La via judicial és, des del recurs del PP contra l'Estatut de l'any 2006 que el Tribunal Constitucional va resoldre el 2010, el pecat original de la situació política que ara estem vivint. Aquella decisió obre la via judicial a un litigi polític, mata l'Estatut indirectament, perquè d'ofici el TC no hauria pas actuat, i ho fa perquè el PP i alguna altra comparsa tipus Defensor del Pueblo i alguna comunitat presenta recurs al tribunal. Però el deus ex machina és el PP. I des d'aquell moment algun assessor del PP els porta enganyats i els manté pecant sobre el mateix pecat una vegada i una altra. Per tant, aquest és l'error d'origen. Un cop triada aquesta via, amb el tema en mans dels jutges, res no ens ha de sorprendre. Si hi ha un denunciant, és bastant impensable que un jutge no segueixi el camí. Per tant, què hi farem! La via judicial és una via errònia, és un greu error polític, és un desastre per enfocar el tema. Tant des de l'òptica unionista com des de l'òptica sobiranista, la via judicial és un desastre, i això porta que, un cop la màquina es va posar a treballar, hauria estat sorprenent que els jutges haguessin decidit no iniciar el procediment. No és pas dels jutges que hauríem d'esperar intel·ligència emocional i política, perquè ells fan la seva feina. És dels polítics de qui hauríem d'esperar-la. Com valoro, doncs, la situació en què estem?: un embolic descomunal fruit d'un error d'origen que situa el problema en un pecat original que és intentar resoldre el problema polític per la via judicial.

Crec que l'actuació de la Fiscalia General de l'Estat és congruent amb la via equivocada que tria el govern del PP, que a més és qui nomena el fiscal general de l'Estat. Tampoc no podíem esperar una altra cosa. Una vegada més se sostreu d'un enfocament originari de la qüestió i, al tractar-ho com un tema extraordinari, se'n va de les mans de tothom.

Molt malament, perquè no m'agrada gens i hi estic radicalment en contra. Em sembla pervers i nefast per tothom i per tot, començant per la convivència, veure un expresident de la Generalitat, una exvicepresidenta i una exconsellera ara diputada, davant d'un tribunal justament per un fet tan elemental, tan simple, tan fora dels circuits establerts institucionalment, com una consulta feta sobre la base de treball voluntari.

És més punyent que potent. Personalment em dol, i a mi i a molta altra gent ens colpirà aquesta imatge que no hauríem volgut veure mai i que hauríem esperat de la capacitat política dels responsables polítics que no s'hagués produït. Ara cal assumir la responsabilitat, que no és portar això per la via dels tribunals, sinó abordar-ho políticament. I abordar-ho políticament no vol dir aquesta mena d'escenificació teatralitzada d'un presumpte diàleg que no és tal, sinó que hauria de voler dir que algú, analitzant la situació, el xoc, decidís de quina manera cal canviar el terreny de joc i situar la pilota en un altre estadi. Aquí ens hi farem mal.

No ho sé. Salvant totes les distàncies –perquè el país, la societat i la gent han canviat molt i molt i molt, i en general per a bé–, en termes polítics estem tan entrebancats en aquesta qüestió com ho vam estar l'any 31 amb l'Estatut, el 34 amb els Fets d'Octubre, el 36 amb l'aixecament militar i la Guerra Civil, el 77 mentre es negociava la Constitució i es començava a preparar l'Estatut del 79. I, després, en la incapacitat per desplegar aquell Estatut del 79 amb generositat i totes les seves potencialitats per evitar aquella situació que alguns vam defensar dient: “Ja no hi ha sortida amb l'Estatut del 79, hem d'anar a un nou Estatut que, avortat, liquida la via estatutària i de passada mata la Transició.” Mata allò que les noves generacions en diuen el règim del 78, que jo considero tractat injustament en la mesura en què es liquida tot i s'oblida que una part del sistema de llibertats de què gaudim ara és conseqüència d'allò i que alguns que ara s'expressen lliurement en públic no ho podrien fer en altres circumstàncies. Estem en un enfrontament radical, en una situació sense sortida previsible, amb un sector, el sobiranista, que creu que és possible la successió de legalitats i de sobiranies, i amplis sectors de la societat que tenen dubtes de si aquesta successió de sobiranies i legalitats serà possible.

L'estan autoliquidant els partits que en realitat ja la van liquidar el 1982 i el 1983 quan van tancar la primera manera d'interpretar la Constitució del 78, que era intel·ligent perquè era adaptable. En aquella transició, avui el Partit Comunista no estava legalitzat, l'endemà ho estava i l'endemà passat es podia presentar a les eleccions. O a les primeres Corts hi havia senadors reials i a les segones ja no. Per tant era un sistema en adaptació i evolució permanent. Fins que s'acaba i algú es pensa que a l'Estat es pot fer com a Anglaterra, un bipartidisme imperfecte. I s'equivoca estrepitosament. Els dos partits del bipartidisme imperfecte maten el sistema constitucional, que era intel·ligent, perquè el converteixen en una eina inadaptable.

És un problema més i cal responsabilitat extrema, perquè el que dius formaria part de la teoria de posar més llenya al foc. I més llenya al foc, quan hi ha un incendi, és propagar l'incendi. I aquí es necessita algú amb intel·ligència, no pas per tirar aigua amb un cap de mànega al foc, sinó per crear les condicions per apagar-lo.

No hi veig voluntat de cap manera, però cometo una ingenuïtat i dic que no desespero. Igual que un dia ens va sorprendre una maniobra intel·ligent, que tenia una cara i una creu, que el senyor Suárez cridés Josep Tarradellas i parlés amb ell de restituir la Generalitat, i això era un fet excepcional en un moment excepcional, confio que algú tindrà una pensada excepcional per a un altre moment excepcional. Si no, mantenint la teoria de més llenya al foc, anem a un xoc de difícil previsibilitat pel que fa a la solució final.

No, no. Però els pares de la Constitució que són vius, què deuen pensar? Si en aquell moment va ser possible la Constitució amb la intervenció directa de dos catalans com Jordi Solé Tura i Miquel Roca, potser hi ha algú que pugui dir: “Tornem a estar en un període constituent i hem de cridar les parts per resoldre-ho.” I en aquest cas és evident que com que a la resta d'Espanya ja donen per bo el moment actual, només funciona la bilateralitat. El govern de la Generalitat té raó quan la reclama. Per què? Perquè Andalusia no té aquest problema i Extremadura tampoc, ni Múrcia. I el País Basc no el té de la mateixa manera... Ara, a mi se m'escapa imaginar-me quin és el detonant d'una solució, quin és el clic que desenclava aquesta situació. La gent del govern de la Generalitat creuen que la via és bona i ens portarà a un resultat positiu, però caldria analitzar totes les contrahipòtesis d'aquesta via perquè l'altra part no la deixarà pas fer amb tranquil·litat. Per tant, l'increment de la conflictivitat en què desemboca: en una solució que no serà pactada però que desencadenarà un esclat social de prou envergadura perquè entrem en un procés irreversible, o resultarà que una vegada més ens haurem de preguntar on som i què volem?

Jo veig els dirigents polítics molt decidits i molt més convençuts que la mitjana de la ciutadania. Si escolto el que diu la gent, m'espanta com creix l'escepticisme, però no vull dir tampoc res més...

Em sorprèn la manca de voluntat per entendre i conèixer quina és la realitat social, política, econòmica, lingüística i cultural de Catalunya. De tal manera, que em sembla miraculosa, quan hauria de ser normal, la reacció d'aquell dirigent del PP que diu: “Ostras, los donuts. He anat a Catalunya i no passa res del que m'han explicat.” Doncs veniu a Catalunya, que no passa res del que us estan venent, i a partir del moment que vinguéssiu i us adonéssiu que us estan enganyant, potser podríem començar a parlar d'una altra manera.

La via de la mobilització és inevitable, i prendre la temperatura a la via de la mobilització és necessari. Però, que no es poden fer cinc Onzes de Setembre cada any, em sembla evident.

Jo no veig ningú per fer-ho ni cap via oberta. D'altra banda, penso que comença a ser hora de tornar a pensar a fer carrers i places, a fer urbanisme, a veure com creix la construcció, a ordenar el territori, a millorar el medi ambient, pensars en la governació ordinària de la quotidianitat que està enterbolida per un problema més general. Tenim un problema i fa massa temps que dura.