Millorar un objecte tan quotidià com és un setrill però que no funciona perquè sempre regalima ha estat el millor –o almenys el més conegut- dels projectes de Rafael Marquina i Audouard (Madrid, 1921-Barcelona, 2013).

Marquina ha estat un dissenyador, arquitecte i escultor català de fama internacional, sobretot per haver creat un setrill vinagrera revolucionari -el setrill Marquina- que ni goteja ni embruta i que s'ha venut i copiat arreu del món. Tant és així, que el mateix Marquina tenia una col·lecció personal de les còpies que havia anat aconseguint –o be li havien regalat- en ser un dels dissenys més plagiats de tota la història.

Un setrill que li va donar una merescuda fama mediàtica però que al mateix temps va eclipsar els altres dissenys que al llarg de la vida va fer –al voltant d'un per any- en diversos àmbits.

Pel que fa al setrill, el que més el molestava, però, no és que copiessin el seu invent (es calcula que existeixen al voltant d'un milió de versions), sinó que les còpies no aconseguissin l'objectiu pel qual va ser creat: no empastifar mans ni estovalles. No entenia com molts imitadors no captaven que tota la gràcia del setrill és el pla inclinat de la boca que recull la gota o gotes que, atrapades pel broc corb, que rep el nom de palíndrom, llisquen perquè sinó l'oli queda estancat i no cau altre cop dins l'ampolla.

“Qualsevol recipient per servir oli vessa l'última gota, amb aquest disseny la mateixa oliera recull aquesta gota i la torna al recipient. Simple però efectiu. La resta és complicar”, deia Rafael Marquina.

És la seva forma peculiar, que recorda els matrassos d'un laboratori químic, la que permet resoldre el problema del degoteig.

El setrill està format per dues peces de vidre transparent: un recipient amb doble forma cònica invertida sense nansa amb una boca en forma d'embut per omplir-lo i un broc corb, fàcilment extraïble per omplir i netejar el setrill, que té una obertura que dosifica el líquid, ja sigui oli o vinagre. L'interior de la boca recull el degoteig que llisca pel broc i passa dins el setrill a través de la base tap del broc que té una ranura que permet recollir les gotes i tornar-les a l'interior, alhora que deixa entrar l'aire en el matràs i s'ajusta a la part superior del recipient. La subjecció de les dues peces es garanteix pel tractament esmerilat, tant del coll del recipient com de la base del broc. El setrill té una àmplia base que li dóna una gran estabilitat.

Marquina considerava que les setrilleres no eren la seva millor obra perquè no tenen un disseny perfecte. Són massa cares, deia, perquè no poden ser fabricades de forma totalment industrial. Cal modelar artesanalment el broc-bec i esmerilar el punt d'encaix entre les dues peces. Així doncs, gairebé 50 anys després va decidir redissenyar-les. Una nova versió del model setrill vinagrera antidegoteig, consistent en una única peça que surt d'un motlle i que abarateix substancialment el preu. Un nou setrill però que no ha aconseguit desbancar l'original.

Un disseny simple, depurat, elegant i sobretot funcional, que es pot adquirir en llocs tan prestigiosos com la botiga del MoMA a Nova York, i que va obtenir el Premi Delta d'Or a la primera convocatòria, al 1961, dels premis Delta creats per ADI-FAD (Associació de Dissenyadors Industrials del Foment de les Arts Decoratives) i que encara avui dia és considerat com un dels productes més selectes del disseny industrial català.

La utilitat dels objectes creats per Marquina va ser la seva veritable obsessió. És la base del bon disseny. No concebia que l'estètica d'un objecte –el disseny bonic- passés al davant de la funció per la qual havia estat creat. Només el disseny artesanal justificava al seu parer aquesta priorització. Creia, com Albert Einstein, al qual citava, que en temps de crisi només la creativitat era més important que el coneixement. I el disseny era pura creativitat.