Els pressupostos i els plans són una eina de gestió imprescindible en qualsevol organització, tant si és pública com privada, gran o petita. Les organitzacions que estan mínimament professionalitzades utilitzen el pressupost no per a predir el que passarà, sinó per a influir en el futur. Quan fan el pressupost poden coordinar els recursos i disposen d'informació que ajuda a decidir sobre el que convé fer per a aconseguir els objectius marcats.

Posteriorment, quan comença l'exercici, l'anàlisi de les desviacions avalua la gestió feta. Això permet corregir a temps.

De tota manera, hi ha visions molt crítiques amb els pressupostos perquè consideren que poden generar efectes perversos en generar conductes contràries al que interessa a l'organització. Això passa quan es dóna un pes excessiu als aspectes financers en detriment dels factors clau d'èxit (satisfacció dels clients, clima laboral, capacitat d'innovació i d'adaptació al canvi, etcètera). També es pot provocar un comportament inercial, quan es tracta de créixer com la inflació, en lloc de fer-ho millor que la competència. I provoquen picaresques quan s'intenta enganyar el controller amb els objectius del proper any per evitar càstigs. I quan es compleix el pressupost es pot provocar relaxació en lloc d'intentar fer-ho tan bé com sigui possible. No oblidem que en molts sectors tot canvia massa ràpid i els objectius fixats al desembre potser ja no valen al març. Per motius com els esmentats, Bob Lutz, exdirector general de Chrysler, deia que “sovint el pressupost és més una eina de repressió que d'innovació”.

Un altre problema és dedicar un temps excessiu als pressupostos. Horváth (2013) denuncia que els pressupostos consumeixen el 50% del temps del controller. El risc és que passi el que deia John Lennon: “La vida és allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans.”

Per això és clau el consens a l'hora de formular el pressupost i fixar els incentius. I per a evitar enganys convé fer comparacions amb els resultats dels millors competidors. En definitiva, no es tracta d'una eina de repressió o de premis i càstigs, sinó de millora contínua.