estats membres de la Unió Europea garanteixen els drets dels refugiats, la resposta dels líders polítics ha estat clarament insuficient i contrasta amb la solidaritat expressada per bona part de la societat europea. Com s'ha pogut veure durant les últimes setmanes, la solució proposada de fixar quotes per a cadascun dels estats membres s'ha trobat amb moltes reticències i fins i tot ha estat objecte de diverses crítiques dels nostres governants basant-se en els possibles impactes que l'arribada dels refugiats tindria sobre els nadius pel que fa a termes de congestió dels serveis públics i a la pèrdua d'oportunitats dels nadius al mercat de treball. Aquests arguments, però, no se sostenen segons les recerques acadèmiques, que han considerat altres situacions semblants. Per exemple, l'arribada de milers de refugiats procedents de diferents conflictes bèl·lics (Bòsnia, l'Afganistan, l'Iraq) a Dinamarca entre el 1986 i el 1996 seria comparable a la situació actual. La política seguida pel govern danès va consistir en la dispersió dels refugiats al llarg del territori sense tenir en compte ni les condicions econòmiques locals ni les preferències dels refugiats. L'anàlisi del mercat de treball danès, no només durant aquest període sinó durant les dècades següents, no mostra que hi hagués cap impacte negatiu sobre els treballadors nadius menys qualificats (que són els que, en principi, s'haurien de veure més amenaçats per l'arribada d'immigrants). Segurament, no podem extrapolar de manera automàtica els resultats d'aquesta experiència a qualsevol context, però sí que ens haurien d'ajudar a reflexionar sobre les possibilitats reals de dissenyar polítiques adequades que permetin, en primer lloc, que els refugiats assoleixin les expectatives que els porten a venir a la Unió Europea i, en segon lloc, aconseguir que els ciutadans europeus disposin d'informació adequada sobre quins són els costos reals d'acollir als refugiats sense oblidar, però, que el principal cost és el que han de viure les persones que han d'abandonar el seu país.