Recuperar drets, llibertats i qualitat de vida perduts durant aquests anys és la prioritat pel 2016. Ho és per justícia social i per necessitat econòmica. Ara que les dades macroeconòmiques apunten signes de recuperació, és precís assentar-la i impulsar-la. Si l'economia creix, les persones, per justícia, han de participar d'aquest creixement. En cas contrari les pròpies febleses del canvi de cicle poden convertir-se en frens i fer-lo reversible, i la instal·lació en la pobresa i la desigualtat generar més patiment, però també més descrèdit institucional i més conflictivitat social.

La pobresa i la desigualtat dibuixen un escenari d'emergència social on la cohesió social està en perill i es pot llastrar el creixement econòmic. La dada més significativa és la pèrdua de pes de la participació de les rendes salarials en el PIB, que mentre que a Catalunya cau un 5,3% entre el 2007 i el 2013 a la UE-28 augmenta 2,5 punts. Això és conseqüència directa de la reforma laboral i dels seus efectes en la destrucció d'ocupació, la precarietat laboral, la devaluació salarial i les retallades en protecció social. Així s'entén per què la capacitat adquisitiva de les famílies catalanes es va erosionar un -18,2% entre el 2007 i el 2014 (a la UE-28 ho va fer un -8,1%) i que un 26% de la població es troba en risc de pobresa i/o exclusió social.

L'anàlisi de les dades macroeconòmiques positives mostra que la recuperació econòmica és feble i incerta i no arriba a les persones. Les taxes de creixement s'expliquen pel mateix efecte cicle (després d'anys caient s'inicia el rebot) però sobretot per factors exògens, com el preu del petroli, tipus de canvi, major liquiditat financera, que no controlem i depenen d'un context internacional en moviment. Ni la reforma laboral ni les retallades expliquen l'actual creixement del PIB. Al contrari, si es mantenen poden convertir-se en un factor que dificulti la consolidació de la fase de creixement. Necessitem reactivar l'economia reforçant la capacitat adquisitiva dels salaris i proporcionant al sector públic un paper propulsor de l'activitat econòmica.

Malauradament, s'han desaprofitat aquests anys per abordar els canvis estructurals de l'economia catalana i promoure el canvi de model productiu. L'actual patró de creixement és el mateix que el dels anys previs a la crisi, amb el problema afegit que disposem de menys capacitat productiva instal·lada a causa de la destrucció d'activitat i ocupació d'aquests anys i ha augmentat la precarietat laboral. Calen compromisos amb la formació, la recerca i la innovació, que aquests anys han patit els efectes de les retallades, apostar per l'estabilitat laboral i el treball amb drets com a base de la innovació i la modernització empresarial i impulsar una política industrial activa que actuï sobre els colls d'ampolla de les infraestructures (en sentit ampli: de distribució, energia, telecomunicacions...), el finançament i la dimensió empresarial.

Demanem que el 2016 es reforci la lluita contra la desocupació i que es recuperi l'ocupació de qualitat. Per impulsar la reactivació econòmica calen polítiques de creixement salarial i una major dotació en la inversió pública i la provisió de serveis públics. Per això és necessari derogar la reforma laboral i reforçar la negociació col·lectiva i apostar per la lluita contra la pobresa i la desigualtat, amb la recuperació dels serveis públics i l'establiment d'unes rendes garantides que evitin l'exclusió social i plans d'igualtat de gènere. En qualsevol cas, cal una reforma fiscal integral de caràcter progressiu que ens doti d'un sistema fiscal just i capaç de dotar els ingressos públics suficients per fer les polítiques públiques necessàries i que situï en el centre del treball la lluita contra el frau fiscal. Són canvis possibles, però sobretot necessaris socialment i econòmica.