La rellevància del sector audiovisual català és prou important: suposa el 0,28% del PIB del país i un 0,39% de l'ocupació, cosa que li permet comparar-se des d'un pla de superioritat amb França (0,36%), Holanda (0,35%) o Alemanya (0,26%), segons dades del Clúster Audiovisual de Catalunya. A això, caldria afegir-hi que la importància dels recursos humans en el valor afegit del sector audiovisual és del 74%, per damunt dels serveis (72%) o la construcció (67%). Aquí tindríem l'explicació que a Catalunya hi hagi una important oferta de formació en audiovisual, que ha de servir un total de 15.552 empreses (arts visuals, arts escèniques i musicals, audiovisual i multimèdia, publicitat), que donen feina a 56.253 persones, en dades de l'Idescat.

En aquesta oferta, destaca l'Escola de Mitjans Audiovisuals (EMAV) de Barcelona, que cada any lliura al mercat laboral cent professionals amb nivell 3 de qualificació professional en els llocs de treball relacionats amb la producció i gestió de projectes, il·luminació, imatge i so i edició de videojocs. De fet, aquesta escola de titularitat municipal és la que millor respon al que veritablement demana el mercat, com explica Genís Boquet, director del centre: “Hi ha una certa descompensació, molta gent cursa estudis universitaris, quan la necessitat està en nivell 3 de formació professional.” A l'EMAV tenen molt clar que la nova tendència en la formació professional del sector és la hibridació, com explica el professor del centre Josep Gorchs: “Tot recollint el que preconitza la nova llei de formació professional, cal ser flexibles i, tot ajuntant mòduls, crear nous perfils professionals, itineraris propis.” Aquesta flexibilitat inclouria conjuminar mòduls més específics de la formació en audiovisual amb els d'altres centres en què es cursen estudis d'informàtica o teatre, per exemple. “No ha de ser tan important tenir un títol de cicle superior en audiovisual i espectacles com haver confegit un itinerari propi”, diu Boquet. L'EMAV també ha excel·lit trobant noves vies de generar ingressos: “Els cursos no reglats, adreçats a professionals que volen fer reciclatge amb les tecnologies de darrera generació, ens han servit per generar ingressos, una cosa que al principi no està ben vista en un centre públic, però ara és la mateixa administració la que insta a fer-ho”, puntualitza Boquet.

Un altre model d'èxit és el de la fundació Escola Superior de Cinema i Audiovisuals (Escac), que ofereix un grau superior de quatre anys en cinema i mitjans audiovisuals i un màster en cinematografia, de creació recent, que respon a la nova realitat de la crisi, com explica el director de màrqueting, Aritz Lekuona: “Abans de la crisi els professionals novells podien foguejar-se en el sector audiovisual de sèrie B, una pseudoindústria, que ara ocupen els professionals veterans. Per als que comencen, vam crear fa dos anys el màster.” Lekuona, si bé reconeix que la realitat del mercat no permet encabir tots els que han rebut formació de cineasta, ens recorda que hauríem de parlar d'un mercat laboral global: “La qualitat dels nostres estudis permet als graduats marxar per treballar arreu, a Londres, a Bombai o als EUA, llocs on hi ha més possibilitats de trobar feina.” Potser el tret que crida més l'atenció del model Escac és la intensa tasca de producció que realitza per enlairar joves valors: “Busquem talent, però també el promocionem, perquè si no donem suport a professionals com ara Patrícia Font, que va guanyar el Goya amb el curt Café para llevar, els costaria establir-se.” L'Escac també fa una aposta important per les beques, patrocinades per marques comercials com ara Cinesa i Moritz, “ja que l'oferta pública ara mateix és escadussera”, com diu Lekuona, que recorda que gràcies a la política de beques han emergit talents com ara Juan Antonio Bayona i Kike Maíllo. I quins són els perfils professionals més necessitats per la indústria? A parer d'Aritz Lekuona, ara mateix “ja hi ha una regeneració pel que fa als productors: ara les subvencions es concedeixen a qui ja fa una aportació inicial de capital”, per la qual cosa “han d'aparèixer professionals que es busquin la vida, que viatgin arreu a cercar diners”. I tampoc podem oblidar, com remarca, que “és imprescindible que surtin nous guionistes, amb noves maneres de contar històries. És una necessitat que és palesa en les indústries audiovisuals d'arreu del món.”