Encaixonada entre les intervencions de diversos polítics repetint les seves cançons enfadoses, va passar massa desapercebuda la presència a Barcelona, en la primera jornada de la Reunió del Cercle d’Economia d’enguany a Sitges, del primer executiu d’Unilever, Paul Polman, CEO d’una de les 10 o 12 principals companyies europees per capitalització.

Polman no és només el màxim responsable del gegant angloholandès de productes de consum que, tot i repartir cada any una gran part dels seus beneficis com a dividends als seus accionistes, ha doblat el seu valor en borsa d’abans de la crisi i quasi quadruplicat des dels mínims del 2009; sinó que és probablement el més rellevant i implicat executiu d’empresa del món a abonar objectius de desenvolupament sostenible i, a més, a fer-los no només compatibles amb la rendibilitat sinó impulsors de més rendibilitat empresarial.

Per entendre’ns, parlem dels disset Objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides per al 2030 basats en els avenços –ben incomplerts però rellevants- dels Objectius de desenvolupament del Mil·lenni (2000-2015) de les mateixes Nacions Unides i de com les accions per assolir-los es poden transformar en oportunitats de negoci i de creació de llocs de treball, tot generant partenariats públics/privats que acceleren alhora el creixement econòmic i la consecució dels objectius de sostenibilitat.

Encara és àmpliament majoritària en les empreses la visió que la sostenibilitat és cara, com també és totalment dominant en els activistes de bona fe però de baix pragmatisme que el benefici econòmic creixent tendeix a ser insostenible. Amb aquest tipus de visió de les coses, no és sorprenent que la sostenibilitat ambiental i humana del planeta estigui encara fortament en perill. Una empresa com Unilever de forma integral però també altres empreses més parcialment (GE, Ikea, Tesla, Chipotle, Nike, Toyota, WholeFoods, Walmart, Google/Alphabet, HP...) han emprès experiències molt interessants d’accions empresarials de sostenibilitat que els han generat creixement, demanda i beneficis (sí, efectivament, beneficis sostenibles).

Tenim ja estudis molt consistents i fiables (de la consultora CDP el 2014, o dels acadèmics Tobias Hahn i Frank Figge del 2011) que, primer, demostren que les empreses que més planifiquen i incorporen la sostenibilitat en la seva acció empresarial, obtenen en mitjana millor rendiment; i, segon, que perfilen i permeten calcular el molt més comparable i real benefici sostenible que, per exemple, té en compte (deduint-ho del benefici comptable) el cost de les emissions contaminants, de les deixalles generades, dels accidents de treball produïts, etcètera.

Com comentàvem, Unilever s’ha convertit en una icona empresarial i no només en l’ús d’energies renovables, en el reciclatge de residus, en les compres responsables de matèries primeres o en la seva implicació en campanyes cíviques especialment al tercer món, sinó també en temes de governança corporativa. Recentment ha rebutjat una OPA construïda contra ella per la seva competidora americana Kraft-Heinz i pel seu soci, l’oracle d’Omaha, el gran inversor Warren Buffett. Paul Polson, en oposar-se a l’OPA sobre Unilever s’oposava també al risc que tot l’edifici de sostenibilitat de l’empresa (residus zero a les seves fàbriques, ús d’un 100% d’energia neta, proveïdors compromesos, etcètera) fos enfonsat pel curt terminisme dominant en el mercat.