Opinió

La sostenibilitat és més rendible

Unilever s’ha convertit en una icona empresarial i no només en l’ús d’energies renovables, en el reciclatge de residus, en les compres responsables de matèries primeres o en la seva implicació en campanyes cíviques, sinó també en temes de governança corporativa

Encai­xo­nada entre les inter­ven­ci­ons de diver­sos polítics repe­tint les seves cançons enfa­do­ses, va pas­sar massa des­a­per­ce­buda la presència a Bar­ce­lona, en la pri­mera jor­nada de la Reunió del Cer­cle d’Eco­no­mia d’enguany a Sit­ges, del pri­mer exe­cu­tiu d’Uni­le­ver, Paul Pol­man, CEO d’una de les 10 o 12 prin­ci­pals com­pa­nyies euro­pees per capi­ta­lit­zació.

Pol­man no és només el màxim res­pon­sa­ble del gegant anglo­ho­landès de pro­duc­tes de con­sum que, tot i repar­tir cada any una gran part dels seus bene­fi­cis com a divi­dends als seus acci­o­nis­tes, ha doblat el seu valor en borsa d’abans de la crisi i quasi qua­dru­pli­cat des dels mínims del 2009; sinó que és pro­ba­ble­ment el més relle­vant i impli­cat exe­cu­tiu d’empresa del món a abo­nar objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble i, a més, a fer-los no només com­pa­ti­bles amb la ren­di­bi­li­tat sinó impul­sors de més ren­di­bi­li­tat empre­sa­rial.

Per enten­dre’ns, par­lem dels dis­set Objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble de les Naci­ons Uni­des per al 2030 basats en els avenços –ben incom­plerts però relle­vants- dels Objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment del Mil·lenni (2000-2015) de les matei­xes Naci­ons Uni­des i de com les acci­ons per asso­lir-los es poden trans­for­mar en opor­tu­ni­tats de negoci i de cre­ació de llocs de tre­ball, tot gene­rant par­te­na­ri­ats públics/pri­vats que acce­le­ren alhora el crei­xe­ment econòmic i la con­se­cució dels objec­tius de sos­te­ni­bi­li­tat.

Encara és àmpli­a­ment majo­ritària en les empre­ses la visió que la sos­te­ni­bi­li­tat és cara, com també és total­ment domi­nant en els acti­vis­tes de bona fe però de baix prag­ma­tisme que el bene­fici econòmic crei­xent ten­deix a ser insos­te­ni­ble. Amb aquest tipus de visió de les coses, no és sor­pre­nent que la sos­te­ni­bi­li­tat ambi­en­tal i humana del pla­neta esti­gui encara for­ta­ment en perill. Una empresa com Uni­le­ver de forma inte­gral però també altres empre­ses més par­ci­al­ment (GE, Ikea, Tesla, Chi­potle, Nike, Toyota, Who­le­Fo­ods, Wal­mart, Goo­gle/Alp­ha­bet, HP...) han emprès experiències molt interes­sants d’acci­ons empre­sa­ri­als de sos­te­ni­bi­li­tat que els han gene­rat crei­xe­ment, demanda i bene­fi­cis (sí, efec­ti­va­ment, bene­fi­cis sos­te­ni­bles).

Tenim ja estu­dis molt con­sis­tents i fia­bles (de la con­sul­tora CDP el 2014, o dels acadèmics Tobias Hahn i Frank Figge del 2011) que, pri­mer, demos­tren que les empre­ses que més pla­ni­fi­quen i incor­po­ren la sos­te­ni­bi­li­tat en la seva acció empre­sa­rial, obte­nen en mit­jana millor ren­di­ment; i, segon, que per­fi­len i per­me­ten cal­cu­lar el molt més com­pa­ra­ble i real bene­fici sos­te­ni­ble que, per exem­ple, té en compte (deduint-ho del bene­fici comp­ta­ble) el cost de les emis­si­ons con­ta­mi­nants, de les dei­xa­lles gene­ra­des, dels acci­dents de tre­ball produïts, etcètera.

Com comentàvem, Uni­le­ver s’ha con­ver­tit en una icona empre­sa­rial i no només en l’ús d’ener­gies reno­va­bles, en el reci­clatge de resi­dus, en les com­pres res­pon­sa­bles de matèries pri­me­res o en la seva impli­cació en cam­pa­nyes cíviques espe­ci­al­ment al ter­cer món, sinó també en temes de gover­nança cor­po­ra­tiva. Recent­ment ha rebut­jat una OPA cons­truïda con­tra ella per la seva com­pe­ti­dora ame­ri­cana Kraft-Heinz i pel seu soci, l’ora­cle d’Omaha, el gran inver­sor War­ren Buf­fett. Paul Pol­son, en opo­sar-se a l’OPA sobre Uni­le­ver s’opo­sava també al risc que tot l’edi­fici de sos­te­ni­bi­li­tat de l’empresa (resi­dus zero a les seves fàbri­ques, ús d’un 100% d’ener­gia neta, proveïdors com­pro­me­sos, etcètera) fos enfon­sat pel curt ter­mi­nisme domi­nant en el mer­cat.

Inno­va­ci­ons empre­sa­ri­als.

Men­tre, un nom­bre crei­xent d’inno­va­ci­ons empre­sa­ri­als s’obren camí cap a la seva con­sa­gració defi­ni­tiva cer­cant la millora simultània de l’impacte social i de la seva ren­di­bi­li­tat empre­sa­rial. Algu­nes ja tan con­so­li­da­des com el Prius de Toyota (ter­cer cotxe en ven­des al món); el con­tracte de res­pon­sa­bi­li­tat dels proveïdors de Nike o els ingre­di­ents sos­te­ni­bles i de qua­li­tat del fast food de Chi­potle amb més marge i bene­fi­cis que qual­se­vol altra cadena de res­tau­ració nord-ame­ri­cana. L’impacte de Tesla (emis­si­ons zero) és encara poc més que una espe­rança però que pot en pocs anys revo­lu­ci­o­nar el trans­port per car­re­tera.

El tema és tan tren­ca­dor i tan con­trari als tòpics domi­nants – només cal veure els absurds argu­ments de Donald Trump per denun­ciar els encara tímids Acords de París-, que els actu­als debats medi­am­bi­en­tals en la política de molts països que­den fran­ca­ment fora d’època. Es tracta d’accep­tar que els incen­tius són favo­ra­bles, que la sos­te­ni­bi­li­tat és ren­di­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.