La crisi ha derivat en un escenari paradigmàtic. L'esclat de la bombolla immobiliària va generar un important estoc de pisos buits sense mercat per vendre's. Un estoc que s'ha anat engreixant amb no pocs immobles provinents de processos d'execucions hipotecàries i de promotors en fallida. Al mateix temps la crisi ha produït una explosió de les situacions d'emergència social i de les necessitats de pisos de protecció oficial, però alhora les administracions s'han quedat sense diners per a noves promocions.

Així les coses no resulta estrany que una de les vies que han trobat els grans tenidors de totxo per alleugerir la motxilla immobiliària hagi estat derivar-ne una part al mercat social. Potser no per gust, sinó més aviat perquè hi ha pisos que tenen poc mercat i també perquè la pressió social -amb l'acció de la PAH (la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca al capdavant- ha pesat molt.

La Sareb o banc dolent, per exemple, ha signat acords amb la majoria de les administracions per cedir part del seu parc d'habitatge a fins socials. Tanmateix, les cessions des de les diferents entitats financeres han estat una constant.

A Catalunya el govern de la Generalitat ha aprovat una taxa per aplicar sobre els pisos buits de grans tenidors que portin, de manera injustificada, dos o més anys buits. L'impost va obtenir el vistiplau del Parlament l'any passat però no va ser fins al passat febrer que el govern va aprovar el seu reglament. En aquest s'estableixen les taxes que s'han de pagar en funció dels metres quadrats i les bonificacions previstes si aquests propietaris cedeixen part d'aquest estoc per a pisos socials. L'objectiu, explica el secretari d'Habitatge, Carles Sala, no és recaptatori sinó “de fer una fotografia de quin és l'esforç que estan fent les entitats financeres, aquesta foto és veritablement la clau”.

En tot cas la Generalitat ha previst ingressar uns 8 milions d'euros aquest any per aquesta taxa. Una xifra que es fa en base al càlcul del registre d'habitatges buits de les entitats financeres que es va crear amb l'aprovació de la llei i que recull uns 47.000 habitatges, dels quals uns 22.000 són en algun dels 72 municipis d'alta demanda on s'aplica la taxa.

El problema de la taxa catalana, que tot just s'ha liquidat aquest mes de març passat, és que genera molta confusió sobre qui ha de pagar i sobre què ha de pagar. El mateix Carles Sala reconeixia dies abans de finalitzar el termini de liquidació que “podria ser que alguna entitat arribi a accedir a una bonificació del 100%”.

Per a Ignacio Arbués, director de l'Àrea Tributària de PwC, el veritable problema que planteja aquest impost està relacionat precisament amb l'objectiu que persegueix: “Et pots trobar amb la situació que tinguis alguns immobles que estiguis intentant vendre o llogar, però sense èxit, i que hagis de pagar l'impost.” Serà difícil determinar, explica, si s'ha fet tot el possible per aconseguir treure'l al mercat, com per exemple posant-hi un preu raonable. “En tot cas entenc que això ajudarà a fer un ajust en el preu de lloguer o de venda d'aquests pisos, precisament per evitar de pagar aquest impost, i això pot ser una cosa positiva”, afegeix Arbués.

En tot cas per al director general de l'associació de promotors de Barcelona, APCE, Marc Torrent, “potser es va pensar sobretot en les entitats financeres que acumulen molts pisos, però l'impost ens afecta a tots i no hi ha cap promotor que no estigui interessat a vendre o llogar els seus immobles, si no ho fa és perquè no pot”. Per aquest motiu, explica Torrent, l'APCE va rebre en les setmanes prèvies a la liquidació de l'impost “nombroses consultes de promotors que no veuen just haver de pagar aquest impost”.

No només els promotors es veuen afectats. Com diu Arbués, “també una petita firma familiar o una patrimonialista es pot veure obligada a pagar l'impost”.