“Algun any hem tingut dubtes per triar un escriptor al qual dedicar aquest acte, però aquest any no teníem cap dubte”, va dir ahir al matí el delegat del govern, Eudald Casadesús, per obrir el tradicional esmorzar de Sant Jordi –una tradició iniciada el 2007: aquesta era l'11a edició– que ofereix la Generalitat als escriptors, editors i llibreters gironins, perquè comencin la diada amb energia. Aquesta vegada no hi havia cap dubte sobre l'escriptor o, millor dit, els escriptors homenatjats, perquè estem en ple Any Bertrana, i òbviament Prudenci i Aurora Bertrana van ser els escollits. I l'encarregat de fer-ne la glossa commemorativa va ser, com també era força previsible –i lògic– l'escriptor i editor Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l'Any Bertrana. Entre el públic hi havia, al pati dels serveis territorials de Cultura, Esteve Vilanova i Joan Domènech, expresident i president de la Fundació Prudenci Bertrana.

Ponsatí-Murlà, home pràctic, va anunciar que seria breu, per la seva pròpia experiència d'altres anys com a part del públic de l'esmorzar literari. I, en comptes d'explicar qui eren o com eren Prudenci i Aurora Bertrana, els va donar la paraula directament a ells, llegint dos textos en què el pare i la filla s'autoretrataven per motius diferents. El primer era un escrit pràcticament inèdit que Prudenci Bertrana va llegir a principi del 1937 a Ràdio Associació de Catalunya, en una de les seves habituals –i poc conegudes, com va remarcar Ponsatí-Murlà– col·laboracions radiofòniques, com a resposta a un article publicat al diari La Rambla en què se'l definia com un “escriptor burgès”, definició perillosa a la Barcelona del 37.

“Em jugo el coll que no existeix cap escriptor a Catalunya que hagi estripat tantes espardenyes trepitjant terrossos, resseguint vinyes i saltant marges, com he fet jo”, afirmava Bertrana. I seguia: “Sé el gust del pa negre, del vi verd, de les arengades al caliu, de les trumfes amanides amb xuies de cansalada sofregida, molt millor que el dels pollastres al spiedo i el dels bons vins de marca. Qui s'hagi pres la molèstia de seguir-me, m'haurà vist entrar en hostals i tavernes, seguir camins perdedors, fumar tabac ordinari, beure a galet, dormir a la palla i fer altres coses ordinàries de mena, que, no sols l'autèntica burgesia considera repel·lents, sinó també algun dels meus il·lustres i admirats camarades.” Els seus autèntics camarades eren uns altres, que res tenien a veure amb la burgesia ni amb la intel·lectualitat: “Els meus herois són homes que han suat suor de proletari, homes nafrats pel treball, homes que han eixit de la terra i han tornat a la terra dejús de palpar una engruna d'or, de veure un rei i de saber que existeix un papa.”

Pel que fa a Aurora Bertrana, l'editor de l'Ela Geminada va llegir el text que l'autora va escriure per a la solapa de la sobrecoberta de la seva novel·la Vent de grop, publicada per Alfaguara el 1967, quan Manuel Costa-Pau (1936-2016) treballava a l'editorial. Després de remarcar la trista absència de Costa-Pau en l'esmorzar, del qual va ser assistent fidel, Ponsatí-Murlà va llegir l'autoretrat d'Aurora Bertrana: “No sé exactament què sóc –benaurats els qui ho saben o pensen saber-ho–. Em tinc una certa simpatia, no puc negar-ho. Generalment em trobo bé en la meva pròpia companyia. Gairebé sempre sóc dues. Discutim. No ens posem mai d'acord però ens tolerem i ens esbargim plegades. Sembla que, a estones, una de nosaltres dues és apassionada, sensual, pessimista i cínica i l'altra, també a estones, equànime, austera optimista i reservada: una mística, l'altra incrèdula, totes dues feinejadores i anticlericals.” I, després de repassar tot allò que estimava –“la solitud de les altes muntanyes”, “la Justícia amb majúscules, sense jutges ni jutjats”, “els bons llibres, la conversa d'un amic, la música de Mozart”–, l'escriptora acabava així la seva declaració de principis: “Penso que el món és meravellós i la vida, una quiniela amb poquíssims resultats i un o dos encerts.” Si per a alguna cosa ha de servir aquest Any Bertrana, com va dir el seu comissari, és per llegir l'obra fins ara poc i mal coneguda de Prudenci i Aurora Bertrana. “No em condemneu sense llegir-me”, va escriure ella. És de justícia.