La campanya va néixer durant el nostre segon viatge a la frontera entre Grècia i Macedònia, a la primavera. Allà va néixer una sinergia amb un grup de gent i, en tornar, vam engegar-la. La feina als camps és important, salva vides, però és cabdal, també, provocar una reacció política que obri les portes. I per això calia una gran campanya com aquesta.

Fa un any i mig vam muntar un festival contra l'ocupació militar a Palestina en diferents ciutats ocupades per colons i aquella experiència ens va ajudar a descobrir la potència de la música i el circ en espais trencats com aquests, així que vam començar a treballar en aquesta direcció. Recordo tornar de l'Àfrica, a Casamance, al Senegal, i pensar: “Som uns blanquets que venim d'un continent que va colonitzar Àfrica i es va repartir els països com va voler, i aquesta gent, tot i així, ens ha obert les portes de casa seva.” Veia les notícies i em dolia que el nostre poble fos incapaç de donar la mà a gent que marxa de la guerra i ens demana ajuda, així que vam voler anar-hi per conèixer-ho en primera persona.

El primer cop a Idomeni era de nit. Hi havia entre 12.000 i14.000 persones al camp gran i l'arribada va ser duríssima. Sabíem que ens trobaríem amb una situació de merda per a aquell gent, però quan ho vius és molt, molt bèstia. En poques hores vam veure néixer una nena en una tenda de campanya i un nano de catorze anys que es llançava al damunt un bidó de gasolina. Et deceps profundament amb la teva pròpia espècie i et preguntes constantment com pot ser que siguem capaços de generar espais com aquests i siguem tan incapaços de donar la mà. Als camps t'enrabies amb el món. Tornava d'allà en el primer viatge i estava totalment en guerra contra el meu món. No entenia com podíem tolerar coses així. L'asil no és una qüestió solidària, és un dret humà al qual estem obligats. Ja no és ni per empatia, que hauríem de respondre...

Gent de tot el món que havia deixat arraconada la seva vida i estava allà amb les seves mans i el seu temps. Als camps, malgrat tot, hi hem viscut moments bonics, i han sorgit amistats que perduraran sempre. Hi ha un punt d'esperança i fe, que és un bon lloc on agafar-se per curar la tristesa de la situació.

Va ajudar-los a veure que, darrere aquest mur infranquejable que és Europa, hi havia una comunitat a dins disposada a organitzar-se i lluitar. Parlàvem de la seva vida, de la nostra, de la situació actual a Síria... Tothom volia tornar, tot i que quan t'ensenyen casa seva només hi veus un munt de runes. L'únic que necessiten els refugiats és que, en aquest temps, i mentre no s'acabi la guerra, se'ls faciliti l'oportunitat de construir una vida digna, d'escolaritzar els fills. Cada família, però, és un món. Allà hi veus gent gran sola, nens desemparats, persones amb situacions al límit per les malalties...

Hi ha moltes línies. Cal crear un coixí social que empenyi els polítics a sentir-se interpel·lats. A Catalunya, al Parlament, s'ha aprovat acollir 4.500 refugiats (la qual cosa és una broma, perquè un dret universal no pot ser quantificat), però no s'agilitzen els tràmits i no es fan els deures. Cal exigir que no ens facin més responsables d'aquesta situació.