Ales pròximes dècades, el país can­viarà de per­fil i, un cop exhau­rida la revo­lució baby boom -els nas­cuts entre el 1960 i el 1975- que en bona part explica els salts econòmics de dècades pas­sa­des, ens acos­tem a una nova era, la d'un país més enve­llit en què estarà en joc la via­bi­li­tat del nos­tre sis­tema soci­o­e­conòmic.

Estan­cats en el llistó de població actual, 7.500.000 habi­tants, cap al 2030, i amb la pos­si­bi­li­tat de créixer fins a la vora dels vuit mili­ons al 2050, el que més sobta del biaix demogràfic futur: en l'esce­nari més plau­si­ble que ofe­reix Ides­cat, la població de 65 anys i més pot arri­bar a 1.750.000 habi­tants el 2030 i a 2.400.000 el 2050, és a dir, índexs de dependència (població de 65 anys i més per cada 100 per­so­nes de 16 a 64 anys) de 35,5 i 48, res­pec­ti­va­ment, quan ara estem al 28,2, fruit d'una taxa de fecun­di­tat baixa, d'1,33 nens per dona, que a tot esti­rar pot arri­bar a 1,53 el 2035, tot tran­si­tant per uns anys, del 2013 al 2025, en què nai­xe­ran un 21% menys de nens dels que van néixer entre 2000 i 2012.

En els pròxims anys, a mesura que els baby boo­mers vagin entrant en edat de jubi­lació, la sotra­gada en l'estadística de població activa també serà evi­dent: aug­men­tarà de forma nota­ble la població activa més gran de 55 anys (568.000 al 2015 i 977.000 al 2030), que esde­vindrà el 22% dels actius, i la taxa d'acti­vi­tat de 55 a 64 anys serà del 68,2%, gai­rebé sis punts per sobre del valor actual. I el canvi encara és més pro­fund en la taxa d'acti­vi­tat de 65 a 74 anys, que pas­sa­ria del 3,8% actual a l'11,7% el 2030. Aques­tes dades de futur, a més, ens infor­men que en aquesta data s'expe­ri­menta una forta con­tracció de la població activa (vegeu gràfic).

L'enve­lli­ment pot sub­mer­gir l'eco­no­mia en una ato­nia per­ma­nent? En opinió de Gui­llem López Casas­no­vas, catedràtic d'eco­no­mia de la UPF, si la soci­e­tat redu­eix la seva capa­ci­tat d'endeu­ta­ment, amb menys població jove que s'hipo­teca, hi ha un clar risc d'entrar en el car­reró sense sor­tida de la deflació, amb la difi­cul­tat que per créixer suposa això: “Es con­juga amb un efecte pel qual els baby boo­mers -que ara ens començarem a jubi­lar-, en la mesura que liqui­dem patri­moni (essent com som més rics que les gene­ra­ci­ons joves) encara deflac­ta­rem més el tipus d'interès i pot reforçar l'efecte depres­siu. Un lle­gat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal que pot llas­tar un xic més encara el benes­tar dels nos­tres néts.”

Anem real­ment, en expressió d'Antón Cos­tas, pre­si­dent del Cer­cle d'Eco­no­mia, a “soci­e­tats Matu­sa­lem”, on l'espe­rança de vida gua­nya a Cata­lu­nya entre 1,23 anys, en el cas de les dones, i 1,45 anys, pel que fa als homes, cada dècada, i arri­barà al 2050 a cims de 90 anys (dones) i 85 anys (homes). Cos­tas, però, inter­preta que “cal dub­tar que aquesta línia expo­nen­cial es man­tin­gui, ja que si ens hi fixem, l'espe­rança de vida ha bai­xat en col·lec­tius que han patit més la crisi, en forma de reta­lla­des i atur”. Al seu parer, “entra­rem en l'eco­no­mia de la incer­tesa, on es fa difícil on dis­tri­buir les pro­ba­bi­li­tats de risc en inver­si­ons com la casa, el cotxe, una asse­gu­rança, la salut, etc. Caldrà escriure un manual d'ús per ges­ti­o­nar el patri­moni en un esce­nari defla­ci­o­nista”. En aquest sen­tit, Con­cepció Pat­xot, direc­tora de la Xarxa de Referència en Eco­no­mia i Polítiques Públi­ques (Xrepp) i pro­fes­sora de la UB, creu que “suposa real­ment un mis­teri què pas­sarà amb el capi­tal per càpita, ja que quan es jubi­lin els baby boo­mers, bai­xa­ran tant l'oferta de tre­ball com l'estalvi”. Tot es cap­gira i, com inter­pre­ten molts ana­lis­tes, en les pròximes dècades, en la mesura que hi hagi mol­tes més jubi­la­ci­ons, aquesta reducció de l'estalvi tras­to­carà les car­te­res d'inversió, tot per­dent pro­ta­go­nisme els pro­duc­tes amb risc, com ara les acci­ons en borsa. Com diu el por­ta­veu de la Fede­ració de les Asso­ci­a­ci­ons de Gent Gran de Cata­lu­nya (Fatec), Enric Oller, “és clar que l'enve­lli­ment com­pro­met el crei­xe­ment. En el moment d'entrar a cobrar la pensió, el seu ritme de vida baixa ben bé un 50%, cosa que con­di­ci­ona l'eco­no­mia”. A més, com remarca, “amb aquests alts índexs d'atur, que obli­guen la gent gran a aju­dar la família, es con­su­mei­xen els estal­vis”.

Però l'enve­lli­ment no és vist per tot­hom com una trans­for­mació social de con­seqüències funes­tes. Per a Julio Pérez Díaz, inves­ti­ga­dor del Cen­tre d'Estu­dis Demogràfics (UAB), som més vells perquè hem tri­om­fat: “L'ele­vada pro­porció de per­so­nes madu­res i velles a la població millora les con­di­ci­ons en què els infants vénen al món i els joves, en ser escas­sos, tenen més opor­tu­ni­tats rela­ti­ves en la con­currència de neces­si­tats com el tre­ball i l'habi­tatge.” I, per reblar el clau, diu que amb més gent gran, “el con­sum intern es diver­si­fica, i això fa més resis­tent l'eco­no­mia a cri­sis sec­to­ri­als”. En aquesta sin­to­nia, la que canta les excel·lències de la vellesa de mas­ses, hom també argu­menta que es con­so­lida la soli­da­ri­tat fami­liar inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, tot con­ver­tint la família en una instància de redis­tri­bució de recur­sos. Algu­nes expli­ca­ci­ons macro­e­conòmiques sin­to­nit­za­rien amb aquesta inter­pre­tació de caire més opti­mista tot recor­rent al cas japonès, en què si bé el PIB s'ha estan­cat al llarg dels anys, la dava­llada demogràfica fa que el PIB per càpita hagi millo­rat favo­ra­ble­ment, atès que la dava­llada demogràfica fa que hi hagi menys ciu­ta­dans en el repar­ti­ment de la riquesa. En el cas català, aquest feno­men va donar els pri­mers brots el 2014, amb un incre­ment del 2,5% del PIB per habi­tant, quan el total s'incre­men­tava un 2%.

Indub­ta­ble­ment, el gran des­a­fi­a­ment de la soci­e­tat i l'eco­no­mia enve­llida és com man­te­nir dem­peus el sis­tema de pen­si­ons. Simu­la­ci­ons com les que ha rea­lit­zat el ser­vei d'estu­dis del BBVA ens infor­men que al 2050 el dèficit sobre PIB pot oscil·lar entre l'1,4% i el 10,2%, tot pas­sant pel 7,6% i el 2,3%: men­tre que en el per­cen­tatge més alt es valora l'evo­lució del sis­tema del 2010, els altres inclo­uen les refor­mes dels dar­rers anys, com ara ampliar el nom­bre d'anys de càlcul de la pensió dels 15 als 25 anys pre­vis a la jubi­lació, retar­dar gra­du­al­ment l'edat nor­mal de jubi­lació dels 65 als 67 anys i l'índex de reva­lo­ració de les pen­si­ons (IRP), que ajusta els paga­ments del sis­tema als ingres­sos, tot reduint el valor de les pen­si­ons. En tot cas, en els models que inclo­uen refor­mes, el dèficit pot anar dels 12.000 mili­ons d'euros als 76.000 mili­ons, xifres prou pre­o­cu­pants, si a més a més cal fer esment que s'arriba a aquest llin­dar de sos­te­ni­bi­li­tat a costa d'una forta reta­llada de les pen­si­ons: el 2050 serien el 66% i el 71% del valor de la pensió mit­jana actual, que a Cata­lu­nya és ara mateix de 1.111,61 euros. Altres estu­dis, com el d'Òptima, pre­ve­uen que ja al 2020 la pensió màxima, ara de 2.560 euros, es reduirà fins als 1.400 euros, men­tre que la mínima, de 700 euros, es man­tindrà amb caràcter assis­ten­cial. Per a Enric Oller, de Fatec, és clar que ens tro­bem en una situ­ació crítica: “El Fons de Pen­si­ons ha pas­sat en pocs anys de 68.000 mili­ons d'euros a 37.000 mili­ons, inver­tits en deute espa­nyol, i en pocs anys ens podem tro­bar que es quedi a zero i se supri­mei­xin pagues. Un procés que pot anar a més, i aca­bar amb una pensió mit­jana de 900 euros.”

En temps a venir, l'atzu­cac del sis­tema de pen­si­ons pot ser ter­ri­ble, amb “una taxa de dependència gene­rada pels baby boo­mers real­ment molt gran, que pot arri­bar el 2050 al 0,66, és a dir, dos jubi­lats per cada tres actius, que vol dir que tin­drem un entorn de molts paga­dors d'impos­tos i molts recep­tors de trans­ferències”, asse­nyala Con­cepció Pat­xot, per a qui amb vista al futur “caldrà retar­dar l'edat de jubi­lació, vin­cu­lant-la a l'espe­rança de vida, o als anys cotit­zats d'una manera més fle­xi­ble. Això pro­du­eix tant una millora dels ingres­sos com una reducció de les des­pe­ses”. En el debat, cada vegada tenen més ressò les veus que dema­nen que es per­meti deci­dir la pròpia jubi­lació, tot ajus­tant-ne el nivell per no incen­ti­var la jubi­lació anti­ci­pada.

La inves­ti­ga­dora de la Xrepp demana no per­dre de vista que no només el sis­tema de pen­si­ons pot fer patir el pres­su­post públic, sinó també els altres pilars de l'Estat del benes­tar, com sani­tat i edu­cació. Amb el benentès que fins ara hem man­tin­gut un model que soci­a­litza la des­pesa de la gent gran, a través del sis­tema de pen­si­ons de repar­ti­ment, men­tre que són les famílies que han de car­re­gar el cost de fer pujar els nens. En un recent estudi pro­mo­gut pel CSIC i l'Obra Social La Caixa, Con­cepció Pat­xot i altres inves­ti­ga­dors, tot fent un exer­cici de simu­lació amb la població per edat i nivell edu­ca­tiu del pas­sat i les pro­jec­ci­ons futu­res, han arri­bat a la con­clusió que inver­tir per incre­men­tar el nivell d'edu­cació de la població és el fac­tor amb més impacte en el crei­xe­ment econòmic. Així doncs, segons aquesta tesi, la inversió en edu­cació com­pen­sa­ria en certa mesura els efec­tes nega­tius de l'enve­lli­ment sobre el crei­xe­ment econòmic. Com diu, “la des­pesa en edu­cació acaba millo­rant els sala­ris i això té un clar efecte redis­tri­bu­tiu”.

Més que de reta­llar, des­fer o reduir, hauríem de par­lar de reor­de­nar, trans­for­mar-ho tot perquè tot segueixi igual, a la manera lam­pe­du­si­ana, perquè l'eco­no­mia no s'abo­qui al pre­ci­pici. Això és el que demana la fun­dació Edad & Vida. L'enti­tat plan­teja que can­vi­ant les peces de lloc no cal reduir l'apa­rell públic social i sani­tari. Com diu el seu direc­tor gene­ral, Albert Vergés, “cal una trans­for­mació de l'atenció social i de salut perquè sigui sos­te­ni­ble. En un model de futur, la com­ple­men­ta­ri­e­tat entre públic i pri­vat en aquest àmbit pot donar com a resul­tat molts llocs de tre­ball perquè, no ho obli­dem, l'atenció a les per­so­nes és de les poques coses que les màqui­nes no poden fer”. Una de les pro­pos­tes més interes­sants d'Edat & Vida és la raci­o­na­lit­zació en l'ús dels dife­rents recur­sos i nivells assis­ten­ci­als, atès el seu dife­rent cost, les difi­cul­tats de finançament, tant públic com pri­vat i el fet incon­tes­ta­ble que el 70% de la des­pesa sanitària està lli­gada a les malal­ties cròniques, més pre­va­lents entre la gent gran. Així, l'atenció hos­pi­talària, on el cost d'estada, per llit i dia, arriba als 650 euros, s'hau­ria de cenyir a les malal­ties agu­des, tot deri­vant amb diligència -cosa que ara no passa- els posta­guts, sub­a­guts i con­va­les­cents a cen­tres de mit­jana estada o residències amb uni­tat soci­o­sa­nitària, on el cost ja és de 300-400 euros, en el cas de cen­tres públics i 108-145 euros pel que fa als pri­vats. Un altre esglaó que cal­dria apro­fi­tar serien els cen­tres de llarga estada, cen­tres resi­den­ci­als amb mòdul sani­tari, per aten­dre la dependència greu o severa, on el cost és de 80 euros. Són un plec de mesu­res que cer­quen, en defi­ni­tiva, asse­gu­rar el pilar de dependència al futur. En aquest sen­tit, perquè la dependència sigui un àmbit gene­ra­dor de PIB cal, segons Gui­llem López Casas­no­vas, que esti­gui “més reforçat amb l'estalvi per­so­nal i amb l'asse­gu­ra­ment. Altra­ment l'empenta del finançament públic de la dependència sem­pre reque­rirà posar un valor als cos­tos que la impo­sició genera en el crei­xe­ment econòmic i en la capa­ci­tat de des­pesa neta de les famílies. Amb dis­po­sició a pagar, allà on es pugui, és més fàcil detec­tar que si s'acce­deix al ser­vei és que com a mínim qui ho fa pensa que això val el que costa, ja que altra­ment no el dema­na­ria. Es tracta d'un equi­li­bri entre capa­ci­tat de pagar, aquí el sec­tor públic hau­ria de ser-hi pre­sent per als qui menys poden, i de dis­po­sició a pagar amb més presència de la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual”. Si l'enve­lli­ment és un repte, el sobre­en­ve­lli­ment és la seva expansió, i són molts els obser­va­dors que dema­nen ins­tru­men­tar aviat solu­ci­ons com ara suports a les llars que hagin d'abor­dar el pro­blema, via cotit­za­ci­ons soci­als, des­gra­vació a l'IRPF, o amb l'oferta pública de ser­veis domi­ci­li­a­ris i pisos tute­lats, a banda de desen­vo­lu­par un mer­cat d'hipo­te­ques inver­ses.