Com conta el llibre de la història, un cop les voluntats polítiques admeten la independència d'un país, resta un capítol prou complex, la negociació del deute, en què el bescanvi d'actius i passius ha de ser una solució en què ningú prengui mal, ni l'estat predecessor ni el que estrena estatus. En una hipotètica negociació, Espanya i Catalunya, sota l'atenta observació, i pressió, dels organismes internacionals, hauran de maldar perquè en la nova realitat d'estats separats el pes del deute no sigui gaire feixuc i fer bo el vell proverbi hongarès que diu que és ric aquell que no deu res.

En aquesta auca de política-ficció, la casuística de criteris i escenaris és prou àmplia, i els qui s'asseguin a taula per negociar i fer transaccions tenen prou possibilitats d'estratègia. Tot partint de la situació actual de la Catalunya autonòmica, que suporta un deute del 105% del PIB, hi ha un variat reguitzell d'escenaris (vegeu el gràfic 1): si no hi ha acord, la forquilla va del 13,5%, en què Catalunya no assumeix el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), a un 36%, en què s'imposa el criteri del pes de l'economia catalana en el PIB espanyol. En canvi, amb la negociació d'actius i passius, es pot anar del 47,1 al 73,2% del PIB. Hi trobarem béns de domini públic, com l'espai aeri, el radioelèctric, les vies de comunicació, la zona maritimoterrestre; béns patrimonials com ara les infraestructures aeroportuàries, ferroviàries, portuàries; béns immobles de l'Estat concentrats a Madrid i altres comunitats; Patrimoni de l'Estat i Tresor Públic; Fons de Reserva de la Seguretat Social; arxius i fons documentals; bases de dades, etcètera, i sense deixar fora de l'àmbit de la negociació, com reclamen els experts, el dèficit fiscal en si mateix, 230.779 milions d'euros segons el criteri de flux monetari en els darrers 25 anys.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis (CCN), ha fet una important recerca en els darrers anys sobre com ha de ser el repartiment del deute, i ja d'entrada avisa que en la hipotètica negociació els representants de l'estat naixent “han de defensar que Catalunya ha d'assumir el menor deute possible, amb molt poques contraprestacions”: “No s'haurien d'obrir les converses amb una actitud bonista”, alerta. Ara mateix, la Generalitat assumeix el 19,5% de tot el deute públic net de l'Estat i, a més a més, la meitat del seu deute, que depassa els 70.000 milions, està contret amb l'Estat. Per Pont, cal interrogar-se si s'ha de pagar aquest deute tenint present que “l'Estat deu a Catalunya 10.000 milions d'euros en concepte d'incompliments de la disposició addicional III de l'Estatut i altres compromisos”. De fet, l'Estat espanyol, tot i negar que es pugui fer realitat un escenari de reconeixement d'una Catalunya independent, ja té una proposta de negociació, l'anomenat Pla Margallo, elaborat pel ministeri d'Afers Exteriors espanyol, en què se li demanaria al nou estat català assumir una motxilla del 16% del deute espanyol, uns 150.000 milions, “una xifra que ja seria menor al deute que actualment assumim”. En tot cas, com afegeix, “aquest 16% només és acceptable si s'assumeix el seu equivalent en actius”. En aquesta òptica, Catalunya, “per assumir part del deute espanyol, ha de veure reconeguda la seva independència, perquè, si no és així, no se'n pot fer responsable”. Així doncs, tindríem un sil·logisme en què “la transmissió de deute implica necessàriament la independència”. Pont té fe plena que la negociació estigui il·luminada pel dret internacional, la Convenció de Viena del 1983 sobre successió d'estats, que prescriu que tots els actius de l'Estat s'han de quedar a Catalunya.

En la partida en què es conjuminaran complexes estratègies d'escaquistes, mirades impenetrables de tafurs del pòquer i oportunes picades d'ullet del mus, caldrà marcar bé el terreny, com diu Pont: “Mentre Espanya no transfereixi actius, Catalunya no ha d'assumir deute, i serà important posar a la mateixa altura la posició deutora d'Espanya que la seva posició creditora perquè Catalunya assumeixi la proporció creditora que li correspon davant tercers.” Per posar només uns exemples, a Espanya el Regne Unit li deu 243.000 milions d'euros; els Estats Units, 108.000 milions; Portugal, 48.000 milions, i Alemanya, 88.000 milions.

Parlar de taula de negociació és ara mateix un relat de política-ficció, però el cert és que si el Pla Margallo posa un percentatge, l'altra, la Generalitat, també té la seva proposta per engegar la partida del deute. Tenint el compte els acords de Dayton, que van definir el marc de les repúbliques que van succeir Iugoslàvia, “Catalunya treballaria amb la perspectiva d'assumir un deute proporcional a la despesa efectiva de l'Estat al territori, la inversió real liquidada, que seria d'un 10,6% més una correcció per la via de les balances fiscals, amb la qual cosa podríem arribar a un 13-14%”, reconeixen fonts de la Generalitat. Estaríem parlant d'un deute de 183.000 milions, gairebé un 90% sobre el PIB.

En tot cas, com remarquen els economistes David Ros i Pere Miret a l'estudi “Endeutament i independència”, recentment publicat a Revista de Catalunya, és una càrrega més suportable que el deute actual que suporta Catalunya, del 105%, si sumem el deute propi més el 19,5% del deute net de l'Estat, que correspon a l'esforç fiscal de Catalunya. En sintonia amb Albert Pont, Ros i Miret ens conviden a posar el focus en els convidats a la taula negociadora, que poden arbitrar perquè en aquesta separació d'estats, en el repartiment d'actius i passius, creditors privats i públics d'arreu quedin més o menys satisfets. Explica Ros que “la UE, el BCE, l'FMI, el Club de París, els creditors públics, i el Club de Londres, creditors privats, els gendarmes internacionals, ens obligaran a negociar per evitar la inestabilitat econòmica”. Miret hi afegeix: “La preocupació d'aquests creditors ve més per garantir com pagaria l'Estat espanyol allò que deu un cop Catalunya no en formi part, que no per la capacitat que el nou estat pugui assumir la seva part. I potser resulta més fàcil cobrar amb una Catalunya independent.”

En el seu estudi, en el tancament del 2015 la Generalitat tindria un deute de 72.274 milions, mentre que el deute de l'Estat seria de 790.307 milions, un cop s'han segregat els actius pel Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), d'un valor de 150.208 milions. Com expliquen, “si bé en l'àmbit internacional, a l'hora de comptar el risc del deute sobirà, es calcula el deute brut del qual ha de respondre l'Estat, considerat globalment, en el cas d'una separació d'estats, cada regió autònoma ha de respondre del seu propi dèbit”. En la seva exploració acadèmica, Ros i Miret sostenen que, acabada la negociació d'actius i passius, el nou estat contrauria un deute sobre el PIB d'entre el 50 i el 75%, clarament per sota de la mitjana europea, que és del 87,2%, i perfectament suportable en els pròxims anys, amb el supòsit perfectament versemblant que el PIB català creixeria a bon ritme, alliberat del dèficit fiscal amb l'Estat espanyol. Amb el benentès, és clar, que hi ha l'escenari en què no res es negocia, que col·locaria el dèbit de Catalunya en el 36% del PIB, percentatge que podria davallar fins al 16%, mentre no s'assumís la devolució del FLA a l'Estat espanyol. Tanmateix, el més probable seria la negociació, atès que a la nova Espanya “li caldria un període d'adaptació, donat que els ingressos se li rebaixarien considerablement”, observa Ros, per a qui és clar que caldrà “pagar un preu per la llibertat, que es podria concretar en un pla desconnexió en quatre anys, en què es mantingués el primer any amb un dèficit fiscal de 16.000 milions, per passar al següent a 8.000 milions, al tercer a 4.000 milions i al quart a 0.”

Ros i Miret fan ben avinent en el seu estudi que, en la repartició d'actius i passius, el balanç de l'Estat espanyol parteix d'un gran handicap d'entrada: un forat de 300.000 milions d'euros que el situen ben bé al límit de la fallida tècnica. Una constatació que recullen de l'estudi de Jordi Angusto, Marcel Coderch i Gemma Pons Repartiment d'actius i passius entre Catalunya i l'Estat espanyol. El balanç patrimonial de l'estat com a eina de càlcul. En aquest treball, es calcula que cada euro d'actius carrega una motxilla de deute del 46%, un sobrecost. En la seva recerca, aquests experts fan una estimació prèvia dels actius materials de l'Estat que podem localitzar a Catalunya, i que estarien per sota del 15%, constatació ben versemblant, ja que a Catalunya es registren només el 2,66% dels edificis de l'Estat a tota la seva geografia. En aquest estudi d'imputació del deute, Angusto, Coderch i Pons estableixen una forquilla en què en el marge inferior Catalunya hauria d'assumir un deute de 29.000 milions, que deixaria el percentatge sobre el PIB en un 47,1%, mentre que en el marge superior, amb l'obligació de fer-se càrrec de 85.000 milions, ja ens enlairaríem fins al 73,3%. L'estudi dóna peu a interpretar que, en el moment de l'estira-i-arronsa sobre actius i passius, “si t'has de quedar amb Adif, perquè no hi ha més remei, potser hauràs de renunciar a Renfe”, com diu Jordi Angusto. Com que “cada actiu porta afegida una motxilla de deute, els negociadors del nou estat haurien de demanar només allò que és imprescindible”. Considera que en aquest repartiment dels actius, que vol dir fer-se càrrec del forat patrimonial que els acompanya, “el màxim que podria acceptar la part catalana és repartir el forat per població”. En el seu raonament, “si Catalunya ha d'entomar d'inici un dèficit fiscal de 100.000 milions, hem de tenir en compte que l'actual dèficit fiscal de 16.000 milions anuals ja no es generaria, amb la qual cosa Catalunya estaria en condicions d'eixugar deute i d'anar a cercar finançament als mercats sense entrebancs”. Defensor del 10/10, és a dir, “si els actius de l'Estat espanyol al Principat són el 10% del total, com és el cas, el nou estat català haurà d'assumir un percentatge similar de passius com a contrapartida”, respon als qui puguin considerar que és poc perquè el percentatge és lluny del pes de Catalunya al PIB espanyol, que “no ha sigut cap caprici català, sinó decisió espanyola, i una justificació no menor de la independència; el segon, reiterar que un deute suportat per actius equivalents no és gaire problemàtic i, com que a Espanya romandrà el 90% dels actius, podrà assumir un percentatge de deute igual, independentment de la ràtio deute/PIB de les parts”. Angusto també adverteix als jugadors d'aquesta partida sobre el deute: “En la mesura que una part del dèficit fiscal «no ha estat pagada» sinó incorporada al deute públic espanyol, segons quin volum de deute assumim en acordar la independència acabarem augmentant o disminuint, retroactivament, el dèficit fiscal suportat.”

Tot fent un gir de 180 graus en el punt d'observació, Ángel de la Fuente, director de Fedea i expert en balances fiscals, interpreta: “Atès que es tracta d'un divorci, i hi ha un deute comú, la lògica és que, un cop s'hagi dissolt la unitat familiar, es reparteixi en funció de la capacitat de pagament”, és a dir segons la contribució catalana al PIB espanyol. Així doncs, “si Catalunya es fes responsable de la part alíquota del deute espanyol, el seu sostre de deute s'hauria d'enlairar fins al 120%. Si l'Estat comú està considerablement endeutat, difícilment una Catalunya independent ho estaria menys”. Amb tot, De la Fuente considera que, en l'eventual negociació del deute, “és fins a un cert punt rar establir quina part del deute és teu i quina és compartit”.

En l'anàlisi que ha realitzat Javier J. Navarro, editor de la publicació digital El Blog Salmón, hom vaticina, en cas que les parts arribessin a un acord, en aplicació del criteri per PIB, que “Catalunya tindria entre el 92 i el 100%, i això no és un punt de partida favorable per a una nació que s'acaba d'independitzar”. Navarro, a més, a un deute que s'atansaria als 200.000 milions d'euros, afegeix un 2,7% addicional del deute de les entitats locals, que calibra en 5.288 milions. Pel que fa als creditors, als tenidors del deute, exposa dues solucions possibles: d'una banda, els creditors podrien tenir deute de tots dos estats resultants de la secessió, o bé que el govern d'Espanya romangués com a creditor del català, que es mantindria en una situació de palanquejament. Al seu parer, per als creditors internacionals cap d'aquestes solucions esvairien els dubtes de qui vol cobrar: “La primera solució no convenç perquè passarien a tenir deute d'un estat que s'acaba de crear i, a més a més, el nou estat d'Espanya sense Catalunya podria tenir problemes per finançar-se, pel risc que s'optés per una solució similar si altres regions decidissin independitzar-se. El segon supòsit tampoc convenç perquè el deutor dependria d'un altre per cobrir els seus pagaments.”

La conjuntura actual, d'elevadíssim endeutament, “condiciona qualsevol solució del contenciós català” quan parlem de repartiment del deute, segons l'opinió de Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB. Pels seus càlculs, “Catalunya hauria d'absorbir 240.000 milions d'euros del deute públic d'Espanya, un 24%, segons els càlculs del conseller d'Economia, Oriol Junqueras, als quals cal afegir 60.000 milions de deute estricte de la Generalitat. Així que una Catalunya independent començaria el camí amb un endeutament públic de prop del 140% del PIB català. I d'aquest volum, uns 80.000 milions, un 40%, estarien en mans estrangeres”. Per reblar el clau, diu: “Aquest deute s'ha de refinançar, i el refinançament depèn de la confiança que se'ns atorgui. Ja vam tenir una bona mostra del que succeeix quan aquesta se soscava: entre juny del 2011 i desembre del 2012 van abandonar Espanya uns 400.000 milions d'euros i, en lloc de refinançament i entrada de recursos, vam tenir estampida de capitals.”

Amb aquesta perspectiva d'un estat que comença a caminar hiperendeutat, Roger Fatjó, cap del servei d'estudis del CCN, no es cansa de repetir que cal segregar del deute espanyol que s'ha de repartir el de la Catalunya autònoma, que hi és inclòs. Interrogat sobre quin criteri pot prevaldre finalment a l'hora de negociar deute, observa: “Potser s'acaba imposant el poblacional, el que millor s'entén internacionalment, tot i que en algunes partides convindria afegir un criteri homogeneïtzador de reequilibri. El 16% de deute sobre el PIB hauria de ser el llistó, per negociar cap avall, tot utilitzant criteris de racionalitat.” En aquest sentit, considera que jugar la carta del dèficit fiscal històric de 200.000 milions, “contra els 148.000 milions que adjudica a Catalunya el Pla Margallo”, és la gran jugada estratègica en una partida en què, s'ensuma, la gran discussió serà negociar els béns no territorialitzables: “Què li pertoca a Catalunya del Museo del Prado o de Paradores, per exemple.” Fatjó diu que hi ha estudis que calculen que caldrien 4.000 milions per cobrir les despeses que ara genera el govern estatal, i als que creuen que assumir això faria augmentar el deute de la Generalitat, respon que “pel fet de pertànyer a Espanya ja paguem molt més”. En una Catalunya independent, aquesta suma “seria una despesa feta al país amb un efecte multiplicador en l'economia”. Fatjó preveu que en un hipotètic acord final “els creditors, encara que concedeixin la raó a Catalunya, l'obligaran a carregar una motxilla de deute per evitar deixar Espanya amb un deute espectacular”.