Amb l'evidència que afrontem un estat demofòbic, una llarga deriva repressiva i antidemocràtica i una estratègia d'estat criminalitzadora, insuportable i inquisitorial. Amb una contraevidència arbitrària i autoritària: la impunitat permanent que acompanya la guerra bruta –policial, mediàtica, judicial– que atien. I dialècticament, provant de fer de la necessitat virtut, com diria Brecht, i capgirant l'atac: que el judici esdevingui la seva condemna, no la nostra, i que el procediment judicial se'ls giri en contra. Perquè qui ha de donar explicacions és qui persegueix les urnes, no qui les posa.

Una més i encara, però pot servir de precipitador democràtic. Suma i segueix: les 400 actuacions administratives contra consistoris, el kafkià cas Joan Coma –acusat de sedició– o la causa contra l'alcaldessa de Berga Montse Venturós. I és clar, el 9-N: les urnes al banc dels acusats, com a terrible metàfora de la sempre sinistra raó d'estat que afrontem. Perquè ens jutgen sota els principis excepcionals del dret penal d'enemic: ens processen més pel que som i volem ser que no pas pel que fem. I en tot cas, ens jutgen a totes i tots, a aquells 2,3 milions de persones que van sortir al carrer a exercir i exercitar la democràcia.

Al que va implicar i suposar: tot un acte de sobirania. Socialment, la major desautorització col·lectiva del règim del 78 desobeint la tanca del TC; políticament, fita i graó cap a la plena llibertat política catalana; judicialment, l'embogiment repressiu. Amb la paradoxa que apuntes: primer se'n reien, ho menystenien i ho menyspreaven. Van estar mesos dient que el 9-N no hi hauria urnes. El poder de l'estat sempre empra un doble llenguatge cínic i hipòcrita: si era una costellada, com tant la denigraven, per què tenim un expresident i tres consellers processats per desobediència? Obeir el mandat democràtic no pot ser mai delicte: el que hauria de ser delicte és no fer-ho i processar qui ho fa.

El sedàs del pas del temps pot desfigurar la memòria. Malgrat que discrepo d'alguns aspectes del relat –no es va fer finalment amb el paraigua de la llei de consultes–, també discrepo dels qui pretenen minvar la seva potència, rellevància i impacte. Continuo considerant el 9-N un moment clau pel missatge alliberador i l'encàrrec de futur que incorpora: és així com guanyarem. Sense demanar permís, sense demanar perdó. En perspectiva, qui va fer bo aquell jorn històric va ser l'obsessió neuròtica de l'Estat, que va arribar al 9-N ja derrotat. Si prohibia la consulta, la gramàtica política del conflicte català era una urna. Si no feia res, la gramàtica política del conflicte català era una urna. Aquella va ser la major victòria: recordar que aquest poble està lluitant per decidir lliurement, pacíficament i democràticament el seu futur.

No sóc partidari de relats absoluts i se n'aprèn més dels errors que de les lloances. Cap procés cap a la llibertat és lineal i és farcit de contradiccions. Però el més significatiu, potser, és que per sortir-nos-en depenem estrictament de nosaltres mateixos. En tot; en els encerts i en els errors; quan avancem, quan ensopeguem i quan retrocedim.

Molt em temo que sí, malgrat que desitjaria que no. Però si atenem a doctrina, antecedents i esma que nia al cor de la raó d'estat –la santa unitat d'Espanya– i tractant-se de les altes esferes de la judicatura, poques garanties. Ho acaba de recordar fa gaire el Grup d'Estats contra la Corrupció (Greco) del Consell d'Europa, evidenciant la falta d'independència judicial i la monitorització política dels òrgans. En tot cas, allò important no és què faran ells sinó què farem nosaltres: cal tota la nostra solidaritat sencera amb Mas, Rigau, Ortega i Homs. Amb la Montse i amb el Joan. I amb tots els que vindran.

El pitjor seria que no passés res: no ens podem acostumar mai a l'abús d'estat. Cal un efecte bumerang i una resposta, com a mínim, proporcional, que caldrà definir coralment entre tots els agents socials i polítics. L'escola fèrtil de la desobediència civil pacífica i no violenta ens dona molts exemples de com, i per on, avançar, resistir i seguir construint. Cal determinació democràtica i social: en una situació anòmala i excepcional, no ens podem permetre cap falsa normalitat. Seria autoenganyar-nos.

Memòria antídot, la mobilització social va ser la que va fer útil, efectiu i desbordant el 9-N. Va ser la clau de volta aleshores, ho torna a ser ara i ho tornarà a ser abans de la tardor. L'única força que tenim som nosaltres mateixos, el contrapoder determinant de la gent, la capacitat social de mobilitzar-nos de forma sostinguda, sòlida i desimbolta. En el tauler complicat que afrontem, l'únic factor de canvi real depèn d'una massiva resposta col·lectiva. La pregunta ja no és què faran ells sinó com respondrem nosaltres.

L'adagi diu que el mèrit és estar cansat i malgrat tot seguir. Si no, on carai és el mèrit? Això no treu cap raó, raonable i raonada, a les crítiques al risc del processisme. L'esgotament d'una fase és òbvia. Hi ha un cicle que es clou. Però pels cansats, que sempre fan la feina, caldrà recordar que la feina de debò serà construir la república catalana, democràtica i social. Tirar la tovallola equival a l'autoderrota, i el desgast, a hores d'ara, és una estratègia d'estat que cal desobeir. Mil cops sortir a jugar el partit amb tota la dignitat –amb el risc de perdre, que sempre hi és– abans que ni tan sols comparèixer. La derrota per incompareixença no és cap hipòtesi que ens puguem permetre.

Crec que en les actuals coordenades, haurà de ser quotidiana, permanent i sostinguda, enxarxada i creixent i, a més, positiva i constructiva. Una de les seves màximes expressions de resposta col·lectiva podria ser, probablement, una vaga general política. Paradoxalment, des del franquisme no se'n convoca cap: és significatiu. Seria, però, una vaga singular perquè, segurament, seria una barreja de vaga general, vaga social ciutadana i lock-out de molt bona part del teixit productiu: “tanquem per la llibertat”.

Confio en la capacitat d'aquest poble d'estar a l'altura de les circumstàncies. La internacionalització és un factor clau, ja ho està sent, però també en aquest àmbit hi ha una guerra sorda diplomàtica. Sovint ho recordem des de la CUP com a precaució: posar tots els ous al cistell internacional seria erràtic i tenim tèbies esperances en els estats i en els mercats com a factor resolutiu. És aquesta UE que es mor de vergonya amb la crisi política dels refugiats la que ha de contribuir a resoldre-ho? Segur? Ara, obrim el zoom: la internacionalització no són només els estats. Moviments, organismes o personalitats també la configuren. I un país petit com el nostre ja hi és, a l'agenda global. Amb un fet ras i curt: la diplomàcia acostuma a no fer res i no dir gaire fins que les coses passen i es materialitzen i, aleshores, diuen tot el contrari del que deien i feien.

Va néixer morta i no va arribar ni a esquer: ha quedat en una pèssima broma de mal gust. Perquè, a més, l'“operació diàleg” no és res més que el maquillatge propagandístic que emmascara l'operació real de fons: l'operació imposició, una vasta guerra de desgast contra el dret a l'autodeterminació del nostre poble.

Que hi discrepo severament –des de l'estima i la proximitat i tants anhels compartits– i que la seva hipòtesi és fallida, infundada o poc versemblant. Molt llunyana, malauradament, quan es refia d'un canvi hipotètic de les hegemonies a l'Estat. Fa quatre anys, tant Emilio Botín com Standard & Poors alertaven que els riscos democratitzadors del règim eren dos: Podemos i Catalunya. Avui l'única esquerda que queda per superar el règim del 78 és el procés polític català. Més encara quan l'Estat intenta tancar amb mà de ferro la pitjor crisi de deslegitimació. Només li queda derrotar Catalunya. I del que es tracta és d'obrir per baix el que el règim vol tancar per dalt. Avui, ara i aquí, i en el matxucat sud europeu, qui està en condicions de fer-ho, de prémer la ruptura democràtica i obrir un procés constituent per cuidar i protegir les condicions de vida de la gent, és la societat catalana.

Tinc molt clar que l'Estat farà tot el possible per impedir-ho. Nosaltres haurem de fer l'impossible per aconseguir-ho. La clau –referèndum o referèndum– és com i quan. I tinc tota la confiança i tota l'esperança que sabrem fer-ho enmig de totes les dificultats. En tot cas, l'autèntic factor de canvi, el vector resolutiu, el desllorigador final que ho pot canviar tot, tornarà a ser la gent, que té la clau que pot obrir tots els panys. Els cops d'estat s'aturen i es neutralitzen sempre al carrer, a les places, als ajuntaments. Ens toca fer la nostra revolució dels clavells. Sobretot, perquè si perdem –i aquest és un element clau– el que vindrà seran temps pitjors i decadents que no ens podem permetre com a poble.