Malgrat que els escriptors exerceixen una feina solitària, aquests dies es troben que han de manifestar el seu do de gents. I aquest any, més que mai, perquè no han hagut de celebrar-ne un, de Sant Jordi, sinó dos. “Dissabte va ser de bojos, un no parar”, es queixava alegrement un llibreter tot confirmant la feinada que van tenir ells i els escriptors convidats a signar exemplars dels seus llibres.

Ahir, diada de Sant Jordi i Dia Internacional del Llibre, la cosa no va afluixar, al contrari, i ja ben d'hora tant els llibreters –els més matiners per força– com els editors i els escriptors van arrencar la jornada plegats amb el tradicional esmorzar literari que organitza cada any a Girona el Departament de Cultura de la Generalitat. Un acte distès i amè per carregar piles i, després, tothom a la parada assignada.

A diferència dels dies previs, com passa a Barcelona, la massificació de parades, terrasses i gent a la Rambla impedeix que s'organitzin taules i cadires per als autors, personalitzades amb el cartellet corresponent, com déu mana. I com que no parlem majoritàriament d'autors mediàtics –personatges coneguts per altres facetes professionals que també escriuen un llibre–, la figura de l'escriptor es perd sovint en la voràgine, el caos propi d'aquest dia, immersos entre l'anar i venir dels venedors de llibres que no donen a l'abast en molts moments. És precisament en aquests instants quan no hi ha cap escriptor que no pugui dir que l'han confós amb un llibreter. “Quan costa el llibre de la Rahola?, et demanen”, comenta amb un manifest grau de frustració Anna Carreras, que, per sort, no va a més perquè immediatament li reclamen l'atenció perquè signi un exemplar del seu últim llibre, Encén el llum. Ella no s'està de mostrar-se crítica amb la diada, que considera massa comercial. “Prefereixo disfrutar com a autora tot l'any”, remarca. A la mateixa parada, Xevi Sala accepta en canvi que el rol protagonista d'aquest dia en concret l'adquireixi el llibreter. “És el dia del llibre, no de l'autor i, per tant, nosaltres col·laborem a fer que sigui la seva diada.” I hi afegeix, “la d'avui és una jornada no per competir, sinó per compartir!”, oferint-nos com a bon periodista, que també és el titular del dia.

Al seu costat trobem Lluc Salellas, que no només reparteix simpatia, sinó que disfruta del seu doble vessant de polític i escriptor. Explica que aquest dia li encanta tant, sobretot perquè li permet exercir l'art de dialogar i d'intentar –per què no– convèncer l'interlocutor: “Que n'hauré de treure un altre, de llibre”, diu somrient fins que algú l'interromp per preguntar-li: “Que han traduït al castellà el llibre de la Rahola?” Aleshores, no té paraules.

I si la muntanya no va a Mahoma? Doncs aleshores, davant les circumstàncies, hi ha escriptors que passen a l'acció. Com fa Salvador Casas, que al primer despistat que passa li pregunta si li agrada la novel·la negra. En cas que la resposta sigui positiva, aquest ja té la recomanació que ni el client sabia, la del seu llibre, Samba per a un difunt. Això sí que és saber vendre, i no pas els que venen enciclopèdies, si és que encara n'hi ha. D'altres, amb molta mili feta, com ara Jaume Fàbrega, riu davant aquestes situacions i reconeix que mentre no firma s'ho passa d'allò més bé recomanant llibres d'altres autors, si cal.

A qui no li cal perseguir lectors és a Martí Gironell, que, a diferència dels anys en què Sant Jordi cau en dia feiner, ha pogut disfrutar d'una diada casolana i en família. No es considera mediàtic, encara que reconeix que sortir a la televisió el va ajudar en el seu moment. Com bé diu: “A Sevilla no em coneixen i compren els llibres traduïts al castellà d'El pont dels jueus”, llibre, per cert, que ja ha complert deu anys i que es continua venent per si sol. “Al lector se l'ha de cuidar, això sí, tot l'any”, explica. Una altra escriptora que fa anys que viu intensament el Sant Jordi és Maria Mercè Roca, que declara que veure durant trenta anys passar generacions i els futurs lectors “són vitamines!”. I què es pot dir de Guillem Terribas, el llibreter més mediàtic? Aquest any, els que se li acostaven no sabien si demanar-li un exemplar del seu Alegra'm el dia firmat o “posa-me'n un de la Rahola”.