Aquest any es com­pleix el 30è ani­ver­sari de dues catàstro­fes tec­nològiques: l'acci­dent nuclear de Txernòbil i l'explosió del trans­bor­da­dor espa­cial Cha­llen­ger. Tot i les grans diferències entre un i altre fet, hi ha diver­sos ele­ments en comú: tots dos inci­dents es van donar en usos civils i no mili­tars, posant de relleu que fins i tot en usos pacífics deter­mi­na­des uti­lit­za­ci­ons de la tec­no­lo­gia poden cau­sar grans danys. En segon lloc, tots dos acci­dents eren del tot ines­pe­rats, mal­grat trac­tar-se de pro­jec­tes molt com­ple­xos amb grans qüesti­ons de segu­re­tat en els dos casos es va demos­trar que les mesu­res eren insu­fi­ci­ents i que el pen­sa­ment que tot sor­tirà bé havia estat el més freqüent en la gestió dels pro­jec­tes, impe­dint que els ges­tors pogues­sin pre­veure real­ment els ris­cos. I final­ment, mal­grat els ferms propòsits de fer millo­res en la segu­re­tat dels sis­te­mes, ambdós fets es van tor­nar a repe­tir (amb peti­tes diferències) en menys de 30 anys: l'acci­dent nuclear de Fukus­hima al 2011 i la catàstrofe del trans­bor­da­dor Colum­bia el 2003. La gran diferència és que en el cas dels trans­bor­da­dors espa­ci­als les con­seqüències afec­ta­ven un grup molt con­cret de per­so­nes, direc­ta­ment impli­ca­des en el pro­jecte, men­tre que els des­as­tres nucle­ars afec­ten milers de per­so­nes, diver­ses gene­ra­ci­ons després de l'emergència. En con­clusió, no hi ha ús tec­nològic sense risc, des de la invenció de l'eina de sílex fins a les tec­no­lo­gies de la comu­ni­cació, pas­sant pels medi­ca­ments, tot el que hem inven­tat les per­so­nes pot fallar i es pot uti­lit­zar per danyar altres per­so­nes. Tot i així, mal­grat que sem­pre hi ha gent amb pro­pos­tes de tor­nar enrere, la rea­li­tat és que fins ara i des de la pre­història, el desen­vo­lu­pa­ment tec­nològic de la nos­tra espècie no s'ha atu­rat mai, men­tre que l'evo­lució del pen­sa­ment filosòfic i social no ha seguit sem­pre el ritme. Al que hem d'aspi­rar, doncs, és a una gestió res­pon­sa­ble de tots aquests ris­cos, i pot ser que les soci­e­tats apren­guem a auto­li­mi­tar l'ús de la tec­no­lo­gia on els bene­fi­cis com­pen­sen els cos­tos per a la majo­ria. I per això es neces­sita una ciu­ta­da­nia activa, infor­mada i crítica, capaç de deba­tre en pro­fun­di­tat sobre els dile­mes tec­nològics: res més lluny de la tropa de con­su­mi­dors abúlics en què molts vol­drien con­ver­tir-nos.