Em demanen deu anys, sí. D'una manera totalment impròpia. Però ho tornaria a fer.

Segur que sí. “Quien desafía al Estado tiene que pagar”, pensen. L'Estat es va pensar que a Catalunya faríem una cosa purament de costellada, i es van trobar amb una consulta en què van participar més de 2.300.000 persones, amb 40.000 voluntaris, i que va ser perfectament organitzada. L'Estat va quedar noquejat, en estat de xoc, KO, i això és el que els va fer sobreacturar de la manera com ho van fer. I ara volen que algú pagui per aquell gran delicte que és, per ells, haver posat les urnes.

Reconèixer els fets, recordar-li que són fets polítics i recordar que no hi ha cap base legal per culpar-nos pel 9-N. Perquè aquest judici és un muntatge organitzat per la Fiscalia General de l'Estat, que vol dir el govern espanyol.

Per demostrar que, poques hores abans del 9-N, ells mateixos van dir: “Esto no es ni un referéndum ni una consulta ni nada que se le parezca.” Això ho va dir Rajoy. Si no és res, com carai pot ser un delicte? En la prèvia del 9-N, ho van ridiculitzar i banalitzar, i l'endemà va ser la venjança. Aquest judici és una venjança.

Sí. Acompanyat per molta gent sensible i compromesa, i que valora el que es va fer. I que identifica que hi ha una cosa molt clara: és molt fàcil ser valent de paraula, però molt difícil quan s'ha de demostrar amb fets. Hi ha molts valents de paraula, però menys que ho demostrin amb fets.

No tant. El que noto internacionalment és que hi ha interès, atenció. El dossier català existeix, i abans no. Ara és present en totes les cancelleries del món, però que hi hagi interès no vol dir que s'hi impliquin, en aquest procés democràtic que estem fent.

Li ho diré d'una altra manera: hi ha més suports internacionals pel referèndum que no pas per la independència. El referèndum es veu com un gran exercici democràtic; en canvi, n'hi ha molts que veuen la independència com un problema, en el sentit que crea problemes en altres països i un conflicte enorme amb l'Estat espanyol.

En tot cas, pel que suposa el cas 9-N en relació amb el procés. Hi ha molt interès de la premsa internacional i també dels cossos diplomàtics. Hem de separar interès i suport. Hi ha molt interès, molt; de suport, no n'hi ha tant, o poc. Però que no hi hagi suport no vol dir que hi hagi hostilitat. Hi ha més neutralitat del que l'Estat vol fer creure, i per això sovint diuen que és un afer intern. Segurament, la seva actitud és veure-les venir, seguir-ho…

És una convocatòria feta per la societat civil. I és una oportunitat en el sentit següent: quantes vegades s'ha jutjat per la via penal un president de la Generalitat? Cap. Quantes vegades s'han jutjat els consellers d'un govern no pas per corrupció ni per irregularitats, sinó per haver posat urnes al carrer? Mai. És lògic que el món sobiranista aprofiti l'ocasió. Perquè aquest és un missatge al món: ens persegueixen per les nostres idees.

Sí. Però això no vol dir que no ens hàgim de defensar. I ho farem. I que quedi clara una cosa: ens poden inhabilitar per tenir càrrecs, però no per continuar servint Catalunya. No se'n sortiran. A la inversa. Perquè no ens poden inhabilitar per continuar servint Catalunya.

Si es tracta d'unes futures eleccions autonòmiques, no. Però sí en unes altres. La possible inhabilitació no m'impediria ser candidat en unes eleccions d'un nou estat català.

Autodescartat Puigdemont, ningú més s'ha de descartar. En altres condicions, jo m'hauria autodescartat; en les actuals, no.

Normalment, qui diu això segon, que estic políticament amortitzat, són els nostres adversaris. Com més ho diguin, és que més adversaris ens veuen. Però això no és el més rellevant. El fet clau és que Puigdemont s'ha autodescartat i s'ha refermat així en el que va dir el primer dia, i que ara ningú s'ha de descartar.

Era normal que molta gent esperés que, un any després, Puigdemont reflexionés sobre si calia o no que continués. I és normal que molta gent al nostre partit el veiés com un bon candidat. Però, davant de l'evidència, de la coherència de Puigdemont, és evident que en els propers mesos haurem de prendre decisions en aquest sentit.

És evident que no es pot eternitzar, però és evident que hi ha temps, i que ara la prioritat és que el procés acabi bé.

D'entrada, aquesta frase la va dir un personatge que no queda clar si continuarà o no en política. Ja ho veurem. Dir que envies algú a la paperera de la història és ser molt petulant, com si l'escrivís ell, com si ell dominés la història. Ja veurem què dirà la història i en quin lloc deixarà cadascú.

És obvi.

Intuïa que la CUP no podia fallar dues vegades seguides. Perquè era fallar al país i a la seva paraula.

Sí. Un molt bon invent. És el que ha permès passar de la competència entre sobiranistes a la cooperació entre sobiranistes. Amb un marc de competència permanent, no es pot governar el procés sobiranista. Tot i que ERC té tendència a plantejar-ho més en clau de competència que no pas de cooperació, com s'ha demostrat en algues actuacions seves.

La posició d'ERC continuarà sent no revalidar JxSí. D'això, n'hem de prendre consciència. Nosaltres ho hem dit sempre, però ells continuaran pensant que no s'ha de tornar a fer un JxSí. Això vol dir que entrarem en un terreny més de competència que no pas de confluència. Serà un error.

Confio que sí.

Si hi va haver urnes el 9-N, aquesta vegada hi han de tornar a ser.

No. Aquest cop és el referèndum. En majúscules. El referèndum, a totes i amb totes les garanties.

Puigdemont va dir que al setembre com a molt tard. No ens hem de posar més pressió del compte. L'hem de fer quan estiguem preparats per fer-lo. Quan convingui i estiguem preparats.

El mandat que tenia aleshores era el del pacte fiscal. En aquell moment, tenia un acord amb ERC i en bona part amb IC per anar a la negociació del pacte fiscal. Però Rajoy va donar un cop de porta. Per això vaig avançar les eleccions.

L'única cosa que podria canalitzar les coses, no pas aturar-les, seria un acord amb l'Estat espanyol sobre les condicions del referèndum. Si el govern espanyol entrés a pactar les condicions del referèndum, no caldria fer-lo al setembre. Se'n podria parlar. Però això és ciència-ficció. Que no ha sentit què va dir Mariano Rajoy fa quatre dies? No al referèndum, no al pacte fiscal, no a la millora de l'autogovern… Només ens ofereix una mica de peixet amb quatre infraestructures. Però les pressupostaran i després no les executaran, com sempre. La sobirania catalana no es canvia per quatre inversions. Que les ofereixen? Direm que sí. I si ens volen millorar el finançament, també direm que sí. Estem en el marc legislatiu espanyol, encara. Quatre engrunes en inversions, que a més a més moltes vegades són un pur bluf, no poden comprar el projecte sobiranista.

Benvingut sigui. Però res atura la resta.

Sí. També. Però sobretot la sentència del TC que es va carregar l'Estatut. I, dit això, sàpiga que la meva teoria és que fins a l'any 2012 no hi ha hagut cap partit polític català, tret del Partit per la Independència, el PI, que hagi fixat la independència de Catalunya com un objectiu a assolir.

Repassi-ho. Tarradellas no hi va pas apostar. Els governs de CiU, tampoc. I els dos tripartits, amb ERC a dins i amb la clau de tot, tampoc. El primer tripartit va apostar per un estatut. I el segon, amb ERC a dins i ocupant la vicepresidència, va aplicar un estatut que ja estava retallat. I, el 2010, ERC va pactar amb nosaltres el pacte fiscal. Quan s'hi han posat, els partits polítics, a assolir la independència com a objectiu polític? Ara. Fa quatre anys. I gràcies al fet que ens hi hem posat tots junts estem en el 48% dels vots i amb una majoria independentista clara al Parlament.

No.

Madrid els ha dinamitat. Més enllà de la propaganda barata de l'“operació diàleg”, que és un muntatge publicitari que no té res al darrere, el govern de Madrid ha tingut tot l'interès a trencar tots els ponts. A còpia d'incomplir sempre els compromisos. Comencen l'“operació diàleg” dient que no a un referèndum, a una millora d'autogovern… Què és, doncs, l'“operació diàleg”? Anar a prendre un cafè a La Moncloa? Anar a la conferència de presidents? Fer una llisteta d'inversions que després incompliran? L'“operació diàleg” seria retirar les querelles, seure en una taula seriosament a parlar del tema català, a parlar de com hem de fer la consulta…

Jo crec que no entenen res. No entenen res del que passa a Catalunya. De la mateixa manera que a Catalunya hi ha cada vegada més gent que ha desconnectat d'Espanya, a Madrid hi ha molta gent que no ha connectat mai amb el que passa a Catalunya. Per a ells, som com estrangers. Però ens volen com a súbdits.

No ho sé. Soc incapaç d'imaginar-m'ho. Depèn d'ells. No sé fins on arribaran. Com a mínim, judicialitzar-ho tot i castigar aquells que tinguin idees sobiranistes. I suposo que continuaran fent guerra bruta. Aniran més enllà? No ho sé. Posats a fer, poden fer bestieses? Poden.

No serà, però, que no els n'havíem advertit. Quan vaig convocar eleccions anticipades, per promoure la consulta o el referèndum, vaig dir una frase que he repetit en moltes altres ocasions: res no serà fàcil, però tot és possible. Vaig dir-ho ben clar: res no serà fàcil. Que això seria complicat de nassos ja ho sabíem. I en vam advertir. No es va enganyar ningú.

Hi ha sobretot constància. Una aposta sobiranista molt clara. Que no baixa. A vegades hi ha gent desconcertada? Cert. A vegades n'hi ha d'empipada amb els errors propis que cometem, o amb les picabaralles innecessàries que tenim. I a vegades hi ha una certa desconfiança que això acabi bé. Però l'aposta és clara, ferma i constant. Qui havia de dir anys enrere que hi hauria cinc diades consecutives espectaculars? Qui havia de dir que en unes eleccions amb una alta participació hi hauria una majoria independentista al Parlament? Qui havia de dir que avui l'agenda catalana estaria en totes les cancelleries?

Ja ho veurem. Jo ja tinc molts quilòmetres recorreguts, i n'he vist de tots colors. El 2003, deu mesos abans de les eleccions, amb un Pasqual Maragall d'adversari, que era un gran rival, estàvem deu punts per sota. I, en aquell moment, en què les enquestes l'encertaven més, vam guanyar en vots només en deu mesos. El que sí que és cert és que el PDeCAT és el partit que més se l'ha jugada, el que més riscos i responsabilitats ha assumit. I haurem de veure si això té reconeixement o no.

És evident. Pel 9-N només hi ha gent processada de Convergència. No és cap retret a ERC. Simplement constato l'evidència. Nosaltres no ens hem quedat amb titulars i discursos, ens l'hem jugada fins a les últimes conseqüències.

L'encàrrec el té un govern conjunt, en què hi ha el PDeCAT, ERC i independents. Però l'encàrrec és al conjunt. Se l'han de jugar tots junts, tot i que és evident que hi ha un vicepresident amb una responsabilitat primera, directa. Però tothom hi ha de donar suport. Tota la resta hem de donar suport al govern i al vicepresident perquè el referèndum sigui un èxit. I jo procuraré que se sentin especialment acompanyats, perquè ningú tingui la sensació que jo vaig tenir en algun moment abans del 9-N.

El moment en què et sents més sol és justament quan t'hauries de sentir més acompanyat. Jo procuraré que ara vagi exactament al contrari de com va anar en aquell moment. Tots ho hem de procurar. S'han de sentir acompanyats. Procuraré que el Parlament i el govern, que se la jugaran, sentin que tenen la gent al seu costat, que no es critiquen i no desconfien els uns dels altres.

Tot nom que neix necessita temps per situar-se. El Partit Demòcrata no s'ha presentat encara a cap convocatòria d'eleccions. Quan Convergència va néixer, tampoc devia reeixir al cap de quatre dies. Ara tenim un nom, estem registrats i, a mesura que anem fent eleccions, anirà calant. Ara es tracta que el Partit Demòcrata no perdi energia ni força en aquest moment. Perquè, si la independència va bé, com jo espero, caldrà que Catalunya s'assembli molt més a Dinamarca que a Cuba. I això és el que pot fer el PDeCAT, construir un país a l'estil de Dinamarca, que vol dir un dels millors països del món. Si el lidera el PDeCAT, encara que no ho faci sol, ens assemblarem a Dinamarca. Si el lideren d'altres, ens assemblarem més a Cuba. I, si no arribem a tenir la independència ara mateix, pel que sigui, perquè perdem el referèndum, haurem de fer alguna cosa que s'assembli a Baviera o a Massachusetts, que no són estats independents, però que són de primera línia.

Fer el referèndum i guanyar-lo és la victòria total. Fer-lo i no guanyar-lo és una victòria parcial. No fer-lo és un conflicte permanent amb l'Estat. No fer el referèndum seria molt més problema que no pas fer-lo. Seria un conflicte permanent, molt gran. L'única manera de resoldre bé el tema català, fins i tot per part d'Espanya, és fer el referèndum.