“La gent que organitza i planifica el seu temps és mil vegada més lliure”

Va ser un viatge acci­den­tat per l'estat de la mar i del temps, que em va obli­gar a pren­dre deci­si­ons en molts sen­tits. Allà em vaig ado­nar que la meva vida era una mena de roda i que jo era el hàmster que la feia girar sense parar de córrer i sense moure'm del lloc. I em vaig plan­tar.

Penso que hi ha molta gent que no domina la seva vida sinó que la vida els domina. Can­viar les coses passa, en pri­mer lloc, per can­viar un mateix i no per can­viar els altres, com sovint volem fer. La clau és que la gent no vol parar per mirar-se al mirall i refle­xi­o­nar. Perquè quan refle­xi­o­nem es pot des­fer­mar un procés molt poderós que ens reveli el que està pas­sant, que ens pot ins­pi­rar sobre el rumb que hem de seguir i aca­bar per por­tar-nos a apli­car fórmu­les i mètodes per acon­se­guir-lo. El pro­blema és que ningú a l'escola ni a la família ens ha ense­nyat a pen­sar, i sense reflexió no hi ha acció. Per això hi ha aquest boom del coac­hing. El coach és algú que ajuda la gent a pen­sar. El bon coach mai no diu a la gent allò que ha de fer, per desgràcia i n'hi ha pocs bons.

Aquesta és la idea. Sense objec­tius, ni il·lusi­ons, ni saber on vas, estàs dei­xant que el temps porti les reg­nes de la teva vida. I què és el temps? El temps no exis­teix, és una escala que ha creat l'ésser humà per mesu­rar la seva vida. Per això jo us pro­poso que subs­tituïu la paraula temps per la paraula vida, i tot cobra un altre sen­tit perquè el temps -la vida- que inver­tei­xes a fer alguna cosa adqui­reix la importància que real­ment té. Veu­rem més clar que si no tens objec­tius ni il·lusi­ons, els altres posa­ran coses a fer a la teva vida, no el que tu vols, sinó el que volen ells.

La gent tre­ba­lla i tre­ba­lla i acaba el dia des­tros­sat, amb una sen­sació de no haver fet res i de no haver dedi­cat temps -vida- a la seva família o a les seves afi­ci­ons. L'estrès no és per la feina, és com tu t'orga­nit­zes la feina. L'estrès és la diferència entre el que fas i el que vols fer. A les teves mans està no estar estres­sat, o can­vies el que vols fer o can­vies el que fas. Tu deci­dei­xes.

Perquè és més fàcil cul­par els altres que afron­tar la rea­li­tat. Dor­mim més tran­quils pen­sant que si sóc un des­gra­ciat la culpa és dels altres, de la pare­lla, del govern o de la crisi. Enmig de l'Atlàntic, quan una tem­pesta ens va fer la guitza jo podria haver dit: la culpa és del tem­po­ral, però en les meves mans estava can­viar la forma de nave­gar. Jo el que dic és que sem­pre hi ha coses que es poden fer abans que cul­par els altres, si la vida és meva. És cert que el meu entorn m'afecta i que el meu cer­cle d'amis­tats m'afecta, però qui ha triat aquest entorn? O és que no acon­se­llem als nos­tres fills que canviïn d'amis­tats quan veiem que els poden per­ju­di­car? Doncs apli­quem-nos-ho.

Doncs és fàcil, allò que vols acon­se­guir ho divi­dei­xes en acci­ons que una dar­rere l'altra et por­ta­ran a acon­se­guir-ho. Però tu has de viure l'aquí i l'ara, el pre­sent. Vés amb compte perquè si pre­tens abor­dar el teu pro­jecte en tota la seva dimensió et pot arri­bar a para­lit­zar. Per això hi ha molta gent que pre­fe­reix dei­xar-ho per demà: demà faré règim, demà estu­diaré anglès.

Si ens orga­nit­zem com les abe­lles o pla­ni­fi­quem com fan les for­mi­gues som mil vega­des més lliu­res que la gent que no fa tot això. Orga­nit­zar-te i pla­ni­fi­car-te, ho fas tu, per tant tu deci­dei­xes, i si sor­geix un impre­vist pots reac­ci­o­nar i can­viar els plans, això és lli­ber­tat.

Per treure el màxim ren­di­ment al teu temps convé intro­duir atu­ra­des de cinc minuts al cap d'una hora i mitja de fer una mateixa acti­vi­tat, o can­viar de tasca. A par­tir d'aquest temps el ren­di­ment i la con­cen­tració cauen.

Tot allò que ens roba el temps, per tant, la vida. Les noves tec­no­lo­gies ens han aju­dat a millo­rar, el telèfon és fantàstic, les xar­xes soci­als fabu­lo­ses, els cer­ca­dors increïbles. Ara bé, ells estan al teu ser­vei, no al revés. Si cada vegada que arriba un mis­satge l'has de lle­gir, vas mala­ment, hi has de dedi­car un temps cada dia i ja està. Si tens les coses clares tot això és fàcil.