Papers moneda i finances: rèquiem o nova onada?
En teoria, una moneda no és res més que una part infinitesimal i proporcional de la riquesa d'una economia. Però, el valor de la moneda és intangible. No té equivalència física. La força d'una divisa rau en el fet que tots ens creiem que el tros de paper o la moneda que tenim a les mans val el que diu el paper o el tros de metall, cosa que, en realitat, no és cert. Precisament i, per cert, molt poc comentat, aquest és el punt feble del sistema. Si de cop deixéssim de creure en la validesa de la intangible moneda, aquestes deixarien de tenir valor. Tot sembla indicar que estem a les portes d'una tempesta perfecta. Encara s'ha de veure si la tempesta prendrà forma d'huracà i s'ho emportarà tot, o bé si tindrà efectes de destrucció creativa, i encetarem una nova onada. Però anem a pams.
Primer. Les monedes tenen tres funcions principals: exercir com a unitat de mesura (denominació de preus, mesura del comerç i transaccions financeres internacionals), com a mitjà de pagament (divisa vehicle, divisa refugi, obligacions financeres i pagaments del comerç internacional) i com a dipòsit de valor (instruments financers i reserves internacionals). Una moneda es consolida a mesura que les persones la utilitzen per a aquestes tres funcions.
Segon. En origen, els mercats i el sector financer són vitals per al flux econòmic perquè són els encarregats de canalitzar l'estalvi cap a la inversió o el consum. Són el vehicle, la corretja de transmissió, a través del qual s'articula el creixement econòmic i el benestar material.
Tercer. Durant les últimes dues dècades, i impulsats per la globalització financera, els mercats financers han adquirit unes fonts de creixement que no li són del tot pròpies i que, progressivament, els han allunyat de l'economia real. Aquest model de generació de valor es caracteritza per sis coses. Primera: un increment espectacular dels fluxos financers. Segona: les dues variables clau de l'economia financera, el tipus d'interès i el tipus de canvi, ja no es determinen sobre la base de l'economia real. Tercera: una activitat altament innovadora, que ha consolidat un procés de concentració d'entitats i una supressió alarmant de les condicions de competència. Quarta: una operativa basada en les expectatives d'informació, altament volàtils, i que s'allunyen progressivament del seu substrat real. Cinquena: uns models de negoci basats en el curt termini, amb una supremacia dels operadors privats i una voraç capacitat de fagocitar altres mercats. I sisena: una creixent importància estratègica del sector financer dins de les economies nacionals, amb augment notable del seu poder econòmic, polític i mediàtic. Les entitats financeres són els principals campions nacionals de la globalització.
Quart. Per bé que la generació de valor en el sistema financer global ocupa moltes persones i genera quotes creixents del PIB, una part creixent de la població mundial creu que aquest model del creixement s'associa amb la pitjor versió del capitalisme global: curtterminisme, especulació, opacitat, abús de poder i restriccions de les condicions de competència.
Socialització de pèrdues.
En aquest context d'incertesa i volatilitat, tipus d'interès negatius, especulació i allunyament de l'economia real, no és estrany que apareguin noves monedes, per exemple el bitcoin, i nous models del negoci financer. Els incentius a l'operativa alternativa ja estan sobre la taula.
I si els intercanvis de coneixement per coneixement no paren de créixer, les persones necessitaran noves unitats de valor, nous mitjans de pagament, nous dipòsits de valor. També noves entitats financeres que responguin a la nova economia de l'intercanvi i que siguin socialment responsables. El canvi de les entitats tradicionals ha d'anar molt més enllà que establir nous canals de comunicació amb els clients. S'han de canviar els fonaments del model i els valors del negoci. Rèquiem o nova onada?
