El meu avi i padrí va néixer el 1904 al poble de Rubió (Anoia). Va ser un cata­la­nista que va llui­tar durant tota la seva vida en favor de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes i la lli­ber­tat del nos­tre país.

L'esti­logràfica s'inventa als Estats Units a finals del segle XIX per Lewis Edson Water­man. A Europa es popu­la­ritza durant la Pri­mera Guerra Mun­dial gràcies als sol­dats ame­ri­cans que en duien una. Ales­ho­res comen­cen a sor­gir els pri­mers fabri­cants euro­peus al Regne Unit i Ale­ma­nya.

En part per un tema de nivell indus­trial però sobre­tot de mer­cat. La demanda era escassa perquè l'esti­logràfica era un objecte de luxe que només les clas­ses benes­tants es podien per­me­tre. A més era un país amb uns alts nivells d'anal­fa­be­tisme. Les fir­mes dels EUA són les pri­me­res a intro­duir l'arti­cle a través de repre­sen­tants. Després sor­gei­xen els ano­me­nats mar­quis­tes, fabri­cants locals que com­pren peces fora i fan el mun­tatge aquí com una forma de con­nec­tar millor amb el cli­ent local i aba­ra­tir el preu. El pri­mer mar­quista va ser Vicente Martín, cre­a­dor de la marca Font Pelayo, on el 1927 va començar a tre­ba­llar el meu avi.

Durant la Guerra Civil el meu avui munta una soci­e­tat (Vicurvi) amb el seu germà Pas­qual i un soci, Bal­do­mer Curià, per fabri­car esti­logràfiques. Josep Vila tenia molta relació amb certs líders del cata­la­nisme, con­cre­ta­ment amb el Joan Cor­nu­de­lla, que el 1937 va ser nome­nat pre­si­dent del par­tit Estat Català. En aquell moment, hi havia una clara consciència que calia trans­me­tre als sol­dats cata­lans el sen­tit de la seva lluita i la iden­ti­tat de Cata­lu­nya. El meu avi pensa que la millor manera és repar­tint esti­logràfiques.

L'autar­quia va sig­ni­fi­car que no es podia impor­tar res i tots els pro­duc­tes s'havien de fabri­car aquí i a finals del 1940 i prin­ci­pis del 1941 es crea la pri­mera esti­logràfica fabri­cada total­ment amb mate­ri­als espa­nyols. Es va ano­mena Regia i és segu­ra­ment l'esti­logràfica de més qua­li­tat fabri­cada mai a Espa­nya, i objecte cobe­jat pel col·lec­ci­o­nisme. És segur i cert que Franco i els seus minis­tres sig­na­ven els seus docu­ments amb l'esti­logràfica de l'avi.

Va tenir les seves peti­tes victòries. He des­co­bert que tot el que feia s'ha d'inter­pre­tar en clau cata­la­nista. Per exem­ple, sem­pre ins­cri­via les seves empre­ses o regis­trava les patents el dia de Sant Jordi, patró de Cata­lu­nya. En el cas de l'esti­logràfica Regia, va triar el nom perquè “Corona Regia” era com els his­to­ri­a­dors cata­lans desig­na­ven la Corona d'Aragó i com se l'ano­me­nava als segles XII a XV.

A finals del 1945 Manu­fac­tu­ras Vicurvi era l'empresa de mate­rial d'escrip­tori més impor­tant i moderna d'una Europa des­tros­sada per la guerra mun­dial. L'invent d'un hon­garès naci­o­na­lit­zat argentí, József Biró, va arri­bar a la fàbrica. Era una ploma amb una bola a la punta. Van pen­sar que era un progrés i la van començar a fabri­car. Així és com el meu avi i els seus socis es van con­ver­tir en els pri­mers fabri­cants euro­peus del bolígraf.

Va ser un èxit comer­cial, es van ven­dre milers de bolígrafs a tot Europa. Però igual que va pas­sar amb altres fabri­cants de bolígrafs del món van començar a rebre mol­tes recla­ma­ci­ons perquè la tinta s'asse­cava. Va ser un cop molt fort per a l'empresa, que havia apos­tat pels bolígrafs. A finals dels 50 la gent es va dei­xar d'interes­sar pels bolígrafs i va tor­nar a les plo­mes.

No, però Bal­do­mer Curià va ven­dre la seva par­ti­ci­pació de l'empresa als dos ger­mans. A prin­ci­pis dels anys 50 irromp el plàstic i l'empresa del meu avi va paten­tar un bolígraf d'aquest mate­rial. A Europa es va fer molt popu­lar el boli Bic, que va començar a obrir fàbri­ques arreu menys a Espa­nya perquè el meu avi tenia una patent simi­lar. Per això van arri­bar a un acord comer­cial. Tots els Bic que es venien a Espa­nya esta­ven fets per l'empresa dels dos ger­mans Vila Sivill.

El 64 van tren­car la relació i Bic va mun­tar la seva fàbrica a Tar­ra­gona. Als anys setanta l'empresa de l'avi va mar­xar a Rubí, amb difi­cul­tats per com­pe­tir amb un gegant com Bic. Final­ment l'empresa va tan­car el 1980. No va resis­tir.

Sí, malau­ra­da­ment hi ha mol­tes històries com la del meu avi que s'han per­dut. Eren temps de repressió fran­quista i les famílies les silen­ci­a­ven. Ara estem en procés de recu­pe­rar-les.