El Reial Decret 1/2017 sobre les clàusules sòl aprovat pel govern el 20 de gener no és res més que la darrera constatació que el sistema hipotecari espanyol, en tots els seus vessants, ha estat dissenyat per afavorir els interessos de la banca, sota l'empara d'una legislació feta a mida.

Es tenen molt presents les polítiques comercials agressives de vendes de hipoteques a particulars en l'època del boom immobiliari, sense atenir-se a la solvència econòmica. D'aquelles actuacions va arribar una onada de desnonaments mitjançant les anomenades execucions hipotecàries. En aquell moment, el debat polític i social girava entorn al mateix sistema processal, que en no permetre la dació en pagament feia que el deutor perdés automàticament l'habitatge, tot mantenint part del deute amb el banc.

Davant aquesta situació, la mobilització social va ser immensa, i la societat civil es va començar a organitzar per demanar un canvi legislatiu cap a un sistema hipotecari més equitatiu. No obstant, tot i que alguns pronunciaments judicials molt puntuals van tractar de resistir-se, no va ser fins que un magistrat de Barcelona va plantejar davant del Tribunal de Justícia Europeu la legalitat d'aquest procediment. A resultes de la decisió judicial del Tribunal de Justícia Europeu, el legislador espanyol no va tenir més remei que treure una nova normativa de mínims per acollir-se a la dació en pagament, que va venir acompanyada d'un model de “codi de bones pràctiques bancàries” al qual els bancs podien adherir-se voluntàriament. Des de llavors, en paral·lel han anat apareixent diversos qüestionaments judicials a la legalitat dels contractes de préstec hipotecari: començant per la necessitat de repartir els costos i impostos de formalització de l'hipoteca a temes més complexos com el cas de les hipoteques multidivisa o clàusules de càlcul d'interessos abusius, de cessió de crèdit, etc.

Una de les qüestions més sonades ha estat amb relació a les clàusules sòl, que finalment el 2013 el Tribunal Suprem va acabar reconeixent com a nul·les per la seva abusivitat. No obstant, en una sentència inèdita des del punt de vista jurídic, el TS establia aquesta nul·litat amb una limitació als seus efectes retroactius, tot al·legant raons “d'ordre econòmic”. Una altra vegada ha estat el Tribunal de Justícia Europeu que ha posat ordre i recorda que la nul·litat té plens efectes retroactius, i que els deutors hipotecaris poden reclamar el que hagin pagat en excés per aplicació de la clàusula sòl des del moment en què es va signar el préstec hipotecari. És precisament en aquest punt on ens trobem ara: a resultes d'aquesta nova sentència europea, que fa previsible una nova allau de demandes judicials contra bancs per reclamacions contra la clàusula sòl, el govern només ha trigat un mes a publicar un decret fixant un procediment no judicial voluntari de negociació entre els bancs i els afectats de les clàusules sòl per evitar que els litigis acabin als tribunals i per tant que la condemna recaigui en l'entitat bancària.Què faríem sense Europa?