Patir una mica és normal. Jo també em posava tens i nerviós en els rodatges. T'habitues a conviure amb aquesta pressió. La clau és viure l'experiència com una oportunitat i deixar de veure el públic com una amenaça, perquè en el fons són persones que estan interessades pel que diràs. Un cop has canviat l'òptica després has de començar a habituar-te a estar a dalt de l'escenari, a fer servir la nostra veu i el nostre cos.

Comencem per memoritzar el que volem dir: però no de manera literal, que pot semblar poc natural, sinó memoritzem la successió de les idees. Això no ha de ser gaire complicat si el tema el dominem. Memoritzar ens alliberarà per fixar-nos en com ho diem.

Sens dubte ho és. El que proposo tant amb la veu com amb la comunicació no verbal és que acabem tenint més consciència de com la fem servir. Hem de poder fer una pausa quan toca fer-la, alentir el discurs i pujar el to i el volum quan convé. En definitiva, que puguem conduir voluntàriament veu i cos, que tenim molt abandonats.

La veu la fem servir amb el pilot automàtic. És bo treballar la respiració diafragmàtica, que ens ajudarà en la projecció de la veu i també a controlar els nervis. I més que gravar-nos, una cosa que funciona molt bé des del minut zero és llegir en veu alta, imaginant que has de fer entenedor el text a una persona. Segurament prendrem consciència de si vocalitzem prou o si imprimim prou volum.

Hem de pujar una mica el volum i exagerar una mica els gestos. Com si ens connectessin amb un amplificador i tot ho fessin una mica més gros. I això és vàlid tant en un gran auditori com en una presentació més petita amb inversors o clients. Això t'aporta seguretat i transmets que això que dius és important.

Estem utilitzant les nostres eines d'una altra manera de com hi estem acostumats perquè el context és diferent, però això no vol dir que actuem o impostem. L'únic que tindràs una sensació estranya i pensaràs “no sóc jo”, però el que estàs fent és utilitzar les teves eines de cada dia d'una manera diferent. Es tracta de ser conscients i a partir d'aquí practicar fins que sigui un hàbit.

Sí, però, i aquí parlo com a actor, l'humor és una cosa molt seriosa. La comèdia és implacable. Quan fas un drama, la reacció que perceps del públic no és tan clara, el silenci que reps pot ser de tensió o pot ser d'avorriment, en la comèdia no hi ha mitges tintes, o riuen o no riuen.

Sí, és assumir un risc. Del món anglosaxó ens ve la proposta de començar la nostra presentació amb un acudit. Jo,si ets de la mena de persona divertida que fas acudits als sopars i la gent riu, llança't, però si no és la teva corda, no ho facis. Començar amb un acudit i que la gent no rigui és la pitjor de les maneres de començar.

Hi fa molt, pots tenir el producte fantàstic però una mala presentació el pot espatllar. L'iPhone sense la presentació de Steve Jobs no sé si hagués funcionat de la mateixa manera. Aristòtil deia que saber explicar una idea és tan important com la idea mateixa. I això és vàlid especialment aquí, que som molt creatius, tenim idees i trobem solucions, però tenim un problema a l'hora d'explicar-lo.