Tot i que la majoria d'indicadors relacionats amb l'ocupació i l'atur comencen a millorar de manera significativa, hi ha alguns aspectes del funcionament del mercat de treball que segueixen qüestionant-se. Per exemple, hi ha un elevat nombre de persones que es veuen forçades a acceptar un treball a temps parcial davant l'alternativa de continuar a l'atur quan en realitat desitjarien treballar a jornada completa.

La proporció de treballadors a temps parcial ha augmentat de manera continuada a la pràctica totalitat dels països desenvolupats. L'any 2013, l'últim de quèhi ha dades disponibles, el treball a temps parcial representava el 18,1% de l'ocupació als 21 països que formen l'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) mentre que 30 anys enrere, al 1983, només representava el 12,8%. A la Unió Europea l'augment ha estat similar, del 12,8% al 17,6%. El fort augment d'aquest fenomen està relacionat amb l'augment de la participació de la dona al mercat de treball (un col·lectiu on la incidència del treball a temps parcial és molt superior), amb els canvis a l'estructura productiva dels països amb un major pes de les empreses del sector serveis però també perquè els governs han promogut el seu ús com a una eina que permet dotar les empreses de major flexibilitat en l'organització de la seva producció alhora que facilita la creació d'ocupació.

A l'Estat espanyol s'ha passat del 5% l'any 1987, el primer del qual es disposa d'informació, al 15,2% el tercer trimestre de 2015. Es tracta d'una evolució similar a l'experimentada per la resta de països del nostre entorn, però encara no arriba a assolir uns nivells tan elevats, probablement perquè el nivell de partida també era inferior. De fet, l'elevada temporalitat del nostre mercat de treball ha donat a les empreses la flexibilitat contractual que en altres països del nostre entorn s'ha intentat aconseguir a través del treball a temps parcial.

Durant la darrera recessió, el col·lectiu on més ha crescut el treball a temps parcial ha estat el dels homes, passant de representar al voltant del 4% l'any 2007 a pràcticament el 8% durant els últims anys. En el cas de les dones, el punt de partida ja era molt superior (per sobre del 22%) i a l'actualitat representa més del 25%. Un aspecte molt important d'aquest fenomen que s'observa durant els darrers anys és que en la seva majoria és de caràcter involuntari. 7 de cada 10 homes i 6 de cada 10 dones treballen a temps parcial davant la impossibilitat de trobar una feina a temps complet. Abans de la crisi, només 3 de cada 10 es trobava en aquesta situació. A banda del clar perjudici que representa no poder treballar les hores desitjades, la literatura internacional també ha apuntat que els treballadors a temps parcial poden rebre una remuneració menor que els que treballen a temps complet en termes de salari per hora.

Part d'aquesta diferència en la remuneració es deu a les diferències en característiques entre els dos col·lectius (per exemple, els treballadors a temps parcial poden tenir menor experiència o menor nivell d'estudis que els que treballen a temps complet i per això cobrarien menys), però una altra part també està relacionada amb el tipus de feina que realitzen. Juntament amb els professors Hipólito Simón de la Universitat d'Alacant i Esteve Sanromá de la Universitat de Barcelona, hem analitzat l'existència de diferències salarials entre els treballadors a temps parcial i els treballs a temps complet a l'Estat espanyol a partir de l'anàlisi de les microdades de l'Enquesta d'Estructura Salarial per a l'any 2010. Els nostres resultats mostren que la penalització salarial dels empleats a temps parcial és del 10% per als homes i del 25% per a les dones, una tercera part d'aquesta penalització s'explica per les diferents característiques dels treballadors i les altres dues parts perquè realitzen feines més mal remunerades que les que es realitzen a temps complet. No és d'estranyar que un percentatge tan elevat de treballadors a temps parcial desitgin trobar feina a temps complet.