Primer, la malaltia d'un dels fills i, després, fugir de les bombes. Són els dos motius que han acabat portant la família d'en Fewzi i la Meysom a viure a Barcelona. “Vostè ja deu saber que a Gaza no hi ha medicaments i poques possibilitats de tractaments mèdics”, explica el pare de quatre nens i dues nenes, un enginyer que al seu país havia treballat per a l'administració. No va dubtar a gastar-se part dels estalvis quan va saber que la solució per a un dels seus fills petits, amb problemes greus en el funcionament dels ronyons, estava a l'hospital Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat. Per això la mare i el nen van viatjar fins a Barcelona. Va anar bé i van tornar a casa pensant que potser haurien de fer algun altre viatge per motius de salut. Sense imaginar-se que al cap del temps hi tornarien ja per quedar-s'hi, com moltes altres famílies de països en conflicte. “Vull que els meus fills creixin en un lloc on es visqui en pau”, diu la mare.

En Fewzi i la Meysom relaten la seva experiència com a testimonis directes dels bombardejos a Gaza i posen paraules a les fotos i imatges que veiem a la televisió i als diaris. Expliquen una vida construïda al voltant d'una família molt extensa d'oncles i vuitanta cosins, amb un dia a dia dedicat als fills i filles, a les granges i a les oliveres, que eren el negoci familiar. “Una guerra ho atura tot –diu amb nostàlgia Fewzi–, i nosaltres la patíem molt, perquè estàvem al costat de la frontera.” Insisteix que no va ser fàcil, però sí necessari. Va arribar el moment de prendre la decisió de marxar. I ho van fer.

Viuen a Sarrià, a Barcelona, en un pis de la parròquia. La tranquil·litat dels carrers antics que va descriure J.V. Foix és l'altra cara de la moneda dels temps en què sobrevivien a les bombes i a la pressió de ser a prop de la frontera militaritzada. Com a sol·licitants de l'estatus d'asilat –tràmits i tràmits, i temps i temps d'espera–, han rebut l'ajuda d' Accem , una de les entitats que gestionen a Catalunya el programa estatal d'atenció als refugiats, i ara també de Càritas Diocesana de Barcelona, que els proporciona l'habitatge i també la cobertura de les necessitats bàsiques. “Molt bona gent”, diu la parella. Hi afegeixen, però, que no voldrien viure de les ajudes, sinó treballar. Ella és cuinera i ha fet cursos a Mescladís , una entitat sense ànim de lucre que ofereix cursos de cuina (Cuinant oportunitats) i acompanyament en la inserció al mercat laboral a persones que es troben en dificultats especials. Ell està pendent de la convalidació del títol d'enginyer, un altre dels molts obstacles que exigeixen molta paciència a les persones refugiades a l'hora de reconstruir una nova vida.

El setembre del 2015, Càritas va posar en marxa el servei d'ajuda als refugiats per respondre a les moltes persones que se'ls adreçaven. Un dels grans problemes és l'habitatge. Algunes de les persones hi arriben derivades per les entitats que fan l'acollida, però moltes hi van pel seu compte. De moment, tenen una quinzena de pisos per a famílies i també un pis compartit per a nois sols. “Són nois que estan fent uns processos fantàstics de formació amb molt d'esforç. No podem permetre que tornin enrere en la inserció, perquè no tenen un sostre”, argumenta la responsable del servei per als refugiats de Càritas, Juana Martín, que abans s'havia fet càrrec del programa de migració. Coordina una gran feinada, sobretot la d'aconseguir habitatge.

“Ens anirà bé si publiqueu que estem oberts a cessions de pisos de particulars”, demana. Ara tenen sis famílies en llista d'espera. Moltes de les persones que hi van per demanar protecció internacional a Barcelona tenen recursos, però arriba un moment en què se'ls acaben. I es troben amb un gran problema, sobretot si són famílies amb fills. Martín subratlla que Càritas no té cap porta d'entrada específica per als refugiats, sinó que són atesos a través dels serveis generals.

Com en Fewzi i la Meysom, que estan agraïts de poder deixar enrere una violència i un perill que no obliden. La mare recorda com una de les filles sempre tenia febre després d'un bombardeig, i una de les nenes, la Mouna, no es treu del cap un dia que, mentre feia un examen, quan tenia vuit anys, van començar a caure bombes i a classe tots es van refugiar sota les taules. “Al carrer no sé què hi havia, perquè em van tapar els ulls. M'ho imagino”, explica.