La idea de “poder com­pen­sa­dor” de l'eco­no­mista cana­denc/nord-ame­ricà John K. Gal­braith ha anat bé per expli­car com la lenta des­cons­trucció (ini­ci­ada, a Europa, als segles XIII-XIV) del sis­tema feu­dal per part dels homes i les empre­ses del capi­ta­lisme comer­cial nai­xent no va ésser un fracàs. Si la dinàmica d'aques­tes empre­ses euro­pees dedi­ca­des a la nave­gació i el gran comerç amb el suport de les dras­sa­nes, les llot­ges i les mari­nes de guerra de cada estat no hagues­sin tin­gut poders com­pen­sa­dors, el resul­tat hau­ria estat dramàtic (com sem­pre que es pro­du­eix la com­bi­nació bene­fici i violència bèl·lica).

Escri­vint sobre el capi­ta­lisme indus­trial ame­ricà dels anys 1950 peri­llo­sa­ment domi­nat per les grans empre­ses, Gal­braith des­co­bria que els poders com­pen­sa­dors capaços de ree­qui­li­brar el sis­tema eren, a més dels sin­di­cats, les mútues, les cai­xes coo­pe­ra­ti­ves, les asso­ci­a­ci­ons d'usu­a­ris i con­su­mi­dors, les uni­ons civi­co­es­por­ti­ves, les fede­ra­ci­ons veïnals. Però, abans, a l'Europa del capi­ta­lisme comer­cial, els poders com­pen­sa­dors havien estat uns altres.

Mirem-ne uns quants exem­ples. D'entrada, unes ins­ti­tu­ci­ons publi­co­pri­va­des, loca­lit­za­des en punts molt diver­sos de la Medi­terrània i de l'Europa atlàntica, amb una gran diver­si­tat de fun­ci­ons pont: els Con­so­lats de Mar (veg. L'Econòmic, 7-12-2013). Però n'hi ha d'altres. Per exem­ple, una orga­nit­zació dedi­cada als res­cats dels cap­tius retin­guts/segres­tats en els con­flic­tes bèl·lics, una orga­nit­zació ide­ada pel comer­ci­ant Pere Nolasc des­ti­nada a esde­ve­nir icònica: l'orde de la Mercè. Una orde final­ment reli­gi­osa de llarga tra­jectòria, amb arre­la­ment espe­cial a les ter­res de la Corona de Cata­lu­nya-Aragó i a la ciu­tat de Bar­ce­lona (on va ésser fun­dada, el 1218).

També farien les fun­ci­ons de poders com­pen­sa­dors els hos­pi­tals i les cases de mise­ricòrdia. Unes orga­nit­za­ci­ons que serien pro­po­sa­des per figu­res tan des­ta­ca­des com ara Miquel de Giginta i Gas­par Sala (veg. L'Econòmic, 21-5-2015). Les ini­ci­a­ti­ves podien ser molt diver­ses. Ara, el suport del que avui en diem sec­tor públic, i de l'Església, era impres­cin­di­ble. Per exem­ple, el gran Hos­pi­tal de la Santa Creu de Bar­ce­lona fou, el 1401, una fusió de 6 petits hos­pi­tals pri­vats i reli­gi­o­sos que generà una inno­va­dora orga­nit­zació hos­pi­talària (amb, per pri­mera vegada, met­ges interns) amb una fórmula fun­da­ci­o­nal ori­gi­nal: seria mig muni­ci­pal (del Con­sell de Cent de la república urbana de Bar­ce­lona) mig ecle­sial (del Bis­bat de la diòcesi de l'àrea de Bar­ce­lona).

Pel que fa a la qüestió bàsica de la segu­re­tat ciu­ta­dana en l'era de l'ascens del capi­ta­lisme, també hi ha, en el cas català, una apor­tació ori­gi­nal que, després, s'expor­tarà a altres lati­tuds: els Mos­sos d'Esqua­dra. Dits, d'entrada, popu­lar­ment, mos­sos d'en Veci­ana, que era el nom del seu pri­mer orga­nit­za­dor. Els Mos­sos van començar, en el pri­mer terç del segle XVIII, com una orga­nit­zació/empresa pri­vada (pre­si­dida, això sí, pel capità gene­ral de la regió mili­tar cata­lana), que, per les inno­va­ci­ons que introduïa i sobre­tot per la qua­li­tat del seu tre­ball, ha arri­bat, tot i els entre­bancs de les dic­ta­du­res del 1923 i el 1939, al segle XXI.