Ho trobo escandalós.

Encara que com a novel·lista la meva feina és posar-me dins dels personatges, em costa posar-me al cap dels polítics espanyols directament relacionats amb aquests afers. Si primer deien que era una broma, doncs que tinguin una mica de sentit de l'humor i que deixin que passi la broma. Si resulta que no era tal broma, per què menystenen el 9-N i els seus resultats, que n'hi ha que ho fan?... En què quedem? Si porten el 9-N a judici, resulta que no era cap broma i que allò va tenir molta més importància del que diuen. Encara que no es pogués dir que allò era una consulta amb tots els ets i uts des d'un punt de vista legal, per totes les dificultats que hi va posar l'Estat espanyol, sí que era una consulta vàlida per saber, per conèixer. Això és objectiu, al marge del que en podríem dir els aspectes de legalitat espanyola estricta. El 9-N mostra unes dades: van votar 2.300.000 persones, i això suposo que és el que no els agrada gens.

Exactament. Es va expressar una voluntat de prendre's seriosament el fet de la invitació a votar, el gest democràtic més a mà que tenim. Pensa en Suïssa, on per qualsevol cosa diuen: “Decidim-ho entre tots”, i fan els seus referèndums, i en fan tants que arriba un moment que la cosa se'ls esbrava. Però la seva actitud és impecable. En canvi, aquí la democràcia els fa por, i no és només que els faci por, sinó que diuen: “Això els ho hem de matxucar”, i per això venen aquestes conseqüències jurídiques. “Els hem de trinxar perquè a ningú no se li acudeixi de posar a votació popular el que vol la gent.” És una negació del concepte de democràcia, i això no pot ser.

Era una frase que es deia molt sovint, sí. A l'hora de la veritat, no ha estat així.

Hi ha hagut una evolució. Jo personalment i el meu entorn familiar i íntim sempre hem pensat i hem desitjat la independència; en la meva memòria, des de sempre. Mirar enrere et fa rumiar. Poso un exemple: en les primeres eleccions democràtiques, el 1977, el PSUC tenia una força i una influència social extraordinàries. I ara em salto etapes; però, amb molta tristesa, he vist com ha anat derivant cap a una Iniciativa per Catalunya que cada cop era més ni carn ni peix; en aquests moments, si més no els seus representants, ja dins de Comuns, estan fent un paper d'estrassa. I això em fa una pena profunda. I això també em fa pensar quin és el paper de Catalunya Sí que es Pot. En començar la legislatura demanava un referèndum com a posició diríem relativament bel·ligerant respecte a la majoria i ara resulta que allò de demanar un referèndum era una broma. Això m'empipa, perquè és jugar a fet i amagar. He vist un titular d'una xerrada entre en Carod-Rovira, el Domènech i l'Íñigo Errejón on Carod deia: “Alerta, que entre els comuns hi ha molts independentistes.” N'estic convençut. El que no entenc és aquest ni carn ni peix que practiquen al Parlament.

I tant, que és així. Sí, arriben els moments més durs, però ja sabíem que, si per sort arribaven aquests moments, voldria dir que estem en el camí, i hi haurà decisions difícils de prendre perquè les conseqüències dependran de com es posi l'Estat, de com vulgui exposar-se davant del món l'Estat espanyol, si es manté en la negativa del diàleg i Catalunya manté la seva posició amb fermesa. Com més ferma i més en bloc i compacta sigui la nostra posició, millor.

No em sobta: m'emprenya. Jo no sóc polític ni milito en cap d'aquestes formacions esmentades, però penso, des del punt de vista de ciutadà, que som en el temps de la generositat política i personal de les formacions: assolim la independència i fem la República. I aleshores, si teniu diferències, ja les podreu polir, llimar, exagerar o el que calgui, però després, no ara! La política m'interessa, però aquest joc que considero egoisme partidista més aviat em desanima, em descoratja. Hi ha coses que són molt més importants. A mi tant me fa la taxa de poder que pugui tenir ERC, la CUP o PDeCAT o els Comuns. A mi el que m'interessa és que no es perdi de vista que hi ha un objectiu comú en què tots estem d'acord. Jo diria als polítics: “Aguanteu la respiració un moment, fem-ho, i després ja entrarem en els matisos.” Perquè pensar que podem assolir la independència amb un país absolutament endreçat i arreglat al gust de cadascú, és impossible. De vegades pots arribar a sospitar que hi ha gent a qui els fa un cert respecte el pas que s'ha de donar i despisten una mica, fan volar coloms i miren a una altra banda. Escolta: el que és important és que s'aguanti la paret, ja la pintarem després del color que sigui. Entenc perfectament l'actitud d'en Lluís Llach quan diu que si no hi ha aprovació de pressupostos, plega. Sembla que no vulguem perdre cap oportunitat de perdre l'oportunitat de guanyar.

És clau. És clar que en aquestes mateixes institucions, pel que sé i pel que veig i m'ensumo, també hi ha els partits ficats amb més o menys influència, però hi ha molta gent que, militi o no militi en un partit, hi està dedicant moltes hores i està dedicant molta energia perquè l'ANC i Òmnium siguin aglutinadors del conjunt. Han estat catalitzadors d'aquest acte de voluntat de la població, de tots els que hem sortit i sortim al carrer i que fa uns quants Onzes de Setembre que diem: “A veure si aquest és l'últim, a veure si aquest és l'últim, i ja no ens caldrà sortir més a reivindicar evidències.” I que, malgrat tot, continuem sortint al carrer i tenim moments de gran emoció que no hem de deixar perdre ni de valorar, ni de recordar, com la Via Catalana, una cosa més que brutal i a més feta amb aquella alegria! I tot el que ha vingut després, la V baixa, el punter. A veure, aquestes mobilitzacions els partits són incapaços de fer-les, perquè la seva feina és una altra. Els partits tenen la seva tasca principal al Parlament i poden mobilitzar gent, és clar, però no tenen aquesta capacitat si no van de costat amb institucions com l'ANC, Òmnium i l'AMI. Jo sóc soci de les dues que en puc ser. I sort en tenim del paper que fan. Jo sóc soci de les dues que en puc ser.

Sí, sí, sens dubte.

Sí, no tothom és Suso del Toro o Ramón Cotarelo o d'altres, pocs, però que no em venen al cap ara que parlem tu i jo. Estic convençut, penso i vull pensar que, a Espanya, hi ha molta gent que està d'acord amb la posició i les reivindicacions catalanes; i també n'hi ha que, encara que no els agradi que ens independitzem, entenen que tenim tot el dret de decidir el nostre destí. Però uns i altres no gosen dir-ho perquè saben que no cauria bé, que podria fer empipar algú, que el podrien bescantar. Comprenc que és una posició difícil. S'ha de ser molt valent per ser un Suso del Toro o un Ramón Cotarelo, que no tenen pèls a la llengua i mostren arguments seriosos de reflexió. I n'hi ha més, però és molt humà: “A mi que no m'emboliquin. Hi estic d'acord i no diria res si Catalunya s'independitzés, però ara no em compliqueu la vida.” Al marge de la qüestió catalana, em pensava que, a Espanya, algú es mouria, s'indignaria veient aquest poder absolut que té ara mateix el PP amb la complaença activa del PSOE i la complicitat activa de Ciutadans. El paper del PSOE és vergonyós. Després de tant de temps de dir que mai, però és que mai, donarien suport al PP, abaixar-se els pantalons d'aquesta manera... Ja sé que sóc molt càndid, però no m'ho esperava.

La força de la gent és evident. Els polítics de la CUP i de Junts pel Sí i els que es defineixin entre els Comuns, que treballen des del Parlament per la independència, saben que el que hi ha és tota una gernació que vol que es faci aquest pas. Molta gent vol que tornem a fer el 9-N però ara sense limitacions. I cadascú votarà el que cregui més oportú. I tota aquesta gent, que és moltíssima, ja ha sortit al carrer i tornarà a sortir a dir-ho, si cal. No perquè sigui un esport agradable, però hem tingut la traça de convertir-ho en una gran festa cada vegada, i ho hem compartit amb gent que el dia que votem dirà que sí i amb gent que el dia que votem dirà que no, i amb gent que, a hores d'ara, potser encara no ho sap. Les dades de votants del 9-N són impressionants. Aquestes xifres volen dir que tota aquesta gent no ha tingut por de la llibertat i no ha tingut por de dir-hi la seva. Aquestes persones continuen tenint les mateixes ganes, per més que algunes veus interessades repeteixin que hi ha un cert desànim, un cert esgotament. En el moment que s'encengui l'escalfor de l'activitat, tots hi serem. Començant pel dia 6 de febrer.