El dia 15 de gener del 2009, un avió que havia sor­tit de l'aero­port de La Guar­dia, a Nova York, va rebre l'impacte d'un grup de gan­sos cana­dencs que li van cau­sar danys impor­tants al fuse­latge i als motors. Es trac­tava del vol 1549 d'US Airways. Coman­dava la nau el capità Ches­ley Sullen­ber­ger. Després d'una estona, els res­pon­sa­bles del vol van com­pro­var que l'avió no tenia prou força per arri­bar a l'aero­port més pro­per i van deci­dir-se a fer un ama­ratge al riu Hud­son, que va resul­tar com­ple­ta­ment reei­xit. Tant els 155 pas­sat­gers com la tri­pu­lació van resul­tar sans i estal­vis, tret d'algu­nes peti­tes feri­des que van neces­si­tar hos­pi­ta­lit­zació lleu.

El capità de la nau, doncs, va haver de pren­dre la decisió més impor­tant de la seva vida. Pel que sabem a par­tir de les anàlisis de les dades i les con­ver­ses enre­gis­tra­des a les cai­xes negres, ho va fer amb segu­re­tat i sense immu­tar-se. De fet, els pilots pro­fes­si­o­nals estan ensi­nis­trats per fer front a situ­a­ci­ons de gran risc, com ja és sabut. Però la sere­nor del capità no deixa de sor­pren­dre'ns. Per què?

Segons la psi­co­lo­gia moderna, el capità Sully va pas­sar per un moment de fluència cre­a­tiva (cre­a­tive flow). L'expert Mihaly Csiks­zent­mi­halyi, cèlebre cre­a­dor del con­cepte, afirma que quan entrem en estat de fluència cre­a­tiva ens pas­sen dues coses. En pri­mer lloc, ens con­cen­trem total­ment en allò que estem fent, posant-hi tota la nos­tra ener­gia. Obli­dem, per tant, qual­se­vol altra cir­cumstància i entrem en comunió abso­luta amb l'acti­vi­tat, és a dir, des­a­pa­reix la sen­sació d'ego. En segon lloc, el temps sem­bla detu­rar-se. Pot­ser pas­sen dues hores, però ens ha fet la sen­sació de només quinze minuts.

Els neu­ro­ci­entífics espe­ci­a­lit­zats en cre­a­ti­vi­tat ens diuen que acos­tu­mem a fluir quan fem coses que ens agra­den o que ens interes­sen molt. En l'exem­ple ante­rior, sal­var la vida dels pas­sat­gers, dels com­panys tri­pu­lants i la pròpia era sens dubte un ele­ment pri­mor­dial per al capità, que va donar de si tot el que va poder, saber i voler, i va asso­lir uns resul­tats excep­ci­o­nals que li van fer gua­nyar diver­ses meda­lles i reco­nei­xe­ments. Es va con­ver­tir en l'heroi del “mira­cle del Hud­son”.

Tots podem fluir? Sem­bla evi­dent que tots tenim el poten­cial per fer-ho. Però, ens passa sovint? Quants moments de fluència tenim, per exem­ple, cada mes? Molts? Pocs? Cap? I el més impor­tant: és pos­si­ble fluir a la feina? Les empre­ses, posen les con­di­ci­ons perquè la gent s'interessi viva­ment pel que fa i gau­deixi de cada dia? Tots ple­gats temem que no gaire. Sabem per experiència que un nom­bre encara exces­siu de gent per­cep que la seva feina és massa esta­ble, avor­rida, pre­vi­si­ble, monòtona i poc interes­sant.

Algu­nes idees per a caps inqui­ets: fem que els rep­tes difícils però asso­li­bles subs­ti­tu­ei­xin la mono­to­nia. Fem for­mació intensa, emo­ci­o­nal, sac­se­ja­dora, potent. Pro­cu­rem que la gent es diver­teixi, fem coses fora dels esque­mes habi­tu­als, tren­quem nor­mes, apren­guem cons­tant­ment. Bes­can­viem jerar­quia per holocràcia, poc a poc, sense pres­ses però sense pau­ses. Fem que l'empresa sigui un lloc amb mis­teri, amb il·lusió, amb ànima. Els nous temps dema­nen, sens dubte, noves pers­pec­ti­ves.