Focus

Els comptes entre estats i aspirants

No hi ha un únic model per al repartiment d'actius i passius quan un país es planteja la independència. Molt sovint la tria la determina la urgència, la pressió o la previsió

El Banc Mundial ha establert les bases per a futures negociacions
La dissolució és la principal via per la qual han optat els països que s'han independitzat
Sense acord, el deute es reparteix equitativament, segons la fórmula del prorrateig

De pro­cla­ma­ci­ons d'inde­pendència uni­la­te­ral, seces­si­ons i dis­so­lu­ci­ons acor­da­des, i de referèndums que cer­quen la cre­ació d'un nou país n'hi ha per triar i reme­nar en la història. Dins de la història moderna, els més refe­ren­ci­ats i/o pròxims res­pecte al procés que s'està vivint a hores d'ara a Cata­lu­nya són, bàsica­ment, cinc: Escòcia, el cas més recent; el Que­bec, que ja ha dut a terme dos referèndums per a la inde­pendència, amb resul­tats ajus­tats però insu­fi­ci­ents; les repúbli­ques bàlti­ques, dins del procés de des­in­te­gració de la Unió Soviètica; la dis­so­lució de Txe­cos­lovàquia, i les noves repúbli­ques nas­cu­des arran del con­flicte bèl·lic a l'ex-Iugoslàvia. Cadas­cun dels pro­ces­sos ha seguit un pro­ce­di­ment dife­rent en el repar­ti­ment d'actius i pas­sius. Les lleis inter­na­ci­o­nals dei­xen la porta molt oberta als pac­tes entre els pro­ta­go­nis­tes.

A Txe­cos­lovàquia es va optar per la dis­so­lució i per l'apli­cació del mètode del pror­ra­teig basant-se en la població per dis­tri­buir els actius i pas­sius exis­tents, que havien d'assu­mir les noves repúbli­ques de Txèquia i Eslovàquia. Escòcia optava per la secessió, uti­lit­zant el mètode del pror­ra­teig, però no basant-se en la població tan sols, per al repar­ti­ment del deute i dels béns, una opció que final­ment també es va apli­car a les noves repúbli­ques bàlti­ques en la seva sepa­ració de l'ex-URSS, sense car­re­gar cap deute, per exprés desig de la futura Rússia. El Que­bec també va mani­fes­tar la intenció de fer ser­vir la secessió amb pror­ra­teig d'actius i pas­sius en el procés inde­pen­den­tista que no va aca­bar pre­nent forma. A l'ex Iugoslàvia, on es va optar per la dis­so­lució, el repar­ti­ment va ser pro­por­ci­o­nal, basant-se en vari­a­bles com ara la població, també va ser l'opció tri­ada per al repar­ti­ment d'actius i pas­sius. Així, tot i les dife­rents moda­li­tats de fer efec­tiva la inde­pendència, allò que fins ara han demos­trat els pro­ces­sos que han desem­bo­cat en el nai­xe­ment de nous estats és que la dis­so­lució o la secessió no com­por­ten la des­a­pa­rició de les rela­ci­ons jurídiques a tots els nivells, i que no hi ha cap llei inter­na­ci­o­nal que impe­deixi el nai­xe­ment d'un nou estat.

Segons la Comissió de Dret Inter­na­ci­o­nal –orga­nisme creat per l'Assem­blea Gene­ral de les Naci­ons Uni­des el 1947 per codi­fi­car i pro­mo­ci­o­nar el dret inter­na­ci­o­nal, res­pon­sa­ble de trac­tats o ins­tru­ments inter­na­ci­o­nals com la Con­venció de Viena sobre el Dret dels Trac­tats o la Cort Penal Inter­na­ci­o­nal–, “la dis­so­lució d'un estat té lloc quan aquest i les parts del seu ter­ri­tori esde­ve­nen estats indi­vi­du­als” –secessió–, o bé quan “parts del seu ter­ri­tori esde­ve­nen estats inde­pen­dents i l'estat ori­gi­nal deixa d'exis­tir” –dis­so­lució–.

Nor­mes con­cre­tes.

Des del nai­xe­ment de les Naci­ons Uni­des, el prin­cipi de l'equi­tat en el pror­ra­teig ha domi­nat el repar­ti­ment del deute en aquests pro­ces­sos. Les nor­mes con­cre­tes que ho regu­len es recu­llen en l'arti­cle 41 de la Con­venció de Viena, que espe­ci­fica que, en absència d'acord –com es va pro­duir durant la nego­ci­ació per la dis­so­lució de l'ex-Iugoslàvia–, la regla que cal obser­var és el pas del deute de l'estat en pro­por­ci­ons equi­ta­ti­ves als estats suc­ces­sors “tenint en compte en par­ti­cu­lar els béns, drets i interes­sos que pas­sen als estats suc­ces­sors en relació amb el deute d'estat” (P.K. Menon, The suc­ces­sion of Sta­tes and the Pro­blem of State Debts, 6B.C. Third World L.J. 111 (1986), http://​law​digi​talc​ommo​ns.​bc.​edu/​twlj/​vol6/​iss2/​2).

La secessió o la dis­so­lució com­por­ten, segons la legis­lació inter­na­ci­o­nal, con­seqüències molt dife­rents per als països impli­cats. Els països que van néixer durant el segle pas­sat van aco­llir-se majo­ritària­ment a la fórmula de la dis­so­lució.

“En el cas de secessió, el nou país queda fora de les orga­nit­za­ci­ons i trac­tats inter­na­ci­o­nals als quals per­ta­nyia l'estat prin­ci­pal, i si vol tor­nar a for­mar-ne part, n'ha de sol·lici­tar l'ingrés. En canvi, en cas de dis­so­lució, els països resul­tants comen­cen de zero i, com a nous països que són, han de sol·lici­tar l'ingrés als orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals als quals vul­guin pertànyer o reno­var els trac­tats o com­pro­mi­sos que desit­gin con­ti­nuar. Si Cata­lu­nya optés per la dis­so­lució, esta­ria en millor posició per nego­ciar el repar­ti­ment del deute amb Espa­nya”, asse­gura Ana Sta­nic, advo­cada eslo­vena esta­blerta a Lon­dres –i aviat a Bar­ce­lona–, on va fun­dar el 2007 el des­patx E&A, espe­ci­a­lista en dret comu­ni­tari i liti­gis entre estats. Sta­nic, filla d'un dels res­pon­sa­bles de l'orga­nit­zació del referèndum d'inde­pendència d'Eslovènia, és una gran conei­xe­dora del procés català.

Esta­blir la via.

“És impor­tant esta­blir la via que es tria”, asse­gura. En el cas de Rússia, explica Sta­nic, “l'URSS es dis­so­lia i nai­xia Rússia com a nou país, però lla­vors el govern rus va ado­nar-se que si optava per la dis­so­lució per­dria les seves posi­ci­ons en els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals i hau­ria de tor­nar a dema­nar el seu ingrés. I això no ho volia. Així doncs, van pro­po­sar a la resta d'estats que s'opta­ria per la secessió, amb l'objec­tiu de no per­dre el seu lloc en els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals. A canvi, la nova Rússia va assu­mir la tota­li­tat del deute”.

El prin­ci­pal escull en les nego­ci­a­ci­ons de les inde­pendències recents ha estat iden­ti­fi­car els actius i comp­ta­bi­lit­zar els pas­sius. En el cas iugos­lau, el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI) va esta­blir les bases per repar­tir el deute i ho va fer segons el con­veni inter­na­ci­o­nal sobre la suc­cessió d'estats en béns, arxius i deu­tes, que com­bina dades com la població, les expor­ta­ci­ons i el pro­ducte naci­o­nal brut, entre altres.

Els actius.

A l'ex-Iugoslàvia, pri­mer es va nego­ciar el pas­siu i més tard es va entrar en els actius, i Sèrbia va ser la gran bene­fi­ci­ada. Per això, segons Sta­nic, “és impor­tant que Cata­lu­nya, que té temps per fer-ho, iden­ti­fi­qui tots els seus actius, fora i dins del país, n'aixe­qui acta i els immo­bi­litzi, perquè després, a l'hora de nego­ciar el repar­ti­ment del deute amb Espa­nya, el pror­ra­teig bene­fi­ciarà Cata­lu­nya perquè assu­mirà un deute menor”.

Garan­tir que els cre­di­tors cobra­ran és un dels prin­ci­pals neguits quan un país pro­clama la seva inde­pendència. En aquest sen­tit, l'actu­ació del Banc Mun­dial en el procés iugos­lau va esta­blir dos pre­ce­dents impor­tants per a futu­res nego­ci­a­ci­ons: pri­mer, es va con­fir­mar el prin­cipi del dret inter­na­ci­o­nal con­su­e­tu­di­nari que el deute con­tret passa als futurs estats i, segon, es va adop­tar la regla de bene­fi­ci­ari final, com un meca­nisme per a la divisió del deute.

Escòcia, que va rea­lit­zar el referèndum per a la inde­pendència el 18 de setem­bre del 2014, plan­te­java en el seu full de ruta, el docu­ment Scot­land's Future, que s'havia de bus­car l'acord amb el Regne Unit per al repar­ti­ment del deute naci­o­nal,“pror­ra­te­jat tenint en compte la con­tri­bució històrica a les finan­ces públi­ques del Regne Unit per part d'Escòcia, o bé basant-se en la població”, tot i que fonts gover­na­men­tals s'han decan­tat a favor de la pri­mera opció. “El procés, inclòs el refi­nançament del deute i els ter­mi­nis cor­res­po­nents, es pla­ne­ja­ran i fixa­ran per enda­vant per tal que els mer­cats vegin que es tracta d'un procés trans­pa­rent, pre­dic­ti­ble, orde­nat i de baix risc”, des­taca el docu­ment.

La Unió Euro­pea té ara sobre la taula dues rei­vin­di­ca­ci­ons d'inde­pendència: Escòcia, que tor­narà a recla­mar-la quan s'asse­guri el per­cen­tatge de vots favo­ra­ble, i Cata­lu­nya. “Si Escòcia i Cata­lu­nya anes­sin ple­gats en aquest camí tin­drien més força, no en tinc cap dubte”, asse­gura Sta­nic, que diu que “per dema­nar la dis­so­lució, Cata­lu­nya no neces­sita el sí de l'Estat espa­nyol”.

“La UE faria bé d'acollir Escòcia i Catalunya”

Marta Sardà

Daniel Turp, exvicepresident del Partit Quebequès i autor d'articles sobre la sobirania del Quebec, segueix de ben a prop el procés català.

Hi ha un únic criteri per al repartiment d'actius i passius en un procés d'independència?
En absència d'acord entre estat successor i predecessor, la norma relativa a la distribució dels actius i passius que es podria aplicar és la referent al criteri de “proporció equitativa”, al qual es fa referència a la Convenció de Viena de 1983 sobre la successió dels estats en matèria de béns, arxius i deutes, i més precisament en els seus articles 17 i 40. Tanmateix, aquesta convenció encara no ha entrat en vigor i Espanya no en forma part, a més que no té el consens dels experts en dret internacional. Per tant, crec que seria inadequat i inviable aplicar-la. Tot i això, fins ara s'han utilitzat diversos criteris, com ara els beneficis històrics, el percentatge de població o el PIB. Aquests enfocaments es van discutir al Quebec, per al referèndum del 1995, però no es va optar per cap d'ells.
Quin seria el més adient per a Catalunya?
Aquell que li permeti obtenir una proporció equitativa dels actius espanyols i l'assumpció d'una proporció equitativa dels deutes.
Dissolució o secessió?
Tant si Catalunya esdevé un estat a través d'un o altre procés, s'han d'aplicar els mateixos criteris en la distribució de la propietat estatal i dels deutes, és a dir, una distribució equitativa.
Catalunya i Escòcia haurien d'unir esforços?
Sí, han de caminar junts cap a la independència. I afegiria, en el millor interès de la UE i dels seus estats membres, que s'hauria de reconèixer el desig democràtica d'Escòcia i Catalunya de ser estats independents i membres de la UE.
Creu que és legítim el desig de catalans i escocesos?
I tant. He estat testimoni, com a observador, de les últimes consultes a Catalunya, i he quedat impressionat per la cultura democràtica en què es fonamenta aquesta voluntat, pels processos organitzats pel govern i el parlament, així com per la societat civil, per permetre que aquesta voluntat s'expressi.
Així, Catalunya i Escòcia, futurs nous estats de la UE?
Si la UE és una veritable unió de països democràtics, ha d'acceptar i donar suport a la voluntat d'aquests pobles. I també s'ha de dir de manera molt clara que haurien de ser ben rebuts com a estats membres de la UE.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.