El talent no és una prioritat a Catalunya

Si Leo Messi ha arri­bat a ser el crac espor­tiu que és avui és gràcies a les seves qua­li­tats inna­tes, sí, però també a haver-les pogut desen­vo­lu­par en un entorn habi­li­tat per poten­ciar estre­lles del fut­bol i fer-les bri­llar al màxim. El Barça el va cap­tar quan només tenia 13 anys, li va pagar un trac­ta­ment per superar una malal­tia hor­mo­nal, el va for­mar a la Masia, con­si­de­rada una de les millors esco­les espor­ti­ves del món, amb una filo­so­fia pròpia, la del tiqui-taca. Messi va sal­tar al pri­mer equip, i a poc a poc es va for­jar un grup de fut­bo­lis­tes de pri­mer nivell, en el qual tot­hom, des de la seva posició, aporta excel·lència, amb un molt bon sou i que a sobre, a més de sumar títol rere títol, tenen l'admi­ració total de la soci­e­tat. És un cer­cle virtuós que ha fet aflo­rar Messi com el millor fut­bo­lista del món i sem­bla que també de la història.

Ho hem sabut fer molt bé amb aquest talent, però i en els altres camps com el científic, el tècnic o el musi­cal? Tot indica que no, tot i els mati­sos. Ara com ara, en ter­mes gene­rals, el talent que no sigui el fut­bolístic no es valora a la soci­e­tat, no es poten­cia i desen­vo­lupa prou al sis­tema edu­ca­tiu i a l'empresa no se'l té en compte ni a l'hora de con­trac­tar-lo ni a l'hora de retri­buir-lo. No és cap pri­o­ri­tat a Cata­lu­nya. I això mal­grat que és con­si­de­rat el gran impul­sor de la riquesa de les naci­ons. “Durant segles, han estat les matèries pri­me­res, l'agri­cul­tura, el capi­tal finan­cer i la demo­gra­fia, ara la riquesa de les naci­ons és el talent, que con­sis­teix a uti­lit­zar bé totes aques­tes coses i el conei­xe­ment”, s'atre­veix a afir­mar el filòsof i inves­ti­ga­dor José Anto­nio Marina. Aquesta valo­ració del talent es va fer evi­dent l'any 1997 quan es va publi­car un estudi de la con­sul­tora Mckin­sey en el qual es con­si­de­rava que havia començat la guerra pel talent. Des d'ales­ho­res, les polítiques de suport a aquests per­fils van començar a mul­ti­pli­car-se arreu del món. I no és estrany, ja que està demos­trat que aquesta aposta reper­cu­teix posi­ti­va­ment en les ins­ti­tu­ci­ons, en el tei­xit asso­ci­a­tiu i en el tei­xit empre­sa­rial. I a casa nos­tra, què hem fet?

Hi ha un col·lec­tiu que exem­pli­fica el poc valor que hem donat tra­di­ci­o­nal­ment al talent, i és el de les per­so­nes amb altes capa­ci­tats. Segons Javier Berché, pedi­a­tre, expert en intel·ligència i cre­a­ti­vi­tat i pre­si­dent de la fun­dació que té el seu nom (dedi­cada a fomen­tar el desen­vo­lu­pa­ment de nens super­do­tats), el 80% de les per­so­nes amb un coe­fi­ci­ent intel·lec­tual per sobre de la mit­jana fra­cas­sen, per­so­nal­ment i pro­fes­si­o­nal­ment, si no es diagnos­ti­quen aviat i, per tant, se'ls donen les eines sufi­ci­ents per desen­vo­lu­par el talent. “Aquest col·lec­tiu ha estat el gran obli­dat de la història”, sen­ten­cia Berché. Fins a l'apro­vació de la Logse ni tan sols se'ls con­si­de­rava. I encara ara, tot i els avenços nor­ma­tius, hi ha manca de for­mació de mes­tres i psicòlegs perquè sàpiguen com han d'actuar quan tenen un nen d'aques­tes carac­terísti­ques a la classe. En pri­mer, lloc per diagnos­ti­car-los, perquè, com explica Maria Bel­tran, la res­pon­sa­ble del Cen­tre Kepler, un espai de psi­co­lo­gia espe­ci­a­lit­zat en l'atenció a nens i joves amb altes capa­ci­tats intel·lec­tu­als, no són alum­nes que des­ta­quin necessària­ment acadèmica­ment, sinó que tenen una capa­ci­tat d'apre­nen­tatge molt més ràpida que pot con­ver­tir-se en frus­trant si no es cana­litza bé. I en segon lloc, perquè reque­rei­xen una línia edu­ca­tiva dife­rent que els per­meti apren­dre al seu ritme i no al de la resta de la classe, perquè no fer-ho és com dei­xar posat el fre de mà a un Fer­rari.

A Cata­lu­nya tenim una de les millors nor­ma­ti­ves d'Europa en aquest camp, però ser­veix de poc, perquè no se l'ha dotat de prou recur­sos per imple­men­tar-la. Aquí legal­ment es pot fer bat­xi­lle­rat en un any, però no hi ha col·legis pre­pa­rats. Està permès que un alumne de quart d'ESO cursi algu­nes assig­na­tu­res a la uni­ver­si­tat, però a la pràctica resulta molt com­pli­cat. I aquest fracàs, que ens pot sem­blar una qüestió par­ti­cu­lar, en rea­li­tat és una pèrdua social, perquè no tenir-los en compte i fer-los volar a les velo­ci­tats supersòniques, tant com poden, és dei­xar fugir els millors de la classe.

Són nom­bro­sos els alum­nes de la Fun­dació Javier Berché que han aca­bat mar­xant a estu­diar als Estats Units perquè allà tenien més faci­li­tats per acce­dir a la uni­ver­si­tat amb només 14 o 15 anys. I ja no par­lem de les beques. La quasi tota­li­tat ja no han tor­nat. El cas de les per­so­nes amb altes capa­ci­tats és només la punta de l'ice­berg.

Per posar una mica de xifres al tema, si fem una ullada als nom­bro­sos indi­ca­dors que han apa­re­gut per iden­ti­fi­car els països que més en compte tenen el talent en sor­tim molt mal parats. L'Estat espa­nyol ocupa el lloc 36 de 109 països en l'Índex de Com­pe­ti­ti­vi­tat pel Talent Glo­bal, un dels millors rànquings mun­di­als basat en la capa­ci­tat de retenció de talent i capa­ci­tat d'atracció, ela­bo­rat per la firma de recur­sos humans Adecco, en col·labo­ració amb l'escola de nego­cis Insead i el Human Capi­tal Lea­ders­hip, que té en compte vari­a­bles com la relació entre salari i pro­duc­ti­vi­tat, la faci­li­tat per crear nego­cis o la inno­vació, etc. L'Estat -i Cata­lu­nya no es dife­ren­cia de la resta- està en el grup de cua dels països euro­peus ana­lit­zats, en el lloc 24 de 38, a dar­rere d'estats com Lituània, Hon­gria, Letònia o Malta.

El sis­tema edu­ca­tiu és un dels pun­tals clau en el desen­vo­lu­pa­ment del talent. Fran­cesc Tor­ralba, escrip­tor, assa­gista, filòsof i pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat Ramon Llull, ho té molt clar. “Ha de tenir en compte l'atenció a la diver­si­tat, que vol dir aten­dre les neces­si­tats de l'edu­cand i el talent poten­cial que cadascú té”, diu Tor­ralba.

Però ara com ara el sis­tema no és prou fle­xi­ble per iden­ti­fi­car les pos­si­bi­li­tats i els talents que hi ha en una aula, no està capa­ci­tat per for­mar a dife­rents velo­ci­tats i, per tant, acaba fre­nant els avan­tat­jats. Un dels prin­ci­pals motius és que no hi ha prou recur­sos a les esco­les per trac­tar la diver­si­tat. Men­tre que la mit­jana euro­pea dedica més del 5,5% del PIB a l'edu­cació, a l'Estat espa­nyol s'hi des­tina un 4,3% des de fa 25 anys. El pro­blema va més enllà, però, d'una qüestió de recur­sos econòmics.

Jus­ta­ment sense assig­nar-los més pres­su­post, l'any 2001, l'escola pública Mare de Déu de Mont­ser­rat de Ter­rassa va deci­dir per ini­ci­a­tiva pròpia soter­rar el model edu­ca­tiu tra­di­ci­o­nal i con­ver­tir-se en el que es coneix com una “comu­ni­tat d'apre­nen­tatge”, en la qual no només els docents par­ti­ci­pen en la for­mació dels alum­nes, sinó que és una tasca com­par­tida entre pares, comu­ni­tat i volun­ta­ris. El 97% dels estu­di­ants són fills d'immi­grats i està cata­lo­gat com a cen­tre amb molta diver­si­tat per la Gene­ra­li­tat, però el seu model edu­ca­tiu que implica les famílies en l'edu­cació ha fet que obtin­gui unes xifres de com­petències bàsiques molt per sobre de les de qual­se­vol altre cen­tre del seu per­fil. “Aquí els nens tenen ganes d'apren­dre i els pares s'impli­quen en l'apre­nen­tatge”, explica la direc­tora, Núria Marín. Els dar­rers anys, s'han anat sumant més esco­les en aquest procés de trans­for­mació cap a un altre model.

Rosa Vela, que coor­dina un grup d'inves­ti­gació de l'UB sobre altes capa­ci­tats i sis­te­mes edu­ca­tius, creu que cal un canvi de for­mació ini­cial del pro­fes­so­rat, que se'ls ha de con­ver­tir en una mena d'entre­na­dors perquè puguin aju­dar a treure les màximes poten­ci­a­li­tats que cada nen té. “Ara no passa això. I si volem indi­vi­dus que es puguin desen­vo­lu­par i que esti­guin inte­grats en una soci­e­tat can­vi­ant hem d'apos­tar per un canvi del sis­tema edu­ca­tiu ja”, creu Vela.

Finlàndia ho va veure clar i a l'any 2000 va fer una reforma revo­lu­cionària del seu model edu­ca­tiu que l'ha aju­dat a situar-se en els pri­mers llocs mun­di­als en tots els rànquings de desen­vo­lu­pa­ment i retenció de talent. Ara tenen un pacte naci­o­nal sobre l'edu­cació i un pro­fes­so­rat alta­ment valo­rat soci­al­ment i ben remu­ne­rat. Avui són el pri­mer país euro­peu en el famós rànquing Pisa que ava­lua les com­petències d'estu­di­ants de 15 anys en 64 països de l'OCDE. L'Estat espa­nyol, en canvi, ocupa el lloc 33 sobre 65, i demos­tra que Cata­lu­nya està per sota de la mit­jana en com­prensió lec­tora i matemàtiques.

Un dels prin­ci­pals experts en el model edu­ca­tiu nòrdic és Xavier Mel­ga­rejo, psicòleg, mes­tre i escrip­tor, que explica que els resul­tats que tenen allà és perquè han acon­se­guit la coor­di­nació de les tres estruc­tu­res bàsiques que con­for­men el sis­tema edu­ca­tiu: la família, l'escola i el sis­tema soci­o­cul­tu­ral. “I aquí, en canvi, van total­ment per sepa­rat”, diu Mel­ga­rejo. Uns hora­ris labo­rals irra­ci­o­nals que no per­me­ten als pares ser a casa fins a l'hora de sopar no aju­den a edu­car els fills. A més a més, ara com ara, la família no con­si­dera que l'edu­cació sigui la seva pri­mera res­pon­sa­bi­li­tat sinó que la tras­llada a l'escola. I per aca­bar-ho d'arro­do­nir, l'estruc­tura soci­o­cul­tu­ral no poten­cia l'apre­nen­tatge. Una qüestió tan apa­rent­ment insig­ni­fi­cant com no doblar les sèries infan­tils i haver de lle­gir els subtítols és una decisió que con­di­ci­ona també l'apre­nen­tatge. I aquí ens equi­vo­quem també.

Mel­ga­rejo es mos­tra molt deter­mi­nant i asse­gura que tenim un sis­tema mun­tat perquè tot fun­ci­oni sense tenir en compte l'excel·lència. “La gent que té el talent, no l'acti­vem i la dei­xem mar­xar. S'han de tenir eines i recur­sos per fer-lo créixer i no veig volun­tat política en aquesta línia”, diu Mel­ga­rejo. Un dels que han hagut de mar­xar és un dels cen­te­nars de nens que han pas­sat per la Fun­dació Javier Berché, que ara té 27 anys i entre altres tas­ques ha tre­ba­llat en el desen­vo­lu­pa­ment de sis­te­mes de segu­re­tat per a l'avi­ació mili­tar a l'Estat d'Iowa. Fa poc va deci­dir tor­nar a Europa, però ho va fer a Goo­gle Irlanda, perquè allà li han donat l'opor­tu­ni­tat de ser direc­tor amb 27 anys. “Això aquí és impen­sa­ble”, explica Berché.

No és cap nove­tat afir­mar que ara com ara no s'afa­vo­reix l'encaix de joves amb mol­tes habi­li­tats en un mer­cat labo­ral pre­ca­rit­zat i que no els dóna opor­tu­ni­tats. A més d'una taxa d'atur juve­nil del 39%, més del doble que la mit­jana euro­pea, si fem un repàs de les dades estadísti­ques d'aquest grup de població el pano­rama és deso­la­dor. El 16,75% dels pro­fes­si­o­nals uni­ver­si­ta­ris joves que tre­ba­llen ho fan amb beques, con­trac­tes de for­mació o en pràcti­ques i només un 10% de jovent cobra més de 1.840 euros al mes. No ens pot sor­pren­dre, doncs, que el talent bus­qui altres espais on poder ser res­pec­tat i aco­llit. I amb aques­tes con­di­ci­ons, sumat a una crisi econòmica, es mul­ti­pli­quen els fenòmens com la fugida de cer­vells, en el qual l'Estat ara sí que és líder, i ocupa un dels pit­jors llocs de la clas­si­fi­cació, 83 de 109, en l'Índex de Com­pe­ti­ti­vi­tat pel Talent Glo­bal.

Ernest Miguélez, autor de l'estudi What attracts kno·ledge workers? The role of space and social networks, guar­do­nat amb el Premi José Manuel Ble­cua, explica que per rete­nir i atraure el talent les con­di­ci­ons labo­rals i econòmiques han d'estar d'acord amb els estàndards euro­peus, però, a més, hi ha d'haver una massa crítica. En els últims anys, segons Miguélez, s'han fet esforços per recu­pe­rar per­so­nes de pri­mer nivell, i Cata­lu­nya és vista com una plaça atrac­tiva per atraure talent forà. Hi ha hagut ini­ci­a­ti­ves pio­ne­res, com la cre­ació de la Ins­ti­tució Cata­lana de Recerca i Estu­dis Avançats (Icrea), una fun­dació cre­ada el 2000 per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya que, per mitjà d'un procés de selecció basat en el talent científic, con­tracta inves­ti­ga­dors d'arreu del món i con­tri­bu­eix a faci­li­tar el retorn d'aquests que han dut a terme part de la seva car­rera en cen­tres de fora de Cata­lu­nya. En el període 2000-2014, Icrea ha con­trac­tat al vol­tant de 250 inves­ti­ga­dors d'espe­ci­a­li­tats molt diver­ses. Però no ha estat sufi­ci­ent i la crisi ha aca­bat d'espat­llar-ho. Malau­ra­da­ment, encara per a la soci­e­tat en gene­ral i per a l'admi­nis­tració pública no és una pri­o­ri­tat.

Més enllà de les males con­di­ci­ons labo­rals, a la gran majo­ria de les empre­ses no es fa una aposta clara pel talent. Est­her Casa­de­mont, direc­tora gene­ral de la firma de cer­ca­ta­lents Huni­vers Hub, està can­sada de veure com es deses­ti­men can­di­dats amb mol­tes com­petències però que no res­po­nen al per­fil pre­vist. “Radi­cal­ment no”, con­testa Casa­de­mont, en pre­gun­tar-li si a les empre­ses es valora el talent. “Pri­o­rit­zen altres coses, com deter­mi­nats tipus de for­mació o experiència en sec­tors o empre­ses con­cre­tes i, en canvi, rebut­gen per­so­nes molt talen­to­ses”, diu Casa­de­mont. En ter­mes gene­rals el tei­xit empre­sa­rial opta, doncs, per triar el per­fil en què menys arris­quin i després, com ha vist en el seu dia a dia Casa­de­mont, s'ado­nen que no tenen el per­so­nal ade­quat per fer una aposta inno­va­dora o com­pe­tir en un món tan can­vi­ant. Recent­ment ho ha tor­nat a viure la direc­tora gene­ral de Huni­vers Hub: una empresa va deses­ti­mar una can­di­data que tenia totes les apti­tuds per al tipus de feina que reque­ria perquè no tenia el currículum desit­jat.

“Per tren­car aquesta inèrcia calen direc­trius a la direcció gene­ral de les empre­ses” -diu Est­her Casa­de­mont- “i que impli­qui una trans­for­mació al depar­ta­ment de recur­sos humans, que són els qui han de començar a tren­car el model de feina amb què històrica­ment estan tre­ba­llant. La sor­tida és que es facin més entre­vis­tes per­so­nals, apti­tu­di­nals i no només basa­des en el currículum.

Això mateix és el que fa poc més d'un mes va anun­ciar la mul­ti­na­ci­o­nal Goo­gle. El seu res­pon­sa­ble de recur­sos humans va asse­gu­rar que havien com­pro­vat que l'expe­di­ent acadèmic no té res a veure amb l'alt ren­di­ment dels tre­ba­lla­dors, i que a par­tir d'ara, en els seus pro­ces­sos de selecció, dei­xa­ran de pri­o­rit­zar la titu­lació dels can­di­dats.

Nekane Rodríguez de Galarza, direc­tora del sud d'Europa de la com­pa­nyia de recur­sos humans Lee Hecht Har­ri­son, afe­geix un altre con­di­ci­o­na­ment i és la pre­dis­po­sició de la per­sona a desen­vo­lu­par-se. Asse­gura que la majo­ria de pro­jec­tes de desen­vo­lu­pa­ment de talent a les com­pa­nyies fra­cas­sen perquè no pre­gun­ten als emple­ats.

Mal­grat la crei­xent cre­ació de noves empre­ses, que apos­ten des del minut zero pel valor afe­git, per pro­duc­tes inno­va­dors, i amb un entorn labo­ral que té en compte el talent, el model econòmic actual no està enca­mi­nat a l'excel·lència. Els índexs d'inversió en R+D en són un clar indi­ca­dor. De fet, segons les dar­re­res dades de l'Ins­ti­tut d'Estadística de Cata­lu­nya (Ides­cat), el pes de la des­pesa en R+D sobre el PIB a Cata­lu­nya està al vol­tant de l'1,5%, molt per sota del de països com Finlàndia, Suècia i Dina­marca, amb ràtios del 3,55%, 3,41% i 2,99%.

Però si les empre­ses, que veuen els efec­tes direc­tes que té tenir un bon equip en les seves plan­ti­lles, sovint giren l'esquena a les per­so­nes més dis­rup­ti­ves, la soci­e­tat, així en ter­mes gene­rals, fa més o menys el mateix.

Bar­to­lomé Oli­va­res, un jove d'altes capa­ci­tats (vegeu la seva història a la pàgina 8), con­si­dera que el terme nor­mal està sobre­va­lo­rat en el nos­tre entorn. “Un pen­sa­ment dife­rent genera rebuig i frus­tració per a un mateix”, diu amb ple conei­xe­ment de causa.

El cert és que hi ha des­tre­ses que són molt valo­ra­des soci­al­ment i d'altres, infra­va­lo­ra­des. Tot­hom pot dir el nom d'un fut­bo­lista o el d'un empre­sari que esti­gui a la llista de For­bes, o fins i tot d'un ban­quer o cui­ner, però ens costa molt més citar un com­po­si­tor o un científic. “Estem par­lant de per­so­nes que estan en un entorn molt pre­cari i soci­al­ment no sap ningú qui són, tot i que poden estar desen­vo­lu­pant recerca que afecta la huma­ni­tat”, alerta indig­nat Fran­cesc Tor­ralba, qui creu que la raó bàsica d'aquesta sobre­va­lo­ració és el fac­tor econòmic. Tenim molt pre­sent el talent que mou capi­tal, i si aquest repre­senta un sou extra­or­di­nari es con­ver­teix en el refe­rent per a pares i mares. Antoni Gaudí va morir sense cap reco­nei­xe­ment per les seves cre­a­ci­ons; ha estat, segons Tor­ralba, arran de l'interès que ha des­per­tat als turis­tes japo­ne­sos i l'impacte econòmic que gene­ren que s'ha des­per­tat el reco­nei­xe­ment social aquí. I així és que els matei­xos pares desin­cen­ti­ven habi­li­tats dels fills que no tenen tant de reco­nei­xe­ment social. Jordi Gómez con­fessa que es va veure obli­gat a dei­xar de fer d'àrbi­tre en les cate­go­ries infan­tils dece­but per l'acti­tud d'alguns pares, pocs però molt soro­llo­sos, que l'ata­ca­ven ver­bal­ment a cada decisió arbi­tral perquè el veien com un entre­banc perquè el seu fill es con­vertís en el pro­per Messi.