Focus

Qui dia passa, any de llum cara empeny

El rebut de la llum es torna a encarir el 2015, un 5%, a conseqüència de les disfuncions del sistema elèctric.El mercat de l'energia no aconsegueix ser competitiu per pressionar els preus a la baixa

El mercat lliure pot no tenir l'efecte d'abaratir preus, si hi ha manipulació
El consumidor ha hagut de mantenir l'Ebitda de les elèctriques
De l'any 2005 ençà, el rebut de la llum ha pujat fins a un 76%
Els experts creuen que, sense l'Estat, les grans haurien fet fallida
No volen autoconsum perquè cal pagar el creditor del dèficit tarifari
Si és transparent, com a Dinamarca, la tarifa regulada és tolerable
Es va optar per perjudicar la solar perquè no hi eren les grans

Per una inson­da­ble llei de la física, el preu de la llum, en un mer­cat libe­ra­lit­zat, con­ti­nua pujant, un 5% més que a l'any ante­rior el 2015, i car­rega de raons els que pen­sen que el rebut creix per la par­ti­cu­la­ri­tat del model del sec­tor elèctric, en què la regu­lació, més que fer pre­va­ler el bé comú, per­se­gueix man­te­nir els ingres­sos de les grans com­pa­nyies.

Per a la gran majo­ria de con­su­mi­dors, els inclo­sos a la tarifa PVPC (Preu Volun­tari per al Petit Con­su­mi­dor), a una potència con­trac­tada de 4,4 kW i un con­sum anual de 3.500 kWh, el preu va regis­trar un pic de 68,7 euros el mes de juliol, i una vall de 63,3 euros el mes de març, segons dades de l'Asso­ci­ació Naci­o­nal d'Estalvi i Eficiència Energètica (ANAE). Per la seva banda, l'asso­ci­ació de con­su­mi­dors Facua, en una anàlisi de 50.000 rebuts de la llum d'usu­a­ris que con­su­mei­xen 366 kWh men­su­als i una potència con­trac­tada de 4,4 kW, va pagar, entre l'agost del 2014 i el juliol del 2015, 929,5 euros, 400 euros més del que pagava el 2005, amb una pujada del 76%.

Per esbri­nar per què un mer­cat libe­ra­lit­zat, en lloc de ser un per­ma­nent estímul a la com­petència, i així aba­ra­tir el preu de l'ener­gia, a la llar i a l'empresa, enca­reix el preu, el con­su­mi­dor només ha de fer una llam­bre­gada al seu propi rebut, allà on parla de l'import d'elec­tri­ci­tat de la fac­tura: en un rebut de 79,05 euros, 42,47 euros figu­ren com a cost regu­lat; 16,85 euros com a impost i 18,68 euros com a cost de pro­ducció de l'elec­tri­ci­tat. Així, fins a un 54% és un sobre­cost que no té res a veure amb la lliure com­petència, i sí amb la rea­li­tat d'un mer­cat dis­fun­ci­o­nal, domi­nat per poques empre­ses en els tres seg­ments de gene­ració, dis­tri­bució i comer­ci­a­lit­zació: les cinc grans (Iber­drola, Gas Natu­ral Fenosa, Endesa, EDP, E.​on) agru­pen el 90% de la comer­ci­a­lit­zació a cli­ents finals i al vol­tant del 60% en les ven­des al mer­cat majo­rista. A més a més, tenen un sis­tema mar­gi­na­lista que afa­vo­reix la fixació d'alts preus per als gene­ra­dors amb més poder, es bene­fi­cien d'un regu­la­dor que fa que sigui el con­su­mi­dor qui eixu­gui el dèficit tari­fari (27.000 mili­ons) i els cos­tos de tran­sició a la com­petència (7.327 mili­ons) al llarg dels anys.

Per a Emili Rou­saud, direc­tor de Fac­tor Ener­gia i vice­pre­si­dent del Grup de Ges­tors Energètics (GGE), encara pre­val “una cul­tura con­ces­si­o­nal, en què les grans empre­ses es cre­uen que els poders públics els han de garan­tir el negoci”. Al seu parer, quan el baix con­sum que es va donar durant la crisi acon­se­llava redi­men­si­o­nar la capa­ci­tat de gene­ració, “es va optar per per­ju­di­car l'ener­gia foto­vol­taica arra­bas­sant-li les pri­mes, jus­ta­ment perquè en aquest àmbit la major part d'interes­sos els tenien empre­sa­ris pri­vats, no les grans empre­ses”. Així mateix, en el reial decret d'auto­con­sum elèctric apro­vat l'octu­bre del 2015, per donar cober­tura nor­ma­tiva a una tendència que s'imposa arreu, gene­rar i con­su­mir elec­tri­ci­tat local­ment, la pràctica ha estat pena­lit­zada amb el cobra­ment d'un peatge a les elèctri­ques. Al mer­cat, molts obser­va­dors inter­pre­ten que les grans elèctri­ques, a més de voler esban­dir els petits com­pe­ti­dors que sor­ti­rien a curt ter­mini, el que volen és gua­nyar temps, fins que siguin elles les que puguin copar el mer­cat de l'auto­con­sum. L'experiència d'Iber­drola als EUA, on pren posi­ci­ons en aquest camp, con­fir­ma­ria aquesta tesi.

El mer­cat lliure de l'ener­gia que s'havia de bas­tir a par­tir de la Llei 54/97 ha estat tota una altra cosa, com con­clou l'estudi El cost real de l'ener­gia. Estudi dels paga­ments il·legítims al sec­tor elèctric espa­nyol 1998-2013, ela­bo­rat per Pablo Cota­relo, de l'Obser­va­tori del Deute de la Glo­ba­lit­zació (ODG). L'estudi sosté, con­tun­dent, que aquesta sub­venció enco­berta, i il·legítima, hau­ria ascen­dit, durant el període con­sig­nat, entre 81.709 i 103.899 mili­ons d'euros. En aquesta bossa hi tindríem una com­po­nent regu­lada -paga­ments a l'ener­gia nuclear, el dèficit de tarifa, CTC, carbó-; altres paga­ments com el de capa­ci­tat, con­trac­tes d'inter­rom­pi­bi­li­tat, llo­guer de comp­ta­dors i, final­ment, la com­po­nent de mer­cat, molt con­di­ci­o­nada pel fun­ci­o­na­ment irre­gu­lar del mer­cat diari. Jus­ta­ment, aquest ves­sant, sem­pre ha estat sota sos­pita. El sis­tema mar­gi­na­lista, pel qual la dar­rera cen­tral que es neces­sita per satis­fer la demanda és la que fixa quant es pagarà a les altres, genera per­ver­si­ons, ja que les com­pa­nyies hi poden fer entrar ener­gies que es retri­bu­ei­xen car, com el carbó, per asso­lir un preu a l'alça de les altres ener­gies ope­ra­ti­ves. La temp­tació de mani­pu­lar sem­pre hi és: posem que en un dia nor­mal, una nuclear, una hidràulica i una eòlica fan ofer­tes a zero. Si la dar­rera cen­tral que entra al sis­tema per garan­tir el sub­mi­nis­tra­ment és de gas, i fa oferta a 50 euros per MWh, les altres es retri­bui­ran amb aquest preu. Res­pecte del 2015, molts obser­va­dors s'estra­nyen que els preus, del mes de juny ençà, hagin estat molt alts, quan tan barat estava el preu del petroli. Col·lusió entre les empre­ses?

Per a Pablo Cota­relo, “aquí tenim un pro­blema estruc­tu­ral. La lògica mar­gi­na­lista tin­dria sen­tit si els actors que hi par­ti­ci­pen són com­pa­ra­bles entre si, però els cos­tos de nucle­ars i hidroelèctri­ques, pràcti­ca­ment amor­tit­za­des, són bai­xos en relació amb els de gas, carbó i cicles com­bi­nats, alts sobre­tot en l'explo­tació, i les reno­va­bles, que tenen uns cos­tos ope­ra­tius gai­rebé nuls”. És per això que una libe­ra­lit­zació abso­luta, el trans­va­sa­ment mas­siu dels 17 mili­ons de con­su­mi­dors que ara estan al PVPC al mer­cat lliure, “pot no tenir l'efecte desit­jat d'aba­ra­tir el rebut de la llum, per aquesta capa­ci­tat de mani­pu­lació en la fixació del preu al mer­cat diari”.

A l'informe de l'ODG la idea més inqui­e­tant és que “si no hagués estat per tots aquests paga­ments habi­li­tats per l'Estat, les grans com­pa­nyies no se n'hau­rien sor­tit, després d'haver inver­tit en nego­cis sense sen­tit, com les nucle­ars o l'excés de cicles com­bi­nats o bé per les seves infra­es­truc­tu­res gegan­ti­nes”. No deixa de ser curiós aquest zel de l'Estat per pro­te­gir empre­ses naci­o­nals, quan en un cas, Endesa, l'acci­o­nista de referència és el Minis­teri d'Eco­no­mia d'Itàlia, a través d'Enel, i en l'altre, Iber­drola, el fons sobirà de Qatar té veu pode­rosa al con­sell d'admi­nis­tració.

Pot­ser hauríem d'anar a sis­te­mes de sub­has­tes, com passa a Ale­ma­nya o Dina­marca? Per Víctor Cusí, pre­si­dent d'Eolic­Cat, “a països com Dina­marca, es fan sub­has­tes en què tec­no­lo­gies com l'eòlica sur­ten a preu zero i el preu defi­ni­tiu es fixa per a uns quants anys. Es fixen preus per tec­no­lo­gies”. Al vol­tant de la tarifa regu­lada, i tot tor­nant a Dina­marca, Cusí pensa que “si és trans­pa­rent, és tole­ra­ble: a Dina­marca es paguen les pen­si­ons amb la part regu­lada del rebut de la llum”. En canvi, aquí, el pes gai­rebé insu­por­ta­ble de la com­po­nent regu­lada “no esti­mula l'estalvi”. El sec­tor reno­va­ble, espe­ci­al­ment per­ju­di­cat atès que d'alguna manera trenca amb el sis­tema con­ven­ci­o­nal de les grans empre­ses, també s'ha vist per­ju­di­cat amb el nou sis­tema de sub­has­tes que ara s'ini­cia, pen­sat per a les grans empre­ses.

A l'hora de fer paral·lelis­mes, Pep Salas, de l'empresa Enerbyte i mem­bre del grup d'experts en ener­gia Smart­grid.cat, recorda el res­cat dels bancs: “També hi ha hagut un res­cat del sec­tor elèctric, enco­bert, i si el forat del sec­tor ban­cari es va emple­nar amb liqui­di­tat, aquí s'ha fet via tarifa, que fun­ci­ona de garan­tia perquè els cre­di­tors dels bons titu­lit­zats cobrin.” Un terme fix de tarifa que, com s'encar­rega de remar­car, a països com Ale­ma­nya no n'hi ha. La con­nivència entre govern esta­tal i elèctri­ques, Salas la torna a per­ce­bre en l'atu­rada a l'auto­con­sum via decret: “L'auto­con­sum no interessa perquè jus­ta­ment a aquests cre­di­tors del dèficit tari­fari se'ls paga amb el terme fix, i si apa­rei­xen molts pro­su­mers ho per­drien.”

En defi­nir com és el nos­tre sis­tema elèctric, Salas creu que “té els defec­tes d'un model libe­ra­lit­zat, perquè no conei­xem les estruc­tu­res de cos­tos de les empre­ses, però també pateix l'excés regu­la­dor, inclòs a la fac­tura”. A par­tir d'aquí, con­vida a un debat que ja hi és al Regne Unit: “Caldrà rena­ci­o­na­lit­zar? Cal pen­sar que la naci­o­na­lit­zació no només vol dir que la plusvàlua va a mans públi­ques, sinó que també es vin­cula al desen­vo­lu­pa­ment de polítiques indus­tri­als.” A l'hora de cer­car alter­na­ti­ves al sis­tema mar­gi­na­lista de preus, pensa en un sis­tema en què “quan es casa oferta i demanda, cada tec­no­lo­gia faci una oferta en què no perdi, però no cobri un preu irreal”. Curi­o­sa­ment, abans de la libe­ra­lit­zació del 1997, es recor­ria a una deter­mi­nada font per decisió tècnica, i quan hi bufava vent, es feia ser­vir l'eòlica, i quan hi havia prou recurs hidroelèctric, aigua. Per a l'empre­sari Joan Vila, direc­tor gene­ral d'LC Paper i vice­pre­si­dent de la comissió d'ener­gia de Pimec, vivim en la més abso­luta para­doxa: “Va bai­xant el preu del petroli i no pas el preu de l'elec­tri­ci­tat, quan la teo­ria diu que la rebaixa en com­bus­ti­bles fòssils fa caure el preu de la llum.”

Estudiós del sis­tema elèctric, les seves anàlisis són prou reve­la­do­res. En el període 2008-2014, men­tre la demanda mos­trava una tendència a bai­xar, el preu del pool ha anat pujant (vegeu gràfic). Així mateix, men­tre el con­sum ha anat bai­xant nota­ble­ment, dels 236.239 MWh el 2008, als 168.608 MWh el 2013, als ingres­sos elèctrics no els ha anat tan mala­ment: dels 20.959 mili­ons del 2008 als 21.872 mili­ons del 2013. Com diu Vila, “les elèctri­ques s'han que­dat l'esforç de la soci­e­tat: hem hagut de man­te­nir-los l'Ebitda al llarg dels anys, per supor­tar les seves inver­si­ons, i això ha afec­tat la com­pe­ti­ti­vi­tat de la petita i mit­jana empresa.” Posa l'accent en el fet que les con­ti­nu­a­des puja­des de la part fixa del rebut són espe­ci­al­ment dolo­ro­ses “per a acti­vi­tats econòmiques de con­sums esta­ci­o­nals, com ara les de càmpings, hotels o l'agri­cul­tura”. Pel que fa al cost de l'ener­gia, el greuge com­pa­ra­tiu és dolorós: una indústria mit­jana pot arri­bar a pagar 120 euros el MWh, quan a Ale­ma­nya la seva equi­va­lent no depas­sarà els 50 per MWh.

La capa­ci­tat del nos­tre sis­tema energètic, la potència ins­tal·lada, tam­poc no es pot afir­mar que sigui gaire raci­o­nal, com explica Joan Vila, que tin­guem tants cicles com­bi­nats, 25 GW que exce­dei­xen amb escreix la res­pon­sa­bi­li­tat de cober­tura del sis­tema: “Si tinguéssim 40 GW d'eòlica a Espa­nya, i en tenim 23, neces­si­taríem 12 GW de cicles com­bi­nats, i resulta que en tenim 25 GW.”

Pagar fins a l'any 2027 La gent pot utilitzar el seu poder

L'anomenat dèficit tarifari, la diferència entre preu regulat i preu de mercat que l'Estat ha de pagar a les elèctriques, suposa ara un gran forat de 27.000 milions, dels quals un 30% és deute financer, que fins al 2027, com a mínim, haurà de pagar via tarifa el consumidor. Va ser titulitzat en un fons, el FADE, que emetia bons adquirits pels bancs i que per amortitzar-los i pagar-ne els interessos cal carregar el rebut de la llum, que inclou, a més de la rendibilitat que es paga als bonistes (els bancs) pels títols emesos pel fons, les comissions de les entitats col·locadores de les emissions més 30 punts bàsics, un fet que fonts del mercat no dubten a considerar “vergonyós”. Com expliquen aquestes fonts, les companyies elèctriques van jugar a marcar un preu de mercat artificialment alt, per cobrar una diferència més gran, i engreixar el deute.


Per a la directora d'holaluz.com i professora de mercats energètics de la UB, Carlota Pi, no s'hi val a queixar-se: “La llum és cara per als que estan al PVPC, no pas per als que estan a les comercialitzadores, que, a més, veuran com ara se'ls refactura, i hauran de pagar més a partir del gener, després que el Suprem donés la raó a les grans elèctriques.” La taxa de switching (canvi de companyia) al nostre mercat és pobra, del 10%. Amb tot, Carlota Pi creu que el mercat es pot transformar si la gent exerceix el seu poder de triar, i desapareix el PVPC, tot deixant un bo social per als més desafavorits. Amb tot, Carlota Pi no s'està de criticar un sistema que crea barreres d'entrada a la competència: “Una gran del sistema, si el preu format és de 100, pot vendre a 95, ja que el 5 restant l'hi retornarà el govern, mentre que una lliure ha de vendre a 100.” Parlant de competir, “no deixa de ser una presa de pèl que, tot contravenint la Directiva 97/CE, que demana verticalitzar el sector, una empresa com Endesa tingui tres cognoms i cotitzi a borsa”.

Tot admetent que el sistema de formació de preus no és perfecte, la directora d'holaluz.com considera que “per evitar pràctiques de càrtel, totes les plantes haurien d'oferir de forma independent, segons costos de producció”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.