Hauríem de parlar essencialment de política. Ahir [dilluns per al lector] Rajoy va voler fer política, en termes d'allò que antigament se'n deia agitació i propaganda. Va fer un exercici de màrqueting, bàsicament va fer una performance. Va voler generar una percepció que amb els fets concrets queda completament contradita. Va voler traslladar la percepció que l'Estat desembarca, que volen fer coses, que complirà i que estan oberts al diàleg.

No. El detall és que allò que han anunciat ja ho havien fet moltes vegades, és l'enèsim anunci sobre el mateix, no estem parlant d'agenda nova. No hi ha cap obra que prèviament no estigui recollida, programada, compromesa per part de l'Estat espanyol. Estem parlant d'obres que en alguns casos estan programades des de fa decennis.

Sí, però aquesta bona relació no s'ha traduït a posar documents damunt la taula. El ministre insisteix a dir que ens posaran un pla de rodalies damunt la taula i la nostra resposta és clara: no ens cal cap pla de rodalies, el que necessitem és que els plans que estan compromesos es compleixin.

Sí, evidentment. Jo al ministre li vaig traslladar que si es va pactar amb l'Estat 306 milions d'actuacions d'emergència per donar fiabilitat a Rodalies, amb un període de vigència taxat en el temps, 2012-2016, i només ha entrat en funcionament el 8%, amb quina credibilitat veniu i ens expliqueu això? Ahir [dilluns per al lector] Mariano Rajoy va comparèixer com un ésser virginal que ens venia a explicar que d'ara en endavant faria això, quan Rajoy ha protagonitzat els nivells d'inversió més baixos des de finals dels anys noranta.

La crisi ha afectat les infraestructures de Catalunya de forma molt concreta, cosa que no ha passat en altres infraestructures. L'AVE ha continuat executant-se amb una intensitat molt notable. En canvi, el corredor mediterrani, amb uns nivells de retorn econòmic, social i mediambiental molt més alts, ha estat sotmès a uns nivells d'inversió moderada.

Poca concreció en el detall i en el concepte, perquè ens volen traslladar coses que diuen que són del corredor i no ho són. Quan diuen que el 2018 entrarà en funcionament el desdoblament de via entre l'Hospitalet de l'Infant i Tarragona, això no és corredor, perquè no és ample internacional, és ample ibèric. És cert que es reduirà el temps de trajecte cap al sud per als trens de l'Euromed i regionals, però el corredor mediterrani s'ha de fer amb ample internacional.

L'ample internacional no ens l'expliquen. Jo vaig interpel·lar directament el secretari d'estat d'Infraestructures, sobre quan posaran el tercer fil i si ho faran en una via o dues vies, perquè la idea inicial de l'Estat és posar només el tercer fil en una sola via, i si és així, i tal com diu l'associació Ferromed, la capacitat per a trens de mercaderies serà molt limitada.

A la Sagrera no s'hi mou res. Ja avanço que com a membres que som del consell d'administració de l'empresa d'integració demanarem una reunió extraordinària del consell. Ens vam reunir fa set o vuit mesos i vam assistir perplexos, amb l'Ajuntament de Barcelona, a una discussió entre Renfe i Adif, davant nostre, sobre en quins termes s'havia de plantejar l'actuació.

No ha servit per a res, i quan s'interpel·la el ministre sobre aquesta qüestió, no diu res.

Quan fa unes setmanes va venir la Soraya amb el ministre de Foment, van anunciar la fi de la primera fase amb un any de retard. Nosaltres el que diem és que vinguin poc perquè cada cop que venen ens anuncien retards.

No, perquè ells d'això no en parlen. Tenen una concepció de la infraestructura antiga, de segle XX. En les infraestructures del segle XXI s'ha de posar molt d'èmfasi en la gestió, en la digitalització. Ells parlen estrictament de pedra i nosaltres diem que s'ha de parlar de gestió, i el finançament del transport públic vol dir gestió.

Amb el president de la Generalitat hem posat sobre la taula una clàusula antiincompliment, i que ho signin, i si no es compleixen aquests compromisos, que s'estableixin els mecanismes compensatoris.

En termes quantitatius estem molt, molt per sota de les expectatives i al mateix nivell de recursos que el 2015, que va ser el pitjor any quant a pressupost i després en execució. A Catalunya li pertocaria, per PIB, un 19% de la inversió territorialitzada, i amb els números de Mariano Rajoy i del ministre estem parlant d'una inversió del 10 o 11%. Algú n'ha dit “pluja de milions”, i això no és una pluja de milions, ni de bon tros. Només amb el corredor mediterrani, ferrocarrils i carreteres, hem quantificat que el deute pendent és de 10.800 milions d'euros, respecte a compromisos seus, remuntant-nos a finals dels anys noranta.

Ja no només el sobiranisme; la major part de la ciutadania ja no se'ls creu. El format fa que encara sigui menys creïble, perquè es movia en els termes de benvingut, mister Marshall; venir, fer un monòleg, marxar i incomplir. Fer-ho sense haver tingut converses prèvies amb la Generalitat fa que tot plegat sigui molt poc creïble. Hi havia molt d'espectacle, molt de màrqueting, molta performance i poc d'operativitat, i això li treu credibilitat. La majoria de la gent d'aquest país ja està vacunada contra aquests cants de sirena. És la mateixa repetició de l'enèsima promesa i de l'enèsim incompliment.

L'esquerda és molt gran. Hi ha un mecanisme i nosaltres ja l'hem invocat, i és que volem fer-ho nosaltres.

Això és un element que els inquieta. Quan Rajoy diu allò de “ni puedo ni quiero”, de poder, pot; el problema és que no vol, potser perquè no té res interessant a oferir a Catalunya.

És un càstig que ja s'està produint i que perjudica els partidaris de la independència i als que no ho són. I també és un càstig a Espanya. No invertir al corredor mediterrani és un càstig per a tot l'Estat. Que hi hagi desinversió a Catalunya i el País Valencià hauria d'alarmar la resta de ciutadans de l'Estat, perquè ofegues la locomotora.

Hi ha diàleg i també parlem amb el secretari d'estat d'Infraestructures, però nosaltres som molt honestos i ja hem pres la decisió de marxar i crear un estat nou; no per anar en contra de ningú sinó per construir un horitzó d'esperança. La gran maduració del sobiranisme és que superem el greuge per abraçar l'esperança i la idea de prosperitat, amb la convicció que estem en condicions de ser la Dinamarca del sud d'Europa, i això és molt potent. El sobiranisme es basava molt en el greuge, i ara la gran força motriu del sobiranisme és la convicció que podem construir un país molt millor des del punt de vista de progrés, oportunitats o benestar.

El recorregut del màrqueting al segle XXI és pràcticament infinit i faran sevir totes les vies possibles. Potser l'única part positiva de l'acte d'ahir [dilluns per al lector] és que l'Estat espanyol va entrar en mentalitat referèndum i va fer un gran acte del no. Ara bé, si la campanya del no és tan maldestra com l'acte d'ahir, el sí el tenim bastant guanyat.